Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: a ponent

“Diari” d’Anna Frank.

“Si ja a Holanda la situació és desastrosa, com viuran en les regions apartades i bàrbares on els envien? Nosaltres suposem que a la majoria els maten. La ràdio anglesa diu que els maten en cambres de gas, potser sigui la manera més ràpida de morir”

Viure amb l’angoixa de saber el que et pot esperar si descobreixen on estàs amagat. Sembla que molts ja sabien que es feia amb els seus, però això no li  fa perdre el bon un humor d’una nena de la seva edat:

“Per acabar aquesta sèrie de notícies variades, un acudit molt divertit del senyor Van Daan. Saps què fa 99 vegades click i una vegada clack? Un centpeus amb una pota de fusta”

Demostrant més humor i inteligència que cert tertulians-intelectuals espanyols que diuen animalades com aquesta: “Anna Frank la va detenir la Gestapo quan va baixar al bar a fumar-se un cigarret”.

I si passeu per Girona, darrere de Sant Pere de Galligants, hi ha aquest homenatge. (cliqueu)

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Victus, d’Albert Sànchez Piñol. Els avantpassats de la “Brunete”.

“El pamfleto no arremetia contra los ingleses, los portugueses o los austriacos. En absoluto. Toda su carga retòrica iba dirigida contra los “rebeldes”, es decir los catalanes. Según su autor, la culpa de que el enemigo hubiese ocupado Madrid no era de las armas aliadas ni de la incompentencia borbónica, sino de la intrigas catalanas.”

Amb una capital ocupada pels exercits aliats, la guerra mediàtica ja feia la seva feina, atiant l’odi cap al nostre país, que ja, segons el llibre, havia tingut consequències en la brutalitat de l’exercit borbònic a la seva entrada a Catalunya, sense oblidar el que havien fet a València uns anys enrera. Ara, enlloc de pamflets pel carrer, tenen “La Brunete mediàtica”.
Ara, que els aliats tampoc surten molt ben parats:

Siempre igual, los generales extranjeros parecían incapaces de entender nada de nada. No querian darse cuenta de que Castilla y Catalunya estaban en guerra exactament del mismo modo que Francia e Inglaterra; que España era un nombre bajo el que se ocultaba una realidad que se apoderaba de la política, el comercio u, si me lo permiten, hasta del sentido común. Un campo de batalla entre dos formas opuestas de entender el mundo, la vida, el todo.” 

Potser que a l’escrirue el llibre en castellà, molts se n’assabenten de que Espanya és un invent fallit, no?

 

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Les meues universitats, de Joan Daniel Bezsonoff.

Es podrien extreure multitud de fragments d’aquest llibre, ple d’anècdotes de la vida de la l’autor, molt ben lligades i mantenint sempre l’interès. Ja ho he fet, en altres mitjans. Sempre trobava alguna frase o parràgraf que pensava que podia agradar a un conegut. Li he tret molt de profit a la lectura d’aquest relat dels anys universitaris de’n Joan Daniel. Ara he decidit tornar a rellegir el primer llibre que vaig llegir d’ell, “Les amnèsies de Déu”, que el tinc un poc oblidat.  Vos deixe amb el que conta sobre la cultura espanyola:

Malgrat la seva demorança en corregir exàmens, em va comunicar la seva passió, la afición a lo español. En tres anys vaig llegir molt llibres en castellà. La Regenta, el lazarillo de Tormes, El señor Presidente, Nada, El Quijote, El siglo de las luces, Sangre y arena, Las novelas ejemplares. Recordi que vaig llegir El celoso extremeño la darrera vegada que vaig anar amb tren a Mers-les-Bains. Quan visitava mon pare a Antony, pujava a París i recorria totes les llibreries espanyoles de la capital.

Quina llàstima que hi haja tanta gent en la meseta empenyada en provocar l’efecte contrari entre els que no ens considerem espanyols. Que no es donen que molt de l’odi contra ells és per la seva prepotència? 

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Darrera les barricades, de John Langdon-Davies. Orgaz, Toledo i El Greco.

