Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Reis del món, de Sebastià Alzamora.

Plutarc va escriure les vides paral·leles en les que comparava dos personatges històrics de la seua època i els comparava, per exemple Alexandre i Cèsar. Però els tractava per separat. En aquest cas Sebastià Alzamora crec que fa una cosa semblant, però sense separar trames novel·la vida d’aquests dos personatges, el banquer Joan March i el professor de Cambridge Joan Mascaró, nascuts al mateix poble mallorquí de trajectòries tan desiguals, però amb punts de contacte, que s’aniran descobrint al llarg de la trama. Aquesta està narrada principalment per dos personatges secundaris, el director de banca March i la dona del filòsof. Però no espereu només la vida novel·lada d’aquest dos mallorquins, hi ha molt més. L’autor utilitza la vida d’ells per parlar sobre altres temes que van apareixent al llarg de la història, a l’estil del que feia Tolstoi en novel·les com Guerra i pau: filosofia, ètica, religió, pacifisme, política,….i inclús The Beatles.
Crec que és del millor que he llegit els darrers anys i que Sebastià s’ha posat un llistó prou alt per les properes novel·les. Personalment, m’ha fet descobrir un personatge que no coneixia, Joan Mascaró i m’he quedat impressionat respecte al que durant tants anys la història oficial ens ha amagat. De Joan March, ja sabia prou d’ell, el meu avi, convidat forçat a Argelers al 1939, ja em parlava d’ell, però ara he aprofundit una mica en el seu caràcter i la raó del qualificatiu de darrer pirata de la mediterrània.
Una curiositat que m’agradaria confirmar, és si certa escena que hi ha en la vida de Joan March va ser així realment, ja que a mi en recorda les escenes inicials de la trilogia El padrí de Francis F. Coppola: una festa per tapar els negocis que es feien en llocs apartats de la casa. Unes altres vides paral·leles de ficció: Vito Corleone i Joan March?

Quinze dones valencianes.

L’editorial afers ha publicat, sota la direcció d’Antoni Furió, aquest llibre on es recopilen les biografies de quinze dones valencianes des de l’edat mitjana fins al segle XX. Dones que han tingut un paper dins de la nostra història i que com sempre, aquest paper ha estat menystingut o oblidat. Veiem com van passant els segles, des del segle d’or valencià (segle XV) passant per la decadència de la llengua (malgrat algun intent per evitar-ho), fins la renaixença i les esperances truncades pel feixisme de la segona República.
Personalment m’han agradat més les primeres (potser influenciat per les darreres lectures sobre l’època) i la biografia d’Enriqueta Agut, pel seu estil més novel·lístic. També he tingut un sorpresa com Narcisa Torres, que en ple segle XVIII (decadència total!) intenta escriure en català, malgrat els Borbons.
Recomanable, per descobrir el que ens han amagat durant molts anys.