Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: a ponent

Que entenen per democràcia a Intereconomia?

Avui al diari Público publiquen uns extractes de frases fetes per col·laboradors d’aquesta emissora de televisió en un programa d’un tal Mario Conde (és coincidència el nom?). Frases com: “A mi me da mucho miedo que la gente participe en política. Mi madre por ejemplo”.  Com normalment la gent d’aquesta emissora sol ser molt catòlica, potser aquesta xica (a la foto ix una noia) no va arribar al cinquè manament (o se’l va saltar), que diu “Honraràs el teu pare i la teva mare”. I l’altra frase “Mi voto no puede valer igual que els voto de otra persona”, aquest es creu milhomes i, això no és racisme, xenofòbia o qualsevol altre tipus de discriminació?
El pitjor de tot, és que, sempre segons Público, eren un grup d’estudiants joves els que feien aquests afirmacions. En que ha fallat el sistema educatiu?

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Campo de sangre, Max Aub II

Y allí estaban las municiones. Allí tras el Bidasoa. Allí. Viéndose, a tiro de voz, a ojos vistas, allí, allí. Allí detenidas, estancadas, quietas. Produciendo más muertos, encerradas, que si las hubiesen dejado llegar a sus destinos. Cumpliendo su fin mortal, mataron certeramente a los que no las recibieron.
Un noche los ferroviarios de Hendaya cortaron la luz, quedó al estación a oscuras, intentaron encarrilar los vagones anhelados, a fuerza de brazos, hacia la frontera española. Los sorprendieron y encarcelaron. Frente a ellos, sin má plomo que el que recibian en las entrañas, lívidos de incomprensión y rabia macilentos de impotencia, los españolesm con una sola sangre, abandonaron Irún, perdiendo la frontera.

Una manera de reflectir el que va provocar la política de no intervenció de les potències aliades durant a guerra civil. En aquest cas, en no deixar passar armes per poder defensar la frontera  i així aplanar el camí cap a Donòtia dels colpistes.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Campo de sangre, Max Aub.

Los fachas de verdad no creen en Dios. Creen que ellos son Dios. Si los curas que les sirven creyeran en Dios, no les servirian. Les sirven como si ellos fuesen Dios. Ya no distinguen entre Dios i el César, porque el César es Dios. Dios, generalísimo de esta cruzada, que dijo Pemán. Por eso nuestros falangistas buscan tanto los fastos de la Iglésia: viene a ser el lujo cortesano de su régimen.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Història-ficció

“Se cuadró el centinela. Pidiendo  perdón. Nacho se abrió paso hacia la esquina izquierda del tablado. Apoyó la pierna  zoca contra el barandal. A diez metros, en el estrado central, Francisco Franco presidia, serio, vestido de capitán general. Jurado sacó la pistola, apoyó el cañón en el interior de su codo izquierdo doblado -extamente como lo pensó- (¿quién podía ver el estrecho círculo de la boca?). Disparó al paso bajo de unos aviones de caza. El estruendo de los motores cubrió el de los tiros. El Generalísimo se tambaleó. Todos se abalanzaron. Nacho entre los primeros, la pistola ya en el bolsillo del pantalón. Poco después, se zafó de la confusión, subió por Ayala hasta la calle Serrano; frente a la embajada de la República Dominicana alcanzó un taxi.”

Aquesta història esta estreta del relat curt “La verdadera historia de la muerte de Francisco Franco” de Max Aub. Una història que molts hagueren volgut que no haguera esta ficció, sinò realitat, i no al 1960 sinò molt abans. L’humor del relat és que l’autor de l’atemptat no és cap persona influenciada per cap ideologia política. Nacho és un cambrer (“mesero” em Mèxic), que porta un vida tranquil·la, treballant en un bar. Però quan acaba la guerra civil, els refugiats espanyols li trenquen la tranquil·litat del seu bar, de les seves taules i fart del seus crits, discussions poítiques i maneres que ell considera rudes i dels seus “Cuando caiga Franco….”, decideix actuar.
No conte el final, perdria la gràcia.
Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

L’heroi destronat: Andrés Iniesta.

Els espanyols (almenys els que es dediquen a insultar a la xarxa) deuen tenir la memòria curta. El seu gran heroi de fa uns mesos, l’autor del gol que els va donar l’únic mundial de futbol que tenen, ara és insultat i denigrat. I perquè? doncs per què ha anunciat que usarà el català al twiter i al facebook i properament intentarà parlar català a les rodes de premsa. Aquests espanyols no suporten que un d’ells siga educat i intente utilitzar la llengua del lloc on treballa i ara destronen a l’heroi de Sudàfrica. Si hi haguera més gent com ell a Espanya, potser l’independentisme no augmentaria cada dia que passa.
Ànim Andrés amb la teva Iniciativa i a vore si altres més segueixen el teu exemple, sobretot ací a València.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Un altre bocamoll.

Ja fa uns dies, al bloc Des de Llíria cap a Itaca, l’autor va publicar unes declaracions de l’escriptor Fernando Savater fetes a Telecinco sobre com s’havia divertit amb el terrorisme. De pena.
Avui, a la revista El temps, número 1395, Llibert Ferri informa d’altres declaracions d’un altre escriptor molt espanyol, com Fernando Savater, que deia “Anna Frank la va detenir la Gestapo quan va baixar al bar a fumar-se un cigarret”. Aquest escriptor és Arturo Pérez Reverte.
Que passa, que fan competició a vore que la diu més grossa? de pena. I després s’estranyen que l’independentisme cresca.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

El dimoni de les automies.

Els darrers dies han eixit el Sr. Aznar i el Sr. Rodríguez Zapatero (els dos últims presidents del govern espanyol) posant la veu d’alarma sobre els diners que deuen les autonomies. Se coneix que no miren les dades del Banc d’Espanya i hi ha altres que si que ho fan. Mireu l‘editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb. No deien que no hi havia que alarmar a la població? per que busquen falsos culpables?
Hi ha cafè per tots? o només per alguns?

Vicent Partal

Ja no resta cafè, sembla

17.01.2011

Aznar diu que l’estat espanyol fa fallida i que en tenen la culpa les autonomies. I, per sorpresa meua, tothom en parla, començant pel PP i pel PSOE, és clar. Fan fallida i s’acaba el cafè per a tothom? Bon senyal, pense…

És evident que tot plegat és una trampa. Els nombres del Banc d’Espanya canten. El 2009 l’estat espanyol tingué un dèficit de l’11,1% del PIB. I el repartiment d’aquest dèficit fou, segons el banc, aquest: 9,3%, degut a l’estat pròpiament dit, el 2,0 a les ‘comunitats autònomes’ i el 0,6 als ajuntaments i diputacions.

La resta és mentida i demagògia barata. Per cada euro de dèficit que es puga imputar a les autonomies, sempre n’hi haurà més de quatre que es podran imputar a l’estat. I això que algunes de les partides bàsiques de l’estat del benestar cauen de ple en la governació autonòmica, començant per l’escola i la salut. Per tant, si ningú malbarata recursos, és l’estat (i no cal ni recordar exemples com els de l’excèntrica planificació del TGV o determinats aeroports).

Ahir, responent a VilaWeb, el dirigent del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Morera, deia que, posats a desmuntar organismes ineficaços, l’estat podria començar tancant les províncies i les diputacions’. Morera parla amb una lògica més que comprensible, però no és això que hi ha sobre la taula. Perquè, quan ells diuen que volen racionalitzar en realitat volen dir renacionalitzar, tornar a imposar el projecte de l’Espanya una.

Trenta anys després el pegot del ‘cafè per a tothom’ no s’aguanta, i encara menys el mite de l’Espanya moderna. Espanya ha anat vivint dels diners europeus i ha gastat a la babalà, pensant-se que era rica. I ara, acabada la festa, tornem allà on havíem començat: resulta que Espanya no s’aguanta dreta i que aquests darrers trenta anys no han servir per resoldre la desvertebració deguda. Doncs, això és tot un èxit, no?

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

una nació sense representació

Bé, avui diada nacional del país veí a ponent, els hem de felicitar per la seva festivitat (i també a totes les Pilars del mon), però cal recordar-los que nosaltres no celebrem aquesta festa (almenys com ells voldrien, ja que com he dit abans, cal celebrar l’onomàstica dels familiars i aquestes coincidències no es poden evitar)
Foto: Partit al Camp Nou de la nostra selecció contra el Brasil de Ronaldinho. Almenys a les costellades  ens ho passem bé.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Machado actualment II

Hi ha un altre poema de Machado (també musicat per Serrat) que em recorda la polarització de la política espanyola actual:

Españolito

Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra España que bosteza.