L’enterrament del comte d’Orgaz d’El Greco és una d’aquelles poques creacions que suggereixen que l’esperit humà, insatisfet amb l’univers al qual es veu condemnat, gairebé pot penetrar en un altre.  ………I mentre caminava pels carrers de Toledo, escoltant l’incessant espetec del foc de fusell de l’Alcàzar, em vam venir a la memòria algunes expressions de les cares dels personatges d’El Greco, que es van barrejar amb les cares reals dels milicians i dels guàrdies d’assalt. Fa més de tres segles i mig que ho va pintar, i el feixisme encara no s’havia inventat; malgrat tot, ell era l’historiador d’aquest drama de 1936.
……………..
“Els senyors de Toledo són els capellans, que tenen unes casa magnífiques i que gaudeixen triomfalment del millor de tot sense que ningú els critiqui. L’arquebisbe i l’esglèsia de Toledo guanyen més diners que tota la ciutat sencera”
Als camps del voltant cada vegada hi quedaven menys granges, i la ruïna havia caigut sobre la pagesia. Els grans terratinents acumulaven hectàrees i més hectàrees i les abandonaven totes a la pastura i el malbaratament. Enmig d’aquestes condicions, el vicari de Sant Tomàs, a Toledo, va denunciar el poble d’Orgaz perquè no havia pagat diversos impostos que el pietòs del comte havia llegat a l’esglèsia dos-cents cinquanta anys abans, i quan va haver guanyat el cas es va gastar dos mil ducats per contractar El Greco perquè pintès la mort del compte. Perquè els poders del cel havien estat tan complaguts amb ell, per ser un home tan excepcionalment bo, que van enviar Sant Esteve i Sant Agustí de representants al seu funeral.
……
EL Greco va pintar l’escena, però, com molts grans artistes, no va pintar els nobles de la ciutat tal com eren en el moment del miracle, sinò que els va pintar tal com eren a la seva època, es a dir, va pintar els nobles que van condemnar un enginyer italià que havia arribat amb una bona proposta de fer el riu navegable…………però que deixava els camps espanyols erm i la pagesia moribunda per culpa de dedicar to l’enginy o l’energia falta per solucionar el inexorables problemes del món i dedicar-los a la contemplació dels misteris de la tomba.
……..
El compte d’Orgaz, malgrat tota la seva santedat, no era més que un terratinent absent mantingut al poder dels capellans per la seva tomba. Ahir us l’haguéssiu trobat a Madrid amb un Rolls Royce, patró del gran art i de la mala vida segons el moment. Avui us el trobareu tancat amb els seus aliats a l’Alcàzar
 o fugint cautelosament a la Riviera,………

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Darrera les barricades, de John Langdon-Davies. Goya.

Un cartell penjat als arbre diu: “Els que lliguen gronxadors als troncs dels arbres haurien d’adonar-se que fan mal a arbres que pertanyen al poble”. Tanco els ulls i vaig el quadre de Goya El gronxador i un altre , El berenar a la riba del Manzanres, i encara un altre i tot, La gallineta cega. Goya  va viure en aquella vall, i tot i que l’u de maig les camises blaves i escarlates, les falçs i els martells i les estrelles encara no s’havien inventat, es devia haver passejat entre aquests arbres observant els qui hi berenaven un centenar de vegades. A l’altra banda del riu hi ha l’església que Goya va decorar amb uns àngels molt humans, massa humans. Ara hi ha la seva tomba, i algú ha escrit a les seves parets amb pintura vermella les paraules d’un bisbe anglès: “La religió és l’opi del poble”.
Goya no coneixia el Primer de Maig, però sobre el dia 2 ens va deixar les seves pintures inoblidables. Aquell dia de 1808 el poble de Madrid es va aixecar contra la dictadura napoleònica. Els francesos els van esclafar amb mercenaris mamelucs, i l’endemà va haver-hi dotzenes d’afusellaments. Però l’alçament dels pagesos i treballadors espanyols va ser el primer pas cap a la salvació d’Europa de les mans de Napoleó.
Si Goya visqués avui, que veuria? No tinc cap dubte que molts dels qui vaig veure envoltats de cordes d’estendre la roba a la Casa de Campo el Primer de Maig són ara morts. Sé que es van aixecar contra l’amenaça d’una dominació encara pitjor que la napoleònica i que fent-ho van donar una nova oportunitat a Europa. Però no tinc clar si Europa voldrà aprofitar-la.

