Història-ficció
Publicat el 13 de maig de 2011 per vicent montesinos
“Se cuadró el centinela. Pidiendo perdón. Nacho se abrió paso hacia la esquina izquierda del tablado. Apoyó la pierna zoca contra el barandal. A diez metros, en el estrado central, Francisco Franco presidia, serio, vestido de capitán general. Jurado sacó la pistola, apoyó el cañón en el interior de su codo izquierdo doblado -extamente como lo pensó- (¿quién podía ver el estrecho círculo de la boca?). Disparó al paso bajo de unos aviones de caza. El estruendo de los motores cubrió el de los tiros. El Generalísimo se tambaleó. Todos se abalanzaron. Nacho entre los primeros, la pistola ya en el bolsillo del pantalón. Poco después, se zafó de la confusión, subió por Ayala hasta la calle Serrano; frente a la embajada de la República Dominicana alcanzó un taxi.”
Aquesta història esta estreta del relat curt “La verdadera historia de la muerte de Francisco Franco” de Max Aub. Una història que molts hagueren volgut que no haguera esta ficció, sinò realitat, i no al 1960 sinò molt abans. L’humor del relat és que l’autor de l’atemptat no és cap persona influenciada per cap ideologia política. Nacho és un cambrer (“mesero” em Mèxic), que porta un vida tranquil·la, treballant en un bar. Però quan acaba la guerra civil, els refugiats espanyols li trenquen la tranquil·litat del seu bar, de les seves taules i fart del seus crits, discussions poítiques i maneres que ell considera rudes i dels seus “Cuando caiga Franco….”, decideix actuar.
No conte el final, perdria la gràcia.
No conte el final, perdria la gràcia.
Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari