Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: els veïns del nord

Clovis Dardentor: Jules Verne i el nostre país.

Rellegint els còmics que tinc per casa, m’he trobat aquest basat en una novel·la de Jules Verne. Aquest  còmic, té moltes referències al nostre país. Per començar el personatge principal i altres són de Perpinyà. S’embarquen en el port de Seta (Occitània) en un vaixell de nom “Argelers” , i després fa una parada a l’illa de Mallorca, on tenen una aventura prop de castell de Bellver.
Sembla ser que Verne es va documentar sobre Mallorca, gràcies a S’Arxiduc Lluís  Salvador d’Àustria, bon coneixedor de l’illa. Si aneu a la Serra de Tramuntana i vos agrada fer senderisme , heu de fer el camí de S’arxiduc i fer una pujada al Teix.
Deprés la novel·la continua en terres algerines, no diu res sobre si ja hi havien valencians venent gelats per allà en aquella època, sobretot de Xixona.

Victus, d’Albert Sànchez Piñol. La “grandeur” de França.

“Clases de historia. Para los Ducroix, la Historia “Universal” era la historia de Francia; de Francia  y ¿que más? Ah, sí, de Francia. Luego había un rinconcito pequeñito más allá de las fronteras del rey, una periferia insignificant conocida com “mundo”. Este apartado merecia la décima parte de la asignatura y solo tenía algún interés cuando los partos asediaban Palmira, o cuando Catón le decia al senador romano que para tener una buena cosecha de higos chumbos habría que sembrar Cartago con sal. Al principio les manifesté mi escepticismo, peró un día, cuando Zenón aseveraba que Arquímedex (lo pronunciaban y escribían así, con equis final) tenia orígenes galos, lo dejé correr. En general los franceses son más abiertos de lo la gente cree. Eso sí, no intente usted convercerlos de que quizás, solo quizás, y según la opinión de algunos cartógrafos entendidos en la materia, París no es el centro geográfico del planeta Tierra. No van a discutírselo; simplemente pensarán que es usted un pobre infeliz.”

…………………………………..

“Idiomas, asignatura odiosa a los ojos de los Ducroix, pero imprescindible, ya que algunos desgraciados palurdos de Inglaterra, España, Austria y en general los palurdos de medio mundo, por extraño que pareciera, aún no sabian francés.” 

Bé, només hem de canviar França i París, per  Espanya i Madrid; canviar “els Ducroix” pel ministre Sr. Wert i ja tenim un tema d’actualitat.  Potser els Sr. Sánchez Piñol l’he encertada en escriure la seva darrera novel·la en castellà.

Mireia, de Frederic Mistral. Cant onzè i final.

Quina llàstima!, una vegada que trobe una història amb un protagonista de nom Vicent, va i acaba malament.  Ni en la ficció que tinc sort!

Al final de l’onzè cant (dels dotze que componen el cant)hi han aquesta versos:

                        “França! Acompanya ta germana
                         i moriré de bona gana!”
digué son últim rei. “De dies i de nits,
                         compliu ensems la tasca honrosa,
                         que, essent tu forta, ella formosa,
                         veure fugir la nit ombrosa
davant la resplendor de vostres fronts units.”

                         Renat, bon rei, tot ho complia.
                         Un horabaixa, quan dormia,
l’endret li férem veure a on se’ns enterrà.
                         Amb dotze bisbe i sos patges
                         sa vella cort, sos equipatges,
                         el rei vingué en aquests ribatges
i sota els salicorns les fosses hi trobá.

Potser ni el rei Renat ni el mateix Mistral, varen preveure que passaria al llarg del segle XX amb la seva estimada llengua provençal. Aquesta “França germana” no ha tractat molt bé a les nacions germanes i a les llengües que es parlaven en elles. No sé que pensaria Mistral en veure en que ha quedat la feina que va desenvolupar fa un segle. Potser, soc jo molt pessimista?

Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Joan-Lluís Lluís.

Després d’organitzar els llibres a la nova llibreria, trobe llibres que vaig llegir fa molt de temps. Aquest, segons l’autor, no és un llibre, sinò un pamflet, on explica la seva opinió sobre la república i la democràcia al país del nord.

..Napoleó permet comprendre com, al capdavall, els francesos s’estimen més França que la democràcia, i també la República que la democràcia. I això quan la democràcia és el valor més alt compartit per la humanitat. Però els humans tenen només això, mentre que els francesos tenen França.
Primer de tot, has de saber que els francesos admiren Napoleó. L’admiren fins al punt que un sondeig de fa pocs anys el posava entre els tres homes d’estat francesos més importants de la història, amb Lluís XIV i el general De Gaulle
……………………………………
……A tot el món, pregunta qui era Napoleó i et diran un invasor, un conqueridor que volia fer seva tota Europa, un tirà, un dictador…A França, és un heroi…………………….Va anul·lar les llibertats individuals guanyades amb la revolució, va restablir l’esclavatge, va matar milions d’homes joves europeus, va continuar i accentuar la repressió contra les llengües dites regionals i en particular la seva llengua, el cors, va crear un codi civil que va fer de les dones persones eternament menors d’edat, sotmeses al pare o al marit, va instaurar controls autoritaris als obrers, va empresonar les oposant polítics..Això és un balanç positiu, ni que sigui globalment positiu?