L’autor fa un paral·lelisme històric, utilitzant al figura del pintor aragonès, per intentar convèncer els seus compatriotes del perill que s’està incubant a Espanya i que s’ha d’aprofitar l’oportunitat de derrotar els feixistes abans que siguen més forts. Desgraciadament, com diu ell, no varen voler aprofita-la. 

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

El quadern gris, de Josep Pla. El “señorio de Madrid”.

– A Madrid se sent tan sovint i a tot arreu la paraula señor -paraula que criats, cotxers, porters, xofers, cambrers, minyones, venedors, saltataulells i tot els servei en general repeteix constantment (usted dirá, señor; a sus ordenes, señor; dígame, señor; ¿que desea el señor?; a su disposción, señor; !buenas noches, señor!, etc)- que hom acaba tenint la sensació de viure no sols en la proximitat, sinó en la més absoluta intimitat del Pare Etern…És molt curiós i costa una mica d’habituar-s’hi….

 

Potser els temps no han canviat tant en els quasi cent anys que han passat des d’aquests fets descrits per Pla al seu dietari

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Afirma Pereira, d’Antonio Tabucchi. II

Escolti Pereira, va dir el director, el “Lisboa”, ja l’hi vaig dir, s’està convertint en un diari xenòfil, per què no fa un recordatori d’un  poeta de la pàtria, per què no fa el nostre gran  Camões  Camões ?, va respondre Pereira, però  Camões  va morir el mil cinc-cents vuitanta, fa gairebé quatre-cents anys. Sí, va dir el director, però és el nostre gran poeta nacional, i sempre és actual, a més sap què ha fet António Ferro, el director del Secretariado Nacional de Propaganda, vaja, el ministre de cúltura, ha tingut la brillant idea de fer coincidir l’aniversari de  Camões  amb el dia de la Raza, aquell dia se celebrarà el gran poeta de l’èpica i la raça portuguesa i vostè podria fer un recordatori.
…………………………………………………..
Dispensi senyor director, va respondre amb compunció Pereira, però escolti, li vull dir una cosa, nosaltres originàriament érem lusitans, després van tenir el romans i els celtes, després van tenir els àrabs, quina raça podem celebrar nosaltres els portuguesos?…….

 

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Afirma Pereira, d’Antonio Tabucchi.

…I en aquell punt Pereira li va venir al cap una frase que li deia sempre el seu oncle, que era un escriptor frustrat, i va pronunciar-la. Va dir: la filosofia sembla que es dediqui només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies, i la literatura sembla que es dediqui només a fantasies , però potser diu la veritat. Monteiro Rossi va somriure i va dir que li semblava una definició bonica per a les seves disciplines………

Després del recent traspàs de l’escriptor italià, estic rellegint la seva novel·la més famosa i de la qual es va fer una molt bona pel·lícula, protagonitzada per Marcello Mastroianni, en el paper del Dr. Pereira. La vaig veure als cinemes Renoir de Barcelona en VO. 
Vos deixe amb un tros de la “peli” on hi ha un NODO portuguès que podria ser com  un telenotícies del NODO9 que patim ací, al sud del Sènia. 

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Fragment de La Ilíada, pel Sr. Wert, Ministre d’Educació,Cultura i Esports.

…Nou gossos tenia el sobirà Pàtrocle alimentats a la seva taula. Aquil·leu en feu degollar dos i els va posar a la foguera i tambè a dotze fills dels magnànims troians després d’haver-los mort amb el bronze. En el seu interior rumiava accions terribles. Finalment hi va deixar anar la fèrria fúria del foc perquè tot es consumís……..

