Entre el Túria i el Ridaura

Contraban, de Josep Pla. França i la nostra cultura.

 

Entre Catalunya i el Rosselló no hi ha cap frontera real, en vista de la qual cosa hom ha creat una frontera d’escenografia: l’urbanisme ha tractat de crear una població destinada a assenyalar acusadament una diferència. Com que no hi havia res que seperés, hom ha hagut de fer cases i teulats diferents. El teulats, sobretot, són francesos, vull dir de França en dins. Una mica més amunt tornem a ésser catalans, les teules tornen a ésser com les nostres teules. Però a Cervera havien de d’ésser diferents.

El que ha passat amb els teulats i amb l’urbanisme de Cervera ha passat a tot el Rosselló amb la llengua. L’Estat unitari, d’una manera deliberada, hi ha accentuat la porqueria dialectal amb la intenció de crear un patois deslligat de la llengua del país, destinat a demostrar la corrupció de la llengua. La finalitat ha estat buidar els rossellonesos de la llengua materna……..

……en un moment determinat vaig sentir la impressió de trobar-me en un poblet de Normandia pintat sobre paper.

……

Així com Cervera és un decoració de teatre, la part del poble de Banyuls que dóna a la platja és una població catalana…..

……….En el sistema ideològic de la França unitària, el romànic i el gòtic no han comptat absolutament per a res, han estat considerats estils bàrbars i grollers, d’un populisme obscurantista, endarrerit i infecte. La idolatria ha estat Versalles, la vida versallesca, la cour i els aigualits jardins geomètrics.

 

Potser als valencians ens estan fent alguna cosa semblant des de l’AVL i el CVC? Totes promogudes per la Generalitat manada per presidents que no utilitzen normalment la nostra llengua? Vol fer Bauçà el mateix a les illes?

Un novel·la curta en la que l’autor de “El petit príncep” mostra la seva faceta com a aviador durant la II guerra mundial. El protagonista és enviat a una missió totalment absurda (recorden “Path of glory” d’Stanley Kucrick? l’exercit francès sembla especialista en aquestes missions) de la qual tornen un de cada tres. Durant el vol, el protagonista reflexiona sobre els molts temes: la guerra, la caòtica derrota francesa del 1939, la religió, l’humanisme, la infància,……
Casualitat? el 31 de juliol de 1944 l’autor mor en una missió com aquesta, que els Estats Majors anomenen de reconeixement.

“És molt còmode fundar l’ordre d’una societat sobre la submissió de cadascú a unes regles fixes. És molt còmode modelar un home cec que obeeix, sense protesta, uns mestres o un Alcorà. Però per reeixir de debò, per deslliurar l’home, cal fer-lo regnar sobre ell mateix.”
………………………
“En altres temps, he viscut bones aventures: la creació de les línies postals, les rebel·lions al Sàhara, l’Amèrica del Sud,…La guerra, però, no és una veritable aventura; és només una aventura sintètica. L’aventura descansa sobre la riquesa dels lligams que estableix, dels problemes que planteja, de les creacions que provoca. No hi ha prou, per transformar en aventura el simple joc de cara o creu, de comprometre-hi la vida i la mort. La guerra no és una aventura. La guerra és una malaltia. Com el tifus.”
…………………….
“I ara cremen els pobles sencers per fer el joc de la guerra, de la mateixa manera que es talen els parcs, se sacrifiquen les tripulacions i es llança la infanteria contra els tancs. Regna un malestar inexpressable. Perquè res no serveix de res.”

Vaig ser l’arrel d’aquell arbre dolent
que ha cobert d’ombra les terres cristianes,
i d’on es cull rarament cap bon fruit.
………………….
Al vostre món em deien Hug Capet;
de mi han nascut els Felips i els Lluïsos
que han governat França en els darrers temps.
……………………………
Fins que arribà el dot provençal
que ens llevà la vergonya del llinatge,
valia poc, però no en feia mal.
Comença allí la rapinya, amb mentides
i amb força; i després, per esmenar-ho
prengué Ponthieu, Normandia i Gascunya.
Carles vingué a Itàlia i, per esmenar-ho,
va fer matar Corradino; i després
envià al cel Tomàs, per esmenar-ho.