Españolito que vienes
al mundo, te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón 

El que crec és que l’ejpanya cutre, de pandereta, és la que s’apodera i llavors no vull formar part d’aquest país i preferisc l’opció independentista. I per cert, igual Antonio des de la seva tomba en Cotlliure, preferiria restar allà, prop del mar, que no tornar a terres castellanes.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Vent de ponent

Quan era més jove i no podia lliurar-me d’anar al camp (a collir tomates, entrar cebes o altres feines agrícoles) tenia que aguantar els dies de ponent a l’estiu com podia (és a  dir, amb moltes ampolles d’aigua freda). Ara que puc triar, quan fa ponent no isc de casa si no és necessari. Per això, ahir mirant les notícies a La Sexta, em feia gràcia la gent que entrevistaven a la platja o a altres llocs queixant-se de la calor (més de 40 graus). Si no vols passar calor els dies de ponent, no isques de casa. Tota la gent que entrevistaren estava on estava lliurement, tret d’una cambrera, que estava treballant i  no podia lliurar-se. Per tant en feien molta gràcia les queixes. Que passa? és que no aprenen de les ponentades anterior? tots els anys en fan un parell a l’estiu.
Per cert hi ha una dita que diu “de ponent ni vent, ni gent”

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Machado actualment

Aquest estiu m’he hagut de tragar unes quantes hores de televisions espanyoles en cases a les que he anat de visita. Ja podeu imaginar quin tipus de programes he hagut d’empassar-me. Tot plegat m’ha recordat un poema d’Antonio Machado, musicat per Serrat.
Atenció a la tercera estrofa en la que fa una predicció que sembla que encara no s’ha complert

Érase de un marinero
que hizo un jardín junto al mar
y se metió a jardinero.

Estaba el jardín en flor
y el marinero se fue
por esos mares de Dios.

La España de charanga y pandereta
cerrado y sacristía
devota de Frascuelo y de María,
de espíritu burlón y de alma quieta
ha de tener su mármol y su día,
su infalible mañana y su poeta.

Érase de un marinero
que hizo un jardín junto al mar
y se metió a jardinero.

Estaba el jardín en flor
y el marinero se fue
por esos mares de Dios.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Hablame en cristiano….

Aquest text, original de l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès, el podeu trobar a la seva web:

La caldera esquerdada
La llengua materna de Jesús

 

El dijous 11 de febrer de 1858, “la Senyora” es va aparèixer
per primera vegada a Bernadette Soubirous prop de la ciutat de Lourdes
–en català, Lorda. Durant setmanes, la Senyora es va manifestar davant
la nena un total de divuit vegades. La comunicació oral va ser fluida:
li va parlar, li va ensenyar una oració, li va fer confidències i li va
donar ordres. La frase més coneguda de la Senyora, la que fa servir per
definir-se a ella mateixa, s’ha difós per tots els mitjans i figura als
peus de l’estàtua a la gruta de Massabielle: “Que soy era Immaculada
Councepciou”.

   Els especialistes han dedicat esforços ímprobes a desxifrar
aquesta frase. Hi ha qui la veu com una referència a la declaració que
Pius IX havia fet quatre anys abans sobre la Verge Immaculada. D’altres,
en canvi, hi troben referències al Gènesi o a la puresa de determinats
conceptes. Tant és. El que ens interessa és la llengua amb què va ser
pronunciada. Segons algunes fonts, la Senyora s’expressava en dialecte:
certament, es tracta del dialecte gascó de l’occità.

   No és estrany que la Senyora parlés aquesta llengua, que era
l’única que entenia l’analfabeta Soubirous (Subirós, en català). Quan
encara ressona en moltes orelles l’apòstrof “Habla en cristiano”, pot
ser convenient recordar que la Senyora, a qui els creients identifiquen
amb la Mare de Déu, s’expressava en occità, la llengua germana del
català que es parla a la Vall d’Aran, i que està reconeguda com a
cooficial al nou Estatut de Catalunya, tot i que a França no gaudeix
d’un reconeixement comparable. Pot ser convenient recordar-ho ja que
molts ciutadans francesos continuen anomenant “patuès” la llengua que
parlava la Senyora. I qui sap, potser a algú se li acudirà que el que
demostren les aparicions de Lorda és que la llengua materna de Jesús no
era l’arameu.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari