Entre el Túria i el Ridaura

Aquesta història esta estreta del relat curt “La verdadera historia de la muerte de Francisco Franco” de Max Aub. Una història que molts hagueren volgut que no haguera esta ficció, sinò realitat, i no al 1960 sinò molt abans. L’humor del relat és que l’autor de l’atemptat no és cap persona influenciada per cap ideologia política. Nacho és un cambrer (“mesero” em Mèxic), que porta un vida tranquil·la, treballant en un bar. Però quan acaba la guerra civil, els refugiats espanyols li trenquen la tranquil·litat del seu bar, de les seves taules i fart del seus crits, discussions poítiques i maneres que ell considera rudes i dels seus “Cuando caiga Franco….”, decideix actuar.
No conte el final, perdria la gràcia.

Fa molts anys, al festival de la Porta-ferrada, no era tan comercial i elitista i gràcies al Jordi Savall podíem gaudir de coses com aquesta a l’esglèsia del monestir

Sempre m’agradat aquest bar o taverna (a gust de cadascú) de Calella. He entrat moltes vegades quan vivia per la zona. Però ara ja no està al mateix local, sinò en un establiment més gran que hi ha enfront i una mica més prop de platja. Jo, personalment, preferia el xicotet, era més intimista, com Can Moni, a Palamòs. Aquesta cançò del grup Port-bo està gravada al local antic de La bella Lola, o Ca la Raquel. Hi ha una versió, en la que els acompanya Tomeu Penya.

…..Recordo les paraules del Jordi, el meu entrenador. Córrer és un art, com pintar un quadre o compondre un peça de música. I per crear un obra d’art s’ha de tenir clars quatre conceptes bàsics: tècnica, treball, do i inspiració. I tot això s’ha de conjugar envoltat d’un equilibri vital. S’ha de dominar a la perfecció la tècnica, evitar tots els moviments paràsits, que no serveixen per impulsar-nos i portar-nos més lluny, i que només gasten energia……Cada corredor té un forma natural de córrer i l’ha de seguir, l’ha de perfeccionar…….
Però, com deia Picasso, la inspiració  existeix però necessita trobar-te treballant. El Jordi i la Maite, la meva primera preparadora física, sempre em deien que el do i la genètica no serveixen de res sense treball……..
…….
Però que és guanyar? Quina és la veritable victòria?……….La veritable victòria no està en el fet de tallar la cinta en creuar la meta……….La victòria, la real, és aquella que està en el més profund de cadsacú de nosaltres……..
Guanyar no vol dir acabar en primera posició. No vol dir batre als altres. Guanyar és vèncer-se a un mateix……………………he vist grans guanyadors, persones que s’han vençut a elles mateixes i que han creuat la línia d’arribada plorant, sense forces, però no per l’esgotament físic, que també, sinò sobretot per haver aconseguit acabar allò que ells sabien que en el fons només era fruit dels seus somnis.

Extractes del llibre de Kilian Jornet, Córrer o morir.

Acabe de vore l’historial de l’entrenador de Reial Madrid, Josè Mourinho i en un diari gens català com el diari Público. La cosa és més o menys així:
– Febrer de 2005: Multa de la federació anglesa de 7500 euros per acusar a Alex Ferguson de pressionar als arbitres (el mateix tracte que la federació espanyola).
– Març de 2005: Càstig de la UEFA de dos partits i 13000 euros per acusar a l’arbitre Frisk, després del Barça-Chelsea, d’haver-se reunit amb Frank Rijkaard al descans. (No és només Guardiola la seva fixació, i aquest arbitre es va retirar de l’arbitratge després de les amenaces per part d’alguns seguidors del Chelsea)
–A Itàlia va ser multat amb 15.000 euros per una expulsió i insultar a l’arbitre i ha estat expulsat dues vegades més. ( A Itàlia, on guanyà tres títols tambè el persegueixen?)
–  Novembre de 2010.  Dos partits de sanciò per part de la Federació espanyola per insultar a l’arbitre d’un partit de Copa
– Novembre de 2010: Obertura de mesures disciplinàries per les declaracions contra l’entrenador de l’Sporting de Xixòn.
– Novembre de 2010: Sanciò de la UEFA d’un partit i una multa de 30.000 euros per forçar un expulsió de dos jugadors de manera gens dissimulada.
No és un historial molt net per anar donant lliçons d’ètica esportiva per les sales de premsa dels diferents estadis. A més a Anglaterra o a Itàlia, supose que no hi hauria cap premsa que li riguès les gràcies.