Llegir al mateix temps la Divina Comèdia (taduïda per Joan F. Mira) i la Crònica de Bernat Desclot té aquestes coincidències. Sembla que ni al poeta florentí, ni al cronista de la Corona Aragonesa li queien molt bé els Capets que feien el que volien amb el suport de “l’apostoli” de Roma.

Rellegint els còmics que tinc per casa, m’he trobat aquest basat en una novel·la de Jules Verne. Aquest  còmic, té moltes referències al nostre país. Per començar el personatge principal i altres són de Perpinyà. S’embarquen en el port de Seta (Occitània) en un vaixell de nom “Argelers” , i després fa una parada a l’illa de Mallorca, on tenen una aventura prop de castell de Bellver.
Sembla ser que Verne es va documentar sobre Mallorca, gràcies a S’Arxiduc Lluís  Salvador d’Àustria, bon coneixedor de l’illa. Si aneu a la Serra de Tramuntana i vos agrada fer senderisme , heu de fer el camí de S’arxiduc i fer una pujada al Teix.
Deprés la novel·la continua en terres algerines, no diu res sobre si ja hi havien valencians venent gelats per allà en aquella època, sobretot de Xixona.

“Clases de historia. Para los Ducroix, la Historia “Universal” era la historia de Francia; de Francia  y ¿que más? Ah, sí, de Francia. Luego había un rinconcito pequeñito más allá de las fronteras del rey, una periferia insignificant conocida com “mundo”. Este apartado merecia la décima parte de la asignatura y solo tenía algún interés cuando los partos asediaban Palmira, o cuando Catón le decia al senador romano que para tener una buena cosecha de higos chumbos habría que sembrar Cartago con sal. Al principio les manifesté mi escepticismo, peró un día, cuando Zenón aseveraba que Arquímedex (lo pronunciaban y escribían así, con equis final) tenia orígenes galos, lo dejé correr. En general los franceses son más abiertos de lo la gente cree. Eso sí, no intente usted convercerlos de que quizás, solo quizás, y según la opinión de algunos cartógrafos entendidos en la materia, París no es el centro geográfico del planeta Tierra. No van a discutírselo; simplemente pensarán que es usted un pobre infeliz.”

…………………………………..

“Idiomas, asignatura odiosa a los ojos de los Ducroix, pero imprescindible, ya que algunos desgraciados palurdos de Inglaterra, España, Austria y en general los palurdos de medio mundo, por extraño que pareciera, aún no sabian francés.” 

Bé, només hem de canviar França i París, per  Espanya i Madrid; canviar “els Ducroix” pel ministre Sr. Wert i ja tenim un tema d’actualitat.  Potser els Sr. Sánchez Piñol l’he encertada en escriure la seva darrera novel·la en castellà.

Quina llàstima!, una vegada que trobe una història amb un protagonista de nom Vicent, va i acaba malament.  Ni en la ficció que tinc sort!

Al final de l’onzè cant (dels dotze que componen el cant)hi han aquesta versos:

                        “França! Acompanya ta germana
                         i moriré de bona gana!”
digué son últim rei. “De dies i de nits,
                         compliu ensems la tasca honrosa,
                         que, essent tu forta, ella formosa,
                         veure fugir la nit ombrosa
davant la resplendor de vostres fronts units.”

                         Renat, bon rei, tot ho complia.
                         Un horabaixa, quan dormia,
l’endret li férem veure a on se’ns enterrà.
                         Amb dotze bisbe i sos patges
                         sa vella cort, sos equipatges,
                         el rei vingué en aquests ribatges
i sota els salicorns les fosses hi trobá.

Potser ni el rei Renat ni el mateix Mistral, varen preveure que passaria al llarg del segle XX amb la seva estimada llengua provençal. Aquesta “França germana” no ha tractat molt bé a les nacions germanes i a les llengües que es parlaven en elles. No sé que pensaria Mistral en veure en que ha quedat la feina que va desenvolupar fa un segle. Potser, soc jo molt pessimista?

