marginàlies

Qualcú principal va dir aprofitant no record quina ocasió que per mantenir ben actiu el cervell i ben esmolada la llengua hauria de ser obligació, independentment de l’edat, llegir cada dia una de les rondalles recollides i tractades per mossèn Alcover i passades per la sornegueria, la saviesa i la trapelleria de Francesc de B. Moll, que, a més d’editar-les i fer-ne un manat de dibuixos, en va narrar un bon gruix per a Ràdio Popular de Mallorca en l’equador del segle passat.

Reconec que no seguesc aquesta encertadíssima recomanació diària i molt que me’n penet. Avui, però, llegint un article sobre la por infantil m’he recordat d’”En Pere poca por” i he frisat de recuperar-la.

A mesura que la rellegia m’imaginava com seria la versió fílmica a mans d’en Tarantino, sobretot l’escena en la que en Pere despenja tres homes “amb un pam de llengua defora” per fer-ne un jaç per dormir-hi, però “amb sa calentor d’ell i amb so jeure en terra, des cap d’un parei d’hores comencen a cobrar i a bategar-se un poc i a exhalar qualque gemec. Sobretot, tant arribaren a fer, que desperten En Pere”. Fantàstica reviviscència! És clar que no va tenir gens de por, en Pere, d’aquells retornats a la vida.

O l’escena que explica la batalla en què s’involucren en Pere i els tres gegants: “I es gegants i En Pere que mai s’aturaven de fer-se envant i sempre envant; i com més avançaven, més caps feien botir; i estaven ja tots remuis de sang, només dets esquits que botien des que nafraven o mataven”.

“Recent mil carretades de carretons de senaies de senaions de nius buits”, més gore, impossible.

“Fosca d’auba!” quina meravellosa manera d’untar la llengua per fer-la falaguerament expressiva! I encara més surrealista -i que em perdonin el mossèn manacorí i el ciutadellenc universal- la lliçó que se’n desprèn: l’única cosa en aquest món que veritablement por fer por és veure un home “amb sa cara darrera i es clotell davant”.