Els passats dies 19 i 20 de juny i organitzades pel Museo Canario de Las Palmas tingueren lloc les I Jornadas de Patrimonio Documental. A través de conferències i taules rodones intervingueren especialistes en arxius d’institucions diverses de les Canàries i d’altres llocs de l’estat, que abordaren qüestions de tant interès com la gestió del patrimoni documental, la seva preservació i conservació (que no és exactament el mateix), la necessitat de difusió entre el públic no especialista, etc.
Entre els intervinents i el públic assistent s’encetaren alguns debats de gran altura. Per exemple, sobre la necessitat d’expurgació del material que irremeiablement s’acumula en arxivadors, passadissos i prestatgeries en forma de lligalls o caixes. L’afirmació d’un dels especialistes (“el bon arxiver és el que elimina el 90% de la documentació guardada”) va causar sorpresa i un cert esglai entre els presents, partidaris més aviat (i jo m’hi incloc) que caldria conservar el màxim de material possible, encara que momentàniament no tingui cap interès (en el futur potser sí), sense arribar a les obsessions del senyor Diògenes… Una altra de les qüestions que originaren certa controvèrsia és la necessitat o no de digitalitzar la quantitat ingent de pàgines i papers dipositats als arxius, per tal d’obviar, com en el debat anterior, la problemàtica de la falta d’espai dels edificis que els acullen, i facilitar a més la consulta a investigadors i curiosos. Tampoc en aquest cas hi va haver una posició unànime, que semblaria a favor de la digitalització, perquè resulta que aquesta no és la solució òptima: és lenta, costosa i demana una sistemàtica complexa perquè, com se’ns va dir, no es tracta simplement d’escanejar els documents i llestos…
Però més enllà de les interessants aportacions d’ordre diguem-ne professional, els responsables dels arxius (tant d’institucions públiques com privats de persones i famílies) convingueren unànimament en la necessitat de més recursos materials per a la seva missió i, sobretot, la urgència en el relleu dels recursos humans: en els propers anys es jubilaran molts dels treballadors dels arxius i no hi ha prou oferta per substituir-los. Els estudis d’arxivística, com tots els relacionats amb la història i altres humanitats, han anat desapareixent o esllanguint-se en els plans d’estudi i aviat la investigació del nostre passat en patirà les conseqüències.
Els arxius, com es digué a les jornades, no són uns simples dipòsits de papers on abocar-hi tot sinó unes col·leccions de documents (encara per classificar i catalogar en molts casos) que ens parlen del passat de les nostres societats, de la seva manera de viure, governar-se i organitzar-se. És per això que també s’insistí en la conveniència d’obrir-los al gran públic, també l’escolar, i superar així l’errònia creença que es tracten d’unes antigalles sense utilitat pràctica aparent. Les jornades, com hem vist, serviren per debatre i posar en comú molts aspectes de la gestió i conservació del patrimoni documental, però també ens oferiren als assistents dues visites pràctiques a dos arxius privats de Las Palmas: una entitat i una família aristocràtica que es dediquen voluntariosament, pràcticament sense cap ajuda, a guardar tota mena de documentació d’interès (en els dos casos, especialment de caràcter genealògic) per a investigadors o curiosos. Per cert que en el transcurs d’una de les visites (la de l’arxiu de l’Associació Fernando de Guanarteme), el responsable m’explicà una curiosa anècdota sobre el pare Claret, que algun dia explicaré. Dos dies ben profitosos, certament.
[Imatge: foto de l’autor]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!