Després d’organitzar els llibres a la nova llibreria, trobe llibres que vaig llegir fa molt de temps. Aquest, segons l’autor, no és un llibre, sinò un pamflet, on explica la seva opinió sobre la república i la democràcia al país del nord.

..Napoleó permet comprendre com, al capdavall, els francesos s’estimen més França que la democràcia, i també la República que la democràcia. I això quan la democràcia és el valor més alt compartit per la humanitat. Però els humans tenen només això, mentre que els francesos tenen França.
Primer de tot, has de saber que els francesos admiren Napoleó. L’admiren fins al punt que un sondeig de fa pocs anys el posava entre els tres homes d’estat francesos més importants de la història, amb Lluís XIV i el general De Gaulle
……………………………………
……A tot el món, pregunta qui era Napoleó i et diran un invasor, un conqueridor que volia fer seva tota Europa, un tirà, un dictador…A França, és un heroi…………………….Va anul·lar les llibertats individuals guanyades amb la revolució, va restablir l’esclavatge, va matar milions d’homes joves europeus, va continuar i accentuar la repressió contra les llengües dites regionals i en particular la seva llengua, el cors, va crear un codi civil que va fer de les dones persones eternament menors d’edat, sotmeses al pare o al marit, va instaurar controls autoritaris als obrers, va empresonar les oposant polítics..Això és un balanç positiu, ni que sigui globalment positiu?

“….Amb els funcionaris, l’administració francesa actua igual (que amb els militars).Així de trasllat en desplaçament, col·locant catalans a la Bretanya i Alsàcia, alsacians al Roselló i Córsega, corsos a Saigon i al País Basc, bascos a Savoia i Provença, s’ha desintegrat les velles províncies que podien amenaçar la integritat del la República. Han creat un nou home, l’homo gallicus, i li han donat un llengua -el francès- i una nova religió: la creença que França és la pàtria dels drets humans”

Potser, aquestes lletres del llibre són les que menys s’identifiquen amb la narració d’aquest llibre de l’escriptor, en un intent de trobar els seus origen o gens russos. Però, per mi, des de la meva idea de país, m’han agradat i m’ha fet recordar altres llibres: Una educació francesa i Un país de butxaca, del mateix Bezsonoff, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, de Joan-Lluís Lluís i sobretot França contra els catalans, de Marc Duran (pseudònim, crec que per raons de seguretat). Al sud dels Pirineus, sovint oblidem que a més dels que ens venen per ponent, també estan els del nord, els veritables inventors del centralisme i jacobinisme unificador i destructor de cultures. I alguns encara miren al nord amb admiració, sembla que 40 anys de dictadura fan que un poc de dolçor siga el millor del mon, quan té l’estan pegant per l’altre costat. Killing  me softly, with this song, killing me softly ( crec que ho cantava Aretha Franklin)

A les pàgines 8 i 9 del pròleg de la novel·la  Una tragèdia francesa,  l’escriptor Tzvetan Todorov (francès d’origen búlgar) escriu:
…. Curiosament, aquí la guerra dels francesos contra els alemanys passa a segon terme, mentre el primer pla de l’escenari és ocupat per la guerra civil implacable que enfronta milicians i resistents, francesos contra francesos. Els alemanys no són del tot absents en aquesta història, però els pertoquen uns papers limitats. D’una banda, les seves institucions encarnen la ideologia feixista que els milicians invoquen (sense Alemanya, la milícia no hauria existit mai), i també imposen una interpretació de l’antisemitisme, encarnat a la Gestapo, que arriba fins a la destrucció física dels jueus. De l’altra banda, l’exercit alemany proporciona la força bruta, indispensable per a executar uns projectes que es decideixen en un altre lloc. Però en general, els responsables del que va passar són francesos i ben francesos”
Mentre a França, poc a poc, es va fent memòria històrica, ací continuem ocultant-la i oblidant-la, corrent els risc de cometre dues o tres vegades la mateixa errada.

El cantant exiliat molt de temps a França no oblida els seus origens.

 
Qui perd els orígens, perd identitat (malgrat utilitzar una altra llengua)