Entre el Túria i el Ridaura

O de com recordar les pel·lícules que feien al cinema o la televisió quan un era adolescent.

Recuperant velles narracions que havia llegit en còmic quan era jove gràcies a l’editorial Bruguera, ara toca aquest relat ambientat al riu Danubi cap al 1876. Verne s’aparta de la ciència ficció i en delita amb una mena de novel·la policíaca que recorre el riu Danubi des del seu naixement a la Selva Negra fins a la seua desembocadura al mar Negre, aprofitant l’autor per a descriure la situació política dels països i imperis que hi havia al llarg del riu.

Quan era xicotet vaig veure a TVE un adaptació cinematogràfica, però no és molt coneguda,  una film hongarès dels anys setanta.

“Sovint s’ha qualificat el cinema d’art de masses. Fora millor dir-ne art contra les masses. Totes les tiranies del nostre temps -nec nominetur- s’han aprofitat del poder estupiditzant del cinema per tal d’esmussar la sensibilitat social i humana de l’espectador. El cinema capitalista es, exactament, l’opi del poble. Els cinemes de propaganda són una altra mena d’opi: amb idèntics efectes ensopidors, però sense somnis agradables.”

Que diria Fuster de la televisió actual o del contingut de moltes xarxes socials?

Dedicat a Bruce Willis, el de Moonlighting, Blind Date, Pulp Fiction i The Sixth Sense. Ara que es retira per malaltia.

Quan era adolescent vaig llegir Frankenstein (el vaig tornar a rellegir fa uns anys) i em va agradar prou. Però per Dràcula mai m’havia sentit atret fins que fa poques setmanes el vaig trobar prou bé de preu en una d’aquestes col·leccions que només val la pena comprar la primera entrega i que inunden les papereries i quioscs durant els mesos de setembre i gener. Després de llegir-lo he vist que valia la pena la inversió (poca, és clar) i he gaudit prou de la seua lectura. S’allunya molt de les versions cinematogràfiques que he vist (no he vist la versió de Coppola) on en totes es dona un paper més principal al comte, cosa que crec que al llibre no passa. Em sembla que el protagonisme al llibre està més repartit en els seus perseguidors que no pas amb el vampir, però potser per al llenguatge cinematogràfic això no és gaire rendible, ja que els productors venien les pel·lícules fonamentant-se en les seues estrelles del moment. L’altra diferència amb el llenguatge cinematogràfic a les pel·lícules basades en ell és l’absència és la falta de linealitat, el llibre està fet a base de fragments dels diaris dels protagonistes que van enllaçant la trama fins a arribar al final que res té a veure amb el final que rep Christopher Lee a la versió que més m’agrada de totes.

Comença el documental amb la neta de poeta recitant els versos que Estellés va dedicar metge al lloc on el varen assassinar a l’any 41. I després de 45 minuts hem conegut una mica més sobre la figura del metge, rector i polític valencià afusellat pels feixistes i que per molta gent de València és només el nom d’una avinguda. Quina falta fa recuperar la memòria històrica per no repetir les mateixes errades del passat! Molts no saben qui era Peset, qui era Joan Peiró, que va va passar a Paterna, Portaceli, el port d’Alacant o en Albatera, i a les escoles encara no s’ensenya o es passa molt per damunt del tema. Benvingudes aquestes iniciatives que porten a terme organitzacions com l’Ateneu de Bétera i ACPV. Fan falta per superar aquest llarguíssims anys de dictadura i dictadura encobert que ara patim. Una d’aquestes coses, és que els veïns del meu poble hem hagut de suportat durant molts anys una placa de pedra de mida gran en honor a un dels que va denunciar al Dr. Peser, Marco Merenciano. Placa retirada fa pocs anys i que poca gent del poble sabria qui era aquest senyor i que va fer.

Un documental ben fet i molt entenedor. L’única cosa negativa ha estat el comprovar com la burgesia de la capital, per molt liberal o d’esquerres que es declarés ja havia perdut la llengua del poble. Almenys és aquesta la impressió que et dona en escoltar a tots els descendents del rector de la Universitat de València parlar en llengua castellana.

