Entre el Túria i el Ridaura

Sempre m’agradat aquest bar o taverna (a gust de cadascú) de Calella. He entrat moltes vegades quan vivia per la zona. Però ara ja no està al mateix local, sinò en un establiment més gran que hi ha enfront i una mica més prop de platja. Jo, personalment, preferia el xicotet, era més intimista, com Can Moni, a Palamòs. Aquesta cançò del grup Port-bo està gravada al local antic de La bella Lola, o Ca la Raquel. Hi ha una versió, en la que els acompanya Tomeu Penya.

…..Recordo les paraules del Jordi, el meu entrenador. Córrer és un art, com pintar un quadre o compondre un peça de música. I per crear un obra d’art s’ha de tenir clars quatre conceptes bàsics: tècnica, treball, do i inspiració. I tot això s’ha de conjugar envoltat d’un equilibri vital. S’ha de dominar a la perfecció la tècnica, evitar tots els moviments paràsits, que no serveixen per impulsar-nos i portar-nos més lluny, i que només gasten energia……Cada corredor té un forma natural de córrer i l’ha de seguir, l’ha de perfeccionar…….
Però, com deia Picasso, la inspiració  existeix però necessita trobar-te treballant. El Jordi i la Maite, la meva primera preparadora física, sempre em deien que el do i la genètica no serveixen de res sense treball……..
…….
Però que és guanyar? Quina és la veritable victòria?……….La veritable victòria no està en el fet de tallar la cinta en creuar la meta……….La victòria, la real, és aquella que està en el més profund de cadsacú de nosaltres……..
Guanyar no vol dir acabar en primera posició. No vol dir batre als altres. Guanyar és vèncer-se a un mateix……………………he vist grans guanyadors, persones que s’han vençut a elles mateixes i que han creuat la línia d’arribada plorant, sense forces, però no per l’esgotament físic, que també, sinò sobretot per haver aconseguit acabar allò que ells sabien que en el fons només era fruit dels seus somnis.

Extractes del llibre de Kilian Jornet, Córrer o morir.

Acabe de vore l’historial de l’entrenador de Reial Madrid, Josè Mourinho i en un diari gens català com el diari Público. La cosa és més o menys així:
– Febrer de 2005: Multa de la federació anglesa de 7500 euros per acusar a Alex Ferguson de pressionar als arbitres (el mateix tracte que la federació espanyola).
– Març de 2005: Càstig de la UEFA de dos partits i 13000 euros per acusar a l’arbitre Frisk, després del Barça-Chelsea, d’haver-se reunit amb Frank Rijkaard al descans. (No és només Guardiola la seva fixació, i aquest arbitre es va retirar de l’arbitratge després de les amenaces per part d’alguns seguidors del Chelsea)
–A Itàlia va ser multat amb 15.000 euros per una expulsió i insultar a l’arbitre i ha estat expulsat dues vegades més. ( A Itàlia, on guanyà tres títols tambè el persegueixen?)
–  Novembre de 2010.  Dos partits de sanciò per part de la Federació espanyola per insultar a l’arbitre d’un partit de Copa
– Novembre de 2010: Obertura de mesures disciplinàries per les declaracions contra l’entrenador de l’Sporting de Xixòn.
– Novembre de 2010: Sanciò de la UEFA d’un partit i una multa de 30.000 euros per forçar un expulsió de dos jugadors de manera gens dissimulada.
No és un historial molt net per anar donant lliçons d’ètica esportiva per les sales de premsa dels diferents estadis. A més a Anglaterra o a Itàlia, supose que no hi hauria cap premsa que li riguès les gràcies.

“Treu un exemplar de La Vanguardia i obre una pàgina interior on en lletres minúscules, com si es tractès d’un incident banal, el diari diu:
A l’aurora, al camp de la Bóta, ha estat executats setanta rojos separatistas.
– I cada dia igual -segueix en Victor- Es dedueix que durant els primers mesos ha afusellat vint-mil tipus. Vint mil morts a Catalunya, i ni tan sols ho dissimulen”

Extret de llibre d’Octavi Viladrosa: Sang, dolor, esperança. La Generalitat republicana i la primera resistència independentista (1931-1946).
Com és que una cosa que abans admetien, ara no ho volen admetre? Es que llavors els agradava vantar-se d’això? o és que encara confiaven en la victòria nazi a la guerra mundial? Acabada la guerra mundial tot canvia i ja s’intenta amagar-ho tot. I així fins als nostres dies.

Avui he vist al diari Levante un article de Carles Recio parlant del gran escriptor Josep Piera per un homenatge que li fa l’AVL, on solta perles com aquesta:

Por cierto, esta Academia se fundó con la idea de aunar las dos
sensibilidades lingüísticas valencianas, y echamos en falta algún
reconocimiento para los autores del «lado oscuro». Siempre se homenajea a
los escritores unitaristas, y ni se menciona a los de tono «blau». Son
modos injustos de tratar a la minoría sometida.

Evidentment ho fa en un llengua que no és la meva, ni la de Josep Piera, potser és la d’ell. Però a quins autors es refereix? No serà a ell mateix? Reconec que nomès he llegit d’ell “El cavaller encobert”, que no es pot comparar mai (en la meva opinió) a cap llibre de Josep Piera.