17.01.2011
Aznar diu que l’estat espanyol fa fallida i que en tenen la culpa les autonomies. I, per sorpresa meua, tothom en parla, començant pel PP i pel PSOE, és clar. Fan fallida i s’acaba el cafè per a tothom? Bon senyal, pense…
És evident que tot plegat és una trampa. Els nombres del Banc d’Espanya canten. El 2009 l’estat espanyol tingué un dèficit de l’11,1% del PIB. I el repartiment d’aquest dèficit fou, segons el banc, aquest: 9,3%, degut a l’estat pròpiament dit, el 2,0 a les ‘comunitats autònomes’ i el 0,6 als ajuntaments i diputacions.
La resta és mentida i demagògia barata. Per cada euro de dèficit que es puga imputar a les autonomies, sempre n’hi haurà més de quatre que es podran imputar a l’estat. I això que algunes de les partides bàsiques de l’estat del benestar cauen de ple en la governació autonòmica, començant per l’escola i la salut. Per tant, si ningú malbarata recursos, és l’estat (i no cal ni recordar exemples com els de l’excèntrica planificació del TGV o determinats aeroports).
Ahir, responent a VilaWeb, el dirigent del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Morera, deia que, posats a desmuntar organismes ineficaços, l’estat podria començar tancant les províncies i les diputacions’. Morera parla amb una lògica més que comprensible, però no és això que hi ha sobre la taula. Perquè, quan ells diuen que volen racionalitzar en realitat volen dir renacionalitzar, tornar a imposar el projecte de l’Espanya una.
Trenta anys després el pegot del ‘cafè per a tothom’ no s’aguanta, i encara menys el mite de l’Espanya moderna. Espanya ha anat vivint dels diners europeus i ha gastat a la babalà, pensant-se que era rica. I ara, acabada la festa, tornem allà on havíem començat: resulta que Espanya no s’aguanta dreta i que aquests darrers trenta anys no han servir per resoldre la desvertebració deguda. Doncs, això és tot un èxit, no?
Bé, avui diada nacional del país veí a ponent, els hem de felicitar per la seva festivitat (i també a totes les Pilars del mon), però cal recordar-los que nosaltres no celebrem aquesta festa (almenys com ells voldrien, ja que com he dit abans, cal celebrar l’onomàstica dels familiars i aquestes coincidències no es poden evitar)
Foto: Partit al Camp Nou de la nostra selecció contra el Brasil de Ronaldinho. Almenys a les costellades ens ho passem bé.
Trobat a www.racocatala.cat
Hi ha un altre poema de Machado (també musicat per Serrat) que em recorda la polarització de la política espanyola actual:
Españolito
Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra España que bosteza.
Españolito que vienes
al mundo, te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón
El que crec és que l’ejpanya cutre, de pandereta, és la que s’apodera i llavors no vull formar part d’aquest país i preferisc l’opció independentista. I per cert, igual Antonio des de la seva tomba en Cotlliure, preferiria restar allà, prop del mar, que no tornar a terres castellanes.
Quan era més jove i no podia lliurar-me d’anar al camp (a collir tomates, entrar cebes o altres feines agrícoles) tenia que aguantar els dies de ponent a l’estiu com podia (és a dir, amb moltes ampolles d’aigua freda). Ara que puc triar, quan fa ponent no isc de casa si no és necessari. Per això, ahir mirant les notícies a La Sexta, em feia gràcia la gent que entrevistaven a la platja o a altres llocs queixant-se de la calor (més de 40 graus). Si no vols passar calor els dies de ponent, no isques de casa. Tota la gent que entrevistaren estava on estava lliurement, tret d’una cambrera, que estava treballant i no podia lliurar-se. Per tant en feien molta gràcia les queixes. Que passa? és que no aprenen de les ponentades anterior? tots els anys en fan un parell a l’estiu.
Per cert hi ha una dita que diu “de ponent ni vent, ni gent”
Aquest estiu m’he hagut de tragar unes quantes hores de televisions espanyoles en cases a les que he anat de visita. Ja podeu imaginar quin tipus de programes he hagut d’empassar-me. Tot plegat m’ha recordat un poema d’Antonio Machado, musicat per Serrat.
Atenció a la tercera estrofa en la que fa una predicció que sembla que encara no s’ha complert
Érase de un marinero
que hizo un jardín junto al mar
y se metió a jardinero.
Estaba el jardín en flor
y el marinero se fue
por esos mares de Dios.
La España de charanga y pandereta
cerrado y sacristía
devota de Frascuelo y de María,
de espíritu burlón y de alma quieta
ha de tener su mármol y su día,
su infalible mañana y su poeta.
Érase de un marinero
que hizo un jardín junto al mar
y se metió a jardinero.
Estaba el jardín en flor
y el marinero se fue
por esos mares de Dios.
El dijous 11 de febrer de 1858, “la Senyora” es va aparèixer
per primera vegada a Bernadette Soubirous prop de la ciutat de Lourdes
–en català, Lorda. Durant setmanes, la Senyora es va manifestar davant
la nena un total de divuit vegades. La comunicació oral va ser fluida:
li va parlar, li va ensenyar una oració, li va fer confidències i li va
donar ordres. La frase més coneguda de la Senyora, la que fa servir per
definir-se a ella mateixa, s’ha difós per tots els mitjans i figura als
peus de l’estàtua a la gruta de Massabielle: “Que soy era Immaculada
Councepciou”.
Els especialistes han dedicat esforços ímprobes a desxifrar
aquesta frase. Hi ha qui la veu com una referència a la declaració que
Pius IX havia fet quatre anys abans sobre la Verge Immaculada. D’altres,
en canvi, hi troben referències al Gènesi o a la puresa de determinats
conceptes. Tant és. El que ens interessa és la llengua amb què va ser
pronunciada. Segons algunes fonts, la Senyora s’expressava en dialecte:
certament, es tracta del dialecte gascó de l’occità.
No és estrany que la Senyora parlés aquesta llengua, que era
l’única que entenia l’analfabeta Soubirous (Subirós, en català). Quan
encara ressona en moltes orelles l’apòstrof “Habla en cristiano”, pot
ser convenient recordar que la Senyora, a qui els creients identifiquen
amb la Mare de Déu, s’expressava en occità, la llengua germana del
català que es parla a la Vall d’Aran, i que està reconeguda com a
cooficial al nou Estatut de Catalunya, tot i que a França no gaudeix
d’un reconeixement comparable. Pot ser convenient recordar-ho ja que
molts ciutadans francesos continuen anomenant “patuès” la llengua que
parlava la Senyora. I qui sap, potser a algú se li acudirà que el que
demostren les aparicions de Lorda és que la llengua materna de Jesús no
era l’arameu.
Fa uns anys, a la final de la copa davis entre Espanya i Austràlia, un trompetista va tocar l’himne de la II República enlloc de la marxa real. Els polítics d’aleshores, varem armar un bon rebombori demanant totes les disculpes possibles. Fa uns dies el R. Madriz esta apunt de ser rebut amb una bandera franquista a San Francisco i encara estic esperant les protestes del govern de torn i dels que manaven quan va sonar l’himne de Riego a Austràlia. Que passa? república, no i franquisme si? I aixo independentment del partit que governe, PP o PSOE.