Aprofitant el centenari de cineasta he llegir una de les seues obres, l’obra teatral Las bicicletas son para el verano, de la qual es va fer una adaptació al cinema dirigida per Jaime d’Armiñan. és un obra obra que recrea els anys de la guerra i la postguerra en un pis de Madrid, intentant enfocar aquest tràgic tema des de la comèdia, amb humor negre i diàlegs irònics, especialment els del pare protagonista, interpretat tant al teatre com al cinema per Agustín González.

Recuperant, gràcies a la biblioteca del centre, les grans aventures de l’adolescència. En aquesta cas el llarg viatge del correu del Tsar, Miguel Strogoff, per travessar tota la Sibèria revoltada i poder avisar al germà del Tsar de la traïció preparada per un antic oficial que ajuda al tàrtars en la seua revolta contra l’imperi rus. Recorde que quan era adolescent es va fer un sèrie a la televisió que veiem cada diumenge, crec recordar. També no em vaig perdre la versió cinematogràfica protagonitzada per Curd Jürgens, que la varem veure al cinema per xiquets que feien al poble durant l’estiu als teatres de les dues bandes de Llíria (fins a 50 pessetes l’entrada!)

L’altre dia vaig trobar una versió en català, però era una adaptació massa breu per al meu gust de l’original. En un país normal, totes aquestes novel·les estarien traduïdes a la nostra llengua, però és clar, sense independència, ve la decadència.

Brigadistes és l’únic llibre que havia llegit de Jordí Martí-Rueda i ja em va entusiasmar. Ara amb aquest Swing, swing, swing, s’ha superat i de llarg. Si quan llisc un llibre m’entren ganes de fer coses relacionades amb ell, considere que el llibre i la història que conta val la pena i capta l’atenció, i aquest és un clar exemple. Llegir un capítol, numerats per les lletres de l’alfabet, i venir-te ganes de cercar i escoltar la música vinculada a la trama de cadascun d’ells. En aquests capítols passen músics,ballarins, cantants i algun altre personatge vinculat a la història dels negres als EUA. Cada capítol et descobreix cançons que han format part de la història del jazz, sobretot de l’era del swing i les grans bandes i els seus orígens a New Orleans. ( Al facebook  he posat un vídeo per cada capítol).

Un llibre amb una banda sonora immillorable

!

La brutalitat dels camp d’internament d’Argelers i el sadisme del gendarmes encarregats de vigilar els refugiats queda més que reflectida en aquest còmic basat en la pel·lícula animada del mateix títol. En ell es narra les experiències de l’il·lustrador barceloní, Josep Bartolí, al camp d’Argelers, on va anar a parar després de passar la frontera fugint dels feixistes de Franco.  Ara em venen ganes de veure la pel·lícula, cosa que veig difícil que siga en un cinema, ja que no crec que a les distribuïdores els interesse molt fer arribar aquest film al cinemes comercials valencians.

Mentre no m’arriba cap novetat en la desescalada continue rellegint llibres vells que tinc per casa. En aquest cas la novel·la amb la que es va basar el clàssic de la ciència ficció cinematogràfica Blade runner. No espereu trobar el guió de la pel·lícula en aquest llibre, són prou diferents, però l’essència si que és la mateixa. Ara, cada llenguatge és diferent i necessitat la seua adaptació i tant la pel·lícula com la novel·la val la pena llegir-les i després que cadascú es faça la seua interpretació de les dues versions, que a mi em semblen encertades. Ara, el que ja no em va agradar va ser la segona part de la pel·lícula estrenada recentment. Potser no calia, o en cas contrari, cal fer pel·lícules tant llargues quan la història que conten amb els 90 minuts tradicionals hi ha prou? modes d’ara, supose.

