Reis del món, de Sebastià Alzamora.
Plutarc va escriure les vides paral·leles en les que comparava dos personatges històrics de la seua època i els comparava, per exemple Alexandre i Cèsar. Però els tractava per separat. En aquest cas Sebastià Alzamora crec que fa una cosa semblant, però sense separar trames novel·la vida d’aquests dos personatges, el banquer Joan March i el professor de Cambridge Joan Mascaró, nascuts al mateix poble mallorquí de trajectòries tan desiguals, però amb punts de contacte, que s’aniran descobrint al llarg de la trama. Aquesta està narrada principalment per dos personatges secundaris, el director de banca March i la dona del filòsof. Però no espereu només la vida novel·lada d’aquest dos mallorquins, hi ha molt més. L’autor utilitza la vida d’ells per parlar sobre altres temes que van apareixent al llarg de la història, a l’estil del que feia Tolstoi en novel·les com Guerra i pau: filosofia, ètica, religió, pacifisme, política,….i inclús The Beatles.
Crec que és del millor que he llegit els darrers anys i que Sebastià s’ha posat un llistó prou alt per les properes novel·les. Personalment, m’ha fet descobrir un personatge que no coneixia, Joan Mascaró i m’he quedat impressionat respecte al que durant tants anys la història oficial ens ha amagat. De Joan March, ja sabia prou d’ell, el meu avi, convidat forçat a Argelers al 1939, ja em parlava d’ell, però ara he aprofundit una mica en el seu caràcter i la raó del qualificatiu de darrer pirata de la mediterrània.
Una curiositat que m’agradaria confirmar, és si certa escena que hi ha en la vida de Joan March va ser així realment, ja que a mi en recorda les escenes inicials de la trilogia El padrí de Francis F. Coppola: una festa per tapar els negocis que es feien en llocs apartats de la casa. Unes altres vides paral·leles de ficció: Vito Corleone i Joan March?