Potser el Sr. Ministre vol recuperar tambè els sacrificis humans, amb l’excusa que formen part d’una de les grans obres de la literatura universal i tornar al segle XIII abans de Crist?

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Versió lliure del relat de Pep Coll, dedicat a Gallardon

Els pastors maleïts (versió actualitzada).

 

 

Hi havia una ciutat molt gran al mig d’un país, i el bisbe d’aquesta ciutat va voler fer l’eucaristia més gran i amb més gent que ningú haguera fet abans. Les males llengües deien que el bisbe volia fer-li dentetes al cap de la nació, amb el que no tenia una bona relació degut a les seues opinions enfrontades respecte a temes familiars i d’educació.

El bisbe amb l’ajuda d’altres bisbes de ciutats importants del país va organitzar la gran missa  per al dia dels innocents i va acudir tanta gent que en cinc valls com la de Boí, no hagueren tingut prou per encabir tanta gent. La gent venia en autocars i trens des de molts llocs del país, ja que els havien promès un espectacle mai vist en tota la seua vida.

Uns minuts abans de començar l’acte, quan ja estava tot enllestit i tota la gent esperava l’aparició dels bisbes per començar l’eucaristia va arribar al lloc un captaire que no tenia res per menjar i al veure tanta gent va començar a demanar.

          Per l’amor de Déu, em podeu donar alguna cosa per menjar.

        Calles que no ens deixarà escoltar al bisbe –li varen respondre un grup de persones que duien una pancarta i unes banderes.

Va continuar amb els seus precs:

No moleste, que açò no és la cua de la caritat. Pot parlar més fluixet, no entenem al senyor bisbe. Escolte el que diu el bisbe que és molt interessant i l’ajudarà.  Vàrem ser algunes de les respostes que li varen donar al captaire.

Aquest home, vist que amb tota aquella gent reunida per escoltar  aquella eucaristia  tant espectacular no hi havia res a fer, va girar cua i remugant en veu baixa va desfer el camí que havia fet.

Però al poc temps d’haver desaparegut el captaire, una ombra negra va cobrir la ciutat i va començar a fer una brisa molt forta, que no era molt forta per suspendre l’acte, però alguna cosa duia que a la gent no li va agradar gaire. Al cap de poc temps totes les dones i homes que hi havien en aquella missa multitudinària varen veure que estaven en cinta, i més tard varen comprovar que els homes duien bessonada d’encantades i les dones minairons.  Aleshores va córrer la por per tot el país i la gent no sabia que fer amb aquesta estranya situació en que es trobaven.

Les males llengües varen trobar de seguida  la raó de tots els mals que patia la ciutat i contaven que el captaire al que no varen donar almoina en realitat era el Nostre Senyor que havia dut un càstig exemplar a aquella gent tant superba que havia transformat un acte en el seu honor i glòria en una apologia personal del senyor bisbe per poder molestar al cap del país.

Varen intentar buscar remei al problema buscant bruixots i altres persones que les donaren una solució. Però va ser debades, ja que de sobte la gent deixà de parlar la seua llengua per expressar-se en una que ningú entenia, que era un llengua perifèrica que parlaven només els habitants d’un part del país que sempre havia esta menystinguda pels habitants de la gran ciutat i aquesta gent ja no volia saber res d’ells, així que no els varen voler ajudar ja que també tenien por del que poguera fer Nostre Senyor amb ells.

 

 

 

Versió lliure d’una llegenda pirinenca recollida per Pep Coll al seu llibre Muntanyes maleïdes.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Havaianes a Madrid.