Fa temps vaig llegir la seua obra més famosa, Tramvia a la Malva-rosa, però crec que aquesta que acabe ara és molt millor que la que el va fer famós. He arribat a ella a través d’una pel·lícula de Berlanga rodada a l’hotel Voramar de Benicàssim, el mateix on transcorre la trama de la novel·la. En ella no es diu quina pel·lícula és però sabent un poc de cinema i les manies austrohongareses del cineasta, es pot endevinar.
Ambientada en 1953, un aprenent d’escriptor ens descriu la sèrie de personatges que van passant aquell estiu per allà, i al mateix temps ens va contant les seues petites històries. Però? què es ficció produïda per l’autor o ficció produïda pel protagonista aprenent d’escriptor, que després farà autocritica d’algunes de les històries? Records de la guerra, brigadistes internacionals, escriptors consagrats i altres en procés, cineastes reals i una fictícia o real Brigitte Bardot, i altres espècies humanes de l’època són els protagonistes que ajuden a fer aquest exercici de ficció dins de la ficció.
També gaudireu del paisatge de la Plana, vist des de terra i des del mar, i potser vos farà cercar al youtube la banda sonora d’aquestes lletres.

Una altra relectura de confinament, però ara teatre. He tornat a llegir aquesta adaptació per al TNC que va fer Jordi Galceran de l’obra teatral de Hecht i MacArthur i cada vegada que la llisc veig a Jack Lemmon i Walter Matthau, i és que cadascú té les seues referència. M’encanten les dues pel·lícules, la de Howard Hawks i la de Billy Wilder, però aquesta darrera és insuperable.
Xèrif: No ho enteneu? Els comunistes ho estan envaint tot. Surten de les clavegueres com a rates, grimpen pel pal de la bandera i estan rosegant les nostres barres i estrelles.
Walter: Algú té una camisa de força.
Malgrat alguns canvis deguts al llenguatge cinematogràfic, la pel·lícula de Wilder és la més fidel a l’obra, i inclús alguns d’aquests canvis crec que la fan millorar.

……………Sí, i que detingui a Hildy Johnson…el molt fill de puta m’ha robat el rellotge. (Teló, The end)

Quan era petit i adolescent al al façana dels cinemes (sí cinemes, arribarem a tenir 4 cinemes en actiu durant molts anys) posaven, a més del pòster de les pel·lícules en projecció, una sèrie de fotogrames o fotografies d’aquesta amb les que tu et podies fer una idea de l’argument de la pel·lícula i t’ajudaven a triar quina aniries a veure aquell cap de setmana. Julio Llamazares fa això amb aquesta novel·la nostàlgica de la seua infància i adolescència en un poble miner lleonès. A partir d’una sèrie de fotografies o fotogrames de la seua vida ens conta la vida d’un nen en una petita vall minera als durs anys de la dictadura franquista, així com les seues impressions del que passava, tot comparant la realitat d’aquella època amb la que va descobrir viatjant o la que ell s’imaginava per culpa de la ficció cinematogràfica, una de les poques diversions de la gent en aquells temps. Potser és un “cinema paradiso” miner?

Crec que hi ha dues classes teatre llegit, el que no et cal veure’l escenificat per entendre el que estàs llegint i el que si que cal, com és aquest cas, sobretot la primera obra. He llegit Shakespeare, Lorca, Guimerà o el duet Hecht-MacArthur i amb ells, he pogut imaginar la història. Però en aquest cas, sobretot en Glengarry no. M’ha costat seguir la trama, pot ser per tantes interrupcions, repliques, contrarèpliques,….i sense l’ajuda visual dels Pacino, Lemmon, Baldwin, Spaceu, Harris,….costa d’entendre i visualitzar les situacions. A Casa de Juegos també em passa, però no tan exagerat, i vore a Mantegna o Crouse ajuda a entendre millor l’argument.
Potser sóc jo que no estic molt acostumat a llegir teatre? però en altres obres no m’havia passat. O potser és aquest estil americà que sembla ja fet aposta per portar-lo al cinema?