Entre el Túria i el Ridaura

Postal enviada per les germanes Anna i Eulàlia de Terrassa. Curiosament estic bevent una birra que es diu Carmen, però crec que no és andalusa, sinò gallega. A Sevilla he estat dues vegades, la primera en vuitè de primària i la segona fa uns anys, però aquesta vegada com a professor acompanyant. El primer que vaig notar diferent al pas dels anys van ser els aires condicionats generalitzats per tot arreu i a tot gas. Quan era jove no hi havien, nomès que a El Corte Inglès, i et tenies que aclimatar a la calor. Ara, qualsevol bar, hotel o tenda en tenien i a tot gas, llavors quan eixies al carrer la trompada de la calor era més forta.
A l’altra part del riu esta la Calle Rio Betis (res a vore amb el futbol, a vore si apreneu alguna cosa de cúltura clàssica), lloc on anàvem a dur als alumnes de festa. Les meves companyes amb els més marxosos i jo amb el més tranquils, que nomès jugaven al futbolí i bevien Coca-cola mentre jo em feia una birra (quin mal exemple, no?) i allà a la una cap a l’hotel.
Anècdota de “violència escolar”: a dalt de La Giralda, a un alumne no se li va ocòrrer altra cosa que escriure el seu nom amb un edding negre ben gros (ja que les seu pare tambè ho havia fet, aquesta és l’excusa que posà l’angelet). La meva companya, damunt d’història de l’art, no es va poder aguantar i li va fotre un clatellot al cap, que es va recordar d’ell la resta del viatge. I és que hi han coses que no es poden permetre per molt antiviolència que un siga.
Recomane viatjar a Sevilla, hi han moltes coses a vore, però no aneu a Isla Fantasia (és molt pitjor que Terra Pírrica).