Fa uns vint anys vaig anar al sud del Brasil. Allà, malgrat que era hivern, la gent portava sandàlies de platja pertot arreu, en concret una marca, que crec que és la millor, que es deia Havaianas. Anys més tard s’han tornat a popularitzar (recorde de xicotes haver-les vist) per l’hemisferi nord. Ara l’ajuntament de Madrid ha decidit fer-los propaganda gratuïta. Mireu el logotip que han triat per la seva candidatura als jocs olímpics.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Independentisme al Lidl

Al supermercat Lidl del meu poble solen dedicar algunes setmanes a portar productes de països estrangers (França, Grècia, alguns sud-americans i orientals,….). Aquesta setmana m’he dut una sorpresa al comprovar que els país invitat era…..Les Canàries. Que potser els dirigents de la cadena alemanya ja consideren les illes com un país més de l’Àfrica? Que coneixen el partit MPAIAC d’Antoni Cubillo? O potser han vist la bandera que va treure el futbolista del Barça, Pedro Rodríguez, en una de les darreres cel·lebracions blaugranes? No sé si saben aquesta notícia a El Mundo o La Razón…..España se rompe!

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Pla, Hemingway, la càtedra de tauromàquia i el trilingüisme de Font de Mora

El diari Público va regalar un llibre de Josep Pla titulat  “Madrid, el advenimiento de la República” (és la primera vegada que he llegit  Pla en castellà, sempre ho havia fet en català). En ell diu que el millor llibre que coneix sobre tauromàquia l’ha escrit un escriptor americà, com no Ernest Hemingway. El llibre és “Death in the afernoon”. Pla reprodueix una part del  vocabulari de termes taurins molt ejpanyols, explicats en anglès pels lectors americans. Són els que podeu veure més avall. Pot ser al Sr. Serafí Castellano li puguen valer per la seva càtedra de tauromàquia que vol implantar a la Universitat valenciana o al Sr. Font de Mora per al seu ensenyament trilingüe.


!Que Lástima!. what a shame. Expression uttered when you have heard that a friend has been badly gored, or has contracted a venereal desease, or has married a whore, or has contracted a whore, or has had something happen to his wife or chlidren, or when a good bull comes out for a poor bullfighter or a poor bull comes out for a good bulfighter.
PUTA: a whore, harlot, jade, broad, chippy or prostitue; HIJO DE PUTA: son of any of the above, common insult shouted at bullfighter equivalent to our son of a bitch. In Spanish they insult most fully when speaking or wishing ill of the parents rather of the person directly.
URETRITIS: gonorrhea; common ailment in the peninsula. Refering to this there is  Spanish proverb: MÁS CORNADAS DAN LAS MUJERES; the women gore more often than the bulls.
MALETA: literally valise, is slang for a bad or cheap bullfighter.
!HOMBRE!: man, as an ejaculation expresses surprise, pleasure, shock, disapproval or delight, according to tone used. MUY HOMBRE: very much a man, plentifully supllied with HUEVOS, COJONES, etc.
HUEVOS: eggs, slang for testicles as we say balls.
DOCTORADO: slang for alternative; taking the doctor’s degree in Tauromachia.
COJONES: testicles, a valorous bullfighter is said to be plentifully equiped with these. In a cobard bullfighter they are said to be absent. Those of the bull are called CRIADILLAS and prepared i any of the ways sweetbreads are ussually cooked they are a great delicacy. During the killing of the fifth bull the CRIADILLAS of the first bull were sometimes served in the royalbox. Primo de Rivera was ao fond of interlanding his discourse with reference to manly vitues that he was siad to have eaten so many CRIADILLAS thatthey had bone to his brain
Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

La república de Taxonia, de Josep Borrell Fontelles i l’AVE

Tinc un llibre, que és dels que més m’ha agradat, de matemàtica aplicada a l’economia. El Llibre està en castellà i es diu “La República de Taxonia” de Josep Borrell, ex-ministre d’obres públiques del govern espanyol. El capítol 10 es titula “¿Cuando construir el tren de alta velocidad?” i es demana analitzar la rendibilitat de la inversió. Potser al senyors que han projectat totes aquestes línies de l’AVE amb centre a Madrid haurien d’haver fet primer aquest exercici que demanava el Sr. Borrell al seu llibre, potser no s’hagueren perdut tants diners de l’erari públic? Però la veritat és que no crec que ningú, independentment del partit s’haja mirat aquest problema i potser ni el mateix Sr. Borrell el recorda.  I no crec que siga l’última línia a tancar, el futur dirà……

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari