Entre el Túria i el Ridaura

Molts espanyols, des de Madrid, ens aconsellen als independentistes que llegir cura el nacionalisme. Doncs els he fet cas i he llegit un dels “Episodios Nacionales” de Benito Pérez Galdós. Tenien raó, cura el “nacionalisme espanyol”, si és que encara quedava un poquet en la meva persona, i produeix l’efecte contrari al que ells esperen, no cura l’independentisme, sinò que l’accentua.
Vaig escollir aquest, ja que he caminat molt per Reus durant la meva estada al Penedès i voltants, m’encantava aquesta ciutat, i també perquè darrerament havia eixit a la premsa notícies sobre una possible autòpsia al cadàver de Prim per veure si l’havien intentat enverinar.

Hem quede amb algunes frases del llibre:

Una molt bona novel·la sobre el que varen patir els republicans al camp de concentració de Mauthausen. Recomanable per a tots aquests que últimament tenen la paraula “nazi” preparada a la punta de llengua per insultar als que demanen poder exercir un dret democràtic: votar per la nostra llibertat com a poble.
Es poden destacar moltes coses del relat, però en aquests cas hi han dues coses que m’ha cridat prou l’atenció. La primera és del postfaci, escrit per  Marta Marín-Dòmine, on recull un comentari aparegut en 1949 a Les temps modernes:

!Un altre llibre sobre els camps de cocentració! Despres dels de Rousset, Hogon i tants altres crèiem que ja s’havia vist tot. Però encara que quedin coses a dir, ens estimaríem més que callessin. La guerra s’ha acabat. I ara tenim dret a gaudir de la pau sense que ningú ens l’amargui.”

Que equivocat que anava l’autor d’aquest comentari, veien el que ha passat després en l’antiga Iugoeslàvia, Rwanda, Corea, Vietnam, Cambotja, l’URSS, ….

La segona cosa curiosa són els informes d’aprovació de llibre per la censura franquista:

“El autor del libro, exprisionero de un campo de concetración alemán, nos relata, en forma cruda, pero objectiva, el funcionamiento de aquellos campos nazis, con todas las crueldades de los SS, y los crimenes y asaltos a los almacenes del campo a que se entregaban los prisioneros rusos, polacos, checos, etc, como venganza, en los últimos dias de cautiverio, cuando las tropas aliadas avanzaban y los jefes de las guarniciones de los campos huían, hasta que por fin las fuerzas de ocupación norteamericanas ponen fin a la anarquía que se había desencadenado.” (7 de març de 1955)

Segur que és el mateix final que he llegit? Com és només nomena als presoners dels països de l’Est? en aquella època del bloc comunista?

“No obstante como se trata de cosas pasadas y de un país extranjero PUEDE PUBLICARSE.” (10 d’abril de 1963)

Com si el govern de Franco no tinguera res a veure amb la situació dels deportats republicans!
 

El peligro de la polarización se expresa en la agudización de las posiciones de la Alianza Popular, que trata de reconstruir la base social del franquismo manipulando con los temores de la clase media y con un populismo demagógico. Fraga y sus adictos se esfuerzan en retroceder la atención pública al pasado, a los años de la prosperidad económica y del orden social, anunciando un fin apocalíptico si no hubiera una mano fuerte contra el terrorismo, el separatismo y las oleadas de huelgas. La Alianza Popular que acecha a la integridad de la familia y a los valores de la sociedad española, sobre todo después de que un sondeo en la opinión pública realizado a fines de 1977 demostró que el 79 por 100 de los consultados se definieron com católicos (y en su mayoria católicos practicantes). A veces parece que la Alianza Popular es más católica que el propio cardenal Enrique y Tarancón.

Shlomó Ben Amí, “La revolución desde arriba: España 1936-1979”.

Fa uns minuts que no podem escoltar Catalunya Ràdio a la FM. Ara estic escoltant-la per la xarxa. Els temps han canviat i per sort no crec que tanquen la xarxa. Aquestes paraules són un poc improvisades canviant un poc el que volia dir sobre el tema dels canvis al llarg del temps. Però és que per alguns sembla així, tancant antenes, censurant llengües, tancant televisions, espantant a la gent amb una premsa apocalíptica, que veu perills amb qualsevol cosa que no s’ajusta als seus cànnons o va contra els seus interessos econòmics.
La notícia d’avui sembla que demostre que entre el PP (i la premsa afí) i l’antiga AP no ha hagut cap evolució positiva.

Tras la fundación del partido del Estado, Franco empredió la tarea de consolidar su ideologia. Però no se debe pensar que para este fin formó un “grupo de estudio” o comisiones que asumieron el cometido de elaborar una línea ideológica para darle un respaldo sólido al régimen. Si ésa es la función de la ideologia, el régimen franquista no lo tuvo.

Shlomó, Ben Amí, a “La revolució desde arriba: España 1936-1979”

Es clar que Franco no tenia ideologia com nosaltres la entenem, la seva única preoucpació era manar i ser l’únic a fer-ho. I si calia matar a mitja població, es matava sense cap problema. Sembla que Churchill va dir :
“La victòria la plantea a Franco un sinnúmero de dificultades. No podrá vivir basándose en el terror. La mitad de la población no podrá liquidar ni esclavizar a la otra mitad. Tendrá que llegar a un acuerdo con sus connacionales. Eso le será sin duda de vital importancia”.
Per desgràcia es va equivocar.

“El barroc és un forma de vida caracteritzada per la falta absoluta de fronteres entre la bondat i la maldat -per la facilitat amb què hom pot passar, frívolament, del caprici al fanatisme, del bé al mal, sense solució de continuïtat. El barroc és volubilitat, instint, irracionalitat coberta per una hipocresia que pretén inspirar-se en la literatura humanista i en la tradició clàssica. D’Annunzio, més que el creador, fou el pretext de la dècada del dannunzianisme, confluència de retòrica, d’amoralitat i de múltiples instints d’inferioritat.”

A Josep Pla, no li agrada el barroc, o així sembla. ja a El quadern gris no parla molt bé d’ell. Al llibre “Darrere les barricades”, John Langdon-Davies també arriba a dir, no recorde en quina pàgina, que els en la crema d’esglèssies a la guerra civil, es feien tries d’objectes per cremar i les peces barroques anaven totes al foc, pel seu mal gust, en opinió de l’autor, mentre que les d’altres estils, si eren bones es salvaven de la crema. Potser ens de preguntar és que el barroc va triomfar tant a l’Espanya del Àustries? o a l’Itàlia del segle XVIII (com Pla diu més endavant)?

– Qué coño ni qué niño muerto!
(Quel con ni quel enfant mort!)
– Pues eso digo, eso!
(C’est ça que je dis, ça!)
– Y la muy puta ¿qué?
(Et la très pude, quoi?)
-Pero vamos, ¿tiraste o no te la tiraste?
(Mais allons, tu te l’es tirée ou tu ne te l’es tirée?)
– ¿No te digo? por el culo, hombre por el culo!
(Ne de dis-je pas? Par le cul, homme par le cul!)
-¿Cuantas juldas dices?
(Combien de gudules, dis-tu?)
-Diez te digo. ¿No te jode?
(Dix, te dis-je. Ça t’en baise pas?)
-¿Y un francés te lo hizo?
(Et un français, te l’a-t-elle fait?)
-Un francés, compañero, tu madre!
(Un français, compagnon, ta mère!)
La tuya, acaso. La mia, en paz descanse!
(La tienne, peut-être. La mienne, en paix repose!)
-Hombre, vamos, coño! No respetais nada!
(Homme, allons, con! Vos ne respectez rien!)

I el nivell superior:

Diez juldas son dies juldas, que coño!
(dix gudules c’est dis gudules, merde alors! (o també: bordel de Dieu!))

“Si ja a Holanda la situació és desastrosa, com viuran en les regions apartades i bàrbares on els envien? Nosaltres suposem que a la majoria els maten. La ràdio anglesa diu que els maten en cambres de gas, potser sigui la manera més ràpida de morir”

Viure amb l’angoixa de saber el que et pot esperar si descobreixen on estàs amagat. Sembla que molts ja sabien que es feia amb els seus, però això no li  fa perdre el bon un humor d’una nena de la seva edat:

“Per acabar aquesta sèrie de notícies variades, un acudit molt divertit del senyor Van Daan. Saps què fa 99 vegades click i una vegada clack? Un centpeus amb una pota de fusta”

Demostrant més humor i inteligència que cert tertulians-intelectuals espanyols que diuen animalades com aquesta: “Anna Frank la va detenir la Gestapo quan va baixar al bar a fumar-se un cigarret”.

I si passeu per Girona, darrere de Sant Pere de Galligants, hi ha aquest homenatge. (cliqueu)

“El pamfleto no arremetia contra los ingleses, los portugueses o los austriacos. En absoluto. Toda su carga retòrica iba dirigida contra los “rebeldes”, es decir los catalanes. Según su autor, la culpa de que el enemigo hubiese ocupado Madrid no era de las armas aliadas ni de la incompentencia borbónica, sino de la intrigas catalanas.”

Amb una capital ocupada pels exercits aliats, la guerra mediàtica ja feia la seva feina, atiant l’odi cap al nostre país, que ja, segons el llibre, havia tingut consequències en la brutalitat de l’exercit borbònic a la seva entrada a Catalunya, sense oblidar el que havien fet a València uns anys enrera. Ara, enlloc de pamflets pel carrer, tenen “La Brunete mediàtica”.
Ara, que els aliats tampoc surten molt ben parats:

“Siempre igual, los generales extranjeros parecían incapaces de entender nada de nada. No querian darse cuenta de que Castilla y Catalunya estaban en guerra exactament del mismo modo que Francia e Inglaterra; que España era un nombre bajo el que se ocultaba una realidad que se apoderaba de la política, el comercio u, si me lo permiten, hasta del sentido común. Un campo de batalla entre dos formas opuestas de entender el mundo, la vida, el todo.” 

Potser que a l’escrirue el llibre en castellà, molts se n’assabenten de que Espanya és un invent fallit, no?

 

Es podrien extreure multitud de fragments d’aquest llibre, ple d’anècdotes de la vida de la l’autor, molt ben lligades i mantenint sempre l’interès. Ja ho he fet, en altres mitjans. Sempre trobava alguna frase o parràgraf que pensava que podia agradar a un conegut. Li he tret molt de profit a la lectura d’aquest relat dels anys universitaris de’n Joan Daniel. Ara he decidit tornar a rellegir el primer llibre que vaig llegir d’ell, “Les amnèsies de Déu”, que el tinc un poc oblidat.  Vos deixe amb el que conta sobre la cultura espanyola:

Malgrat la seva demorança en corregir exàmens, em va comunicar la seva passió, la afición a lo español. En tres anys vaig llegir molt llibres en castellà. La Regenta, el lazarillo de Tormes, El señor Presidente, Nada, El Quijote, El siglo de las luces, Sangre y arena, Las novelas ejemplares. Recordi que vaig llegir El celoso extremeño la darrera vegada que vaig anar amb tren a Mers-les-Bains. Quan visitava mon pare a Antony, pujava a París i recorria totes les llibreries espanyoles de la capital.

Quina llàstima que hi haja tanta gent en la meseta empenyada en provocar l’efecte contrari entre els que no ens considerem espanyols. Que no es donen que molt de l’odi contra ells és per la seva prepotència?