Els taxistes del Tsar- Joan Daniel Bezsonoff

“….Amb els funcionaris, l’administració francesa actua igual (que amb els militars).Així de trasllat en desplaçament, col·locant catalans a la Bretanya i Alsàcia, alsacians al Roselló i Córsega, corsos a Saigon i al País Basc, bascos a Savoia i Provença, s’ha desintegrat les velles províncies que podien amenaçar la integritat del la República. Han creat un nou home, l’homo gallicus, i li han donat un llengua -el francès- i una nova religió: la creença que França és la pàtria dels drets humans”

Potser, aquestes lletres del llibre són les que menys s’identifiquen amb la narració d’aquest llibre de l’escriptor, en un intent de trobar els seus origen o gens russos. Però, per mi, des de la meva idea de país, m’han agradat i m’ha fet recordar altres llibres: Una educació francesa i Un país de butxaca, del mateix Bezsonoff, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, de Joan-Lluís Lluís i sobretot França contra els catalans, de Marc Duran (pseudònim, crec que per raons de seguretat). Al sud dels Pirineus, sovint oblidem que a més dels que ens venen per ponent, també estan els del nord, els veritables inventors del centralisme i jacobinisme unificador i destructor de cultures. I alguns encara miren al nord amb admiració, sembla que 40 anys de dictadura fan que un poc de dolçor siga el millor del mon, quan té l’estan pegant per l’altre costat. Killing  me softly, with this song, killing me softly ( crec que ho cantava Aretha Franklin)

Una tragèdia francesa (Tzvetan Todorov)

A les pàgines 8 i 9 del pròleg de la novel·la  Una tragèdia francesa,  l’escriptor Tzvetan Todorov (francès d’origen búlgar) escriu:
…. Curiosament, aquí la guerra dels francesos contra els alemanys passa a segon terme, mentre el primer pla de l’escenari és ocupat per la guerra civil implacable que enfronta milicians i resistents, francesos contra francesos. Els alemanys no són del tot absents en aquesta història, però els pertoquen uns papers limitats. D’una banda, les seves institucions encarnen la ideologia feixista que els milicians invoquen (sense Alemanya, la milícia no hauria existit mai), i també imposen una interpretació de l’antisemitisme, encarnat a la Gestapo, que arriba fins a la destrucció física dels jueus. De l’altra banda, l’exercit alemany proporciona la força bruta, indispensable per a executar uns projectes que es decideixen en un altre lloc. Però en general, els responsables del que va passar són francesos i ben francesos”
Mentre a França, poc a poc, es va fent memòria històrica, ací continuem ocultant-la i oblidant-la, corrent els risc de cometre dues o tres vegades la mateixa errada.

Verne s’autoparòdia.

Al llibre La caça del meteorit (Pagès editors) Jules Verne s’autoparòdia ell mateix a la pàgina 144 del capítol 11:
I llavors, els inventors a llançar-se de cap a inventar! I els diaris,a recollir les seves propostes més estrafolàries! Per què no construir un canó tan potent que, feia un quants anys, envià una bala a la lluna o aquell que, més endavant, mitjançant un retrocès extraordinari, intentà modificar la inclinació de l’eix terrestre?… Sí, però aquestes dues experiències, hom no ho ignorava, tan sols eren pura fantasia, deguda a la ploma d’un escriptor francès una mica massa imaginatiu, potser!

Jon Mirande i Luís Mariano (Gràcies Bezsonoff)

Mit aquí un text de Jon Mirande, el gran poeta basc PARÍS BEURET

En un carrer de París,
Entaforada entre edificis bruts,
Hi ha una casa encara més bruta,
Que me fa molta tristor
Només de fer-ne esment.
Allí, justament, és on vaig a treballar,
Hi esborroni papers amb el meu llapis.
No en puc sàller fins a les sis
I m’avorreixi com una ostra
En una sòrdida oficina.

Tinc per companys
uns treballadors exemplars;
Cada matí me saluden
En silenci, car m’estimen tant
Com el Diable pot estimar Déu.
Allí estan, com uns corbs
—Coà, coà, coà—
Escorxant el proïsme:
Tenen la llengua lleugera,
Els meus companys exemplars.

M’alci de bon matí
I vaig cap al treball… arrossegant-me…
El cor se’m posa en un puny
Sempre que entri en la sala
I senti les donasses
Posant a parir els proïsmes,
Dones de llengua podrida;
No paren de parlar per res del món,
I això que matinegen…

Les dones de l’oficina,
Les primes i les grosses,
Són totes lletges.
Qualsevol que pogués,
En veure-les, posaria terra pel mig,

Però me toca tenir-les a la vora
—I ausades que me fa mal
això, hores i hores—
A mi, gentilhom basc!
Ai, diables amb pell de dona!

Sovint contempli el cel,
Per bé que això encara m’entristeix més,
Perquè m’envisi que
Haig de romandre allí.
Per allunyar aquesta gran tristor, 
Me posi a escriure poemes,
Molts i bells versos bascos,
Dolços els uns, amargs uns altres
—Segons el meu humor—.
Així almenys m’entretinc fins a les sis.

D’aquesta manera, en una oficina
Entre senyorones garleres,
Se succeeixen els meus dies,
Per bé que m’entristeix
Només de fer-ne esment.
Cada vegada més enfollit
Emborronant papers amb el meu llapis
En la benvolguda oficina de Beuret,
En un carrer de París…

 

 

traducció d’Eduard J. Verger que he rossellonejat un bri.

Del bloc de Joan-Daniel Bezssonoff)

Fa quatre anys, vaig entrar a l’ajuntament d’Irun (Irún, en castellà).

Egun on! Buenos días…Quisiera visitar la exposición sobre Luis Mariano…

Señor, era el año pasado.

¿El año pasado? ¡Qué alegría! Así que tengo sólo un año de retraso, yo que habitualmente llevo cincuenta...

Enguany
s’ha celebrat el quarantè aniversari de la desaparició del gran tenor
basc, el pitjor actor del món i el millor cantant del món, a l’encop…A
l’estat espanyol, han sovint considerat Luis Mariano com un dels ‘ cantantes del régimen.
‘ Quin error! Ell i els seus pares van fugir del País Basc a l’estiu
del 1936. El 1967, en ple franquisme, Mariano va gravar un disc de
cançons basques i el seu testament estipulava que dos bascos del nord i
dos del sud portessin el seu taüt ja que, per als bascos, no hi ha
frontera…

Si
bé Luis Mariano era molt conegut al sud del Pirineu, a França va
arribar a la categoria de mite i tothom —tothom dels 7 als 77 anys—
coneix dues o tres cançons com México, Violetas imperiales o Mamá, la más bella del mundo.

En una de les seves últimes entrevistes, Mariano, conscient del caràcter molt particular de la seva veu, declarava: ‘ Mariano restera toujours Mariano. On aime ou on n’aime pas mais quand on aime, c’est pour toujours.

El
problema, amb els grans artistes desapareguts com Luis Mariano, Frank
Sinatra o Nat king Cole, és que les grans companyies de discos sempre
venen les mateixes compilacions amb les mateixes cançons. Fa més de
trenta-cinc anys que escolto les gravacions de Luis Mariano i existeix
un grapat de títols que busco apassionadament. Malgrat les meves
recerques a les botigues especialitzades, a webs hi ha cançons que
encara no he trobat. (Pájaro enjaulado, ¡Cuánta felicidad !, Ah !Quel bonheur, Muriéndome de amor

Tus lágrimas, Puerta de caballos, El sirtaki de Zorba, Ecoute-moi, Adiós, adiós )

S’acaba d’editar una capsa de cedés ‘ Luis Mariano, Le Prince de Lumière, intégrale des chansons de 1951 à 1959
(Marianne Mélodie) amb altres cançons que també cercava des de feia 30
anys…A la gent que no comparteix la meva passió, li aconsello que
escolti sense prejudicis ‘ Valencía mía ‘ on l’art vocal de Mariano és prodigiós i la deliciosa ‘ Separación sentimental ‘ plena de humor. ‘ Pensar que yo fui / hasta que te vi / campeón atlético / Por un poco más / si tú no te vas / me quedo esquelético…’

 

El lector francòfon llegirà amb profit Saint-Luis de Christophe Mirambeau, Flammarion,

 

El lector hispanòfon Luis Mariano, una vida entre el cine y la opereta, Alberto López Echevarrieta, editorial Euskadiko Filmategia, 1995

 

Segons el pare, el fill.

Als veïns del nord les coses dolentes venen de família. I una d’aquestes deu d’esser l’antisemitisme i el racisme. Un dels que varen  declarar en contra d’Alfred Dreyfus, un militar aficionat a la grafologia,  el comandant Armand du Paty de Clam, va tenir un fill que va ocupar el càrrec de responsable d’assumptes jueus al govern de Vichy. En castellà diuen “de tal palo, tal astilla”, en català crec que es diu “de tal buc, tal eixam” o “de tal riu, tal aigua”.
Font: “El caso Dreyfuss” de Denis Bon, de l’editorial del Vecchi. El llibre el vaig comprar a la llibreria del Centre Bonastruc ça Porta de Girona, més conegut com a Museu d’història dels jueus.