Sembla que el tractat de Schengen va fent-se realitat a La Jonquera. El passat pont de Tots Sants, de camí cap a Perpinyà vaig passar per la frontera de La Jonquera i El Pertús i ens varen desviar per un carril lateral entre els edificis de les duanes i la piràmide que hi ha allà. Sembla que era perquè van a començar les obres d’enderrocament de la duana que travessava l’autopista, per facilitar el pas dels vehicles, ja que després del tracta de Schengen ja no tenien sentit.
Fa molts anys del Tractat dels Pirineus, on els castellans van regalar al rei francès part del nostre país, i sense consultar-mos si estàvem d’acord. Sembla que poc a poc cau la frontera.

No cal anar al Parc Nacional de Yellowstone per vore sequoies. Al Parc natural del Montseny, més concretament a Sant Fe, hi han tres exemplars. No són tan grans com a Amèrica del nord, però tampoc són bonsais. Aixó si, no trobareu l’ós Yogi ni a Boo boo. El més paregut serà el gosset Rovelló.

Aquesta inscripció es trobava a la porta d’entrada de l’acadèmia de Platò en l’antiga Atenes. Traduïda significa més o menys: “Cap  ignorant en geometria pot traspassat aquesta porta”. Una mostra de la importància que donaven a la geometria i les matemàtics els antics filòsofs grecs. Bé, més o menys igual que als notres temps.

Una de les marxes que es fan per l’Empordà és la Marxa dels arrossars de Pals. S’ix del Masos de Pals i es fa una ruta a peu (o corrent) i un altra en BTT. Aquesta travessa tots pels arrossars que hi han a tota la plana que va des de Pals fins al riu Ter. La planta de l’arròs ja està groga i els camps inundats amb l’aigua del Ter. Jo sempre recomane l’arròs del Molí de Pals de la família Parals.
Aquesta marxa no és gens pesada, ja que no hi ha gens de desnivell i la fan moltes famílies amb nens. Recorde un any haver vist a la família d’un campió del mon de 250cc.

Un altre mestre del cinema, Howard Hawks, i també en un western ens demostra com es poden  rodar gairebé 5 minuts de pel·lícula sense cap diàleg. Aquests són els primers minuts de Rio Bravo, amb Dean Martin, John Wayne i Claude Akins

Un any, amb el CEM, vàrem fer una excursió amb raquetes de neu pels voltants d’ull de Ter. Pujàrem a la Portella de Mentet i després crec que arribàrem al Pic de la Coma Ermada (2502) des d’on es té una bona vista dels Bastiments i del Grau de Fajol. He provat l’esquí de muntanya i les raquetes. Hem quede amb els esquís, però reconec que les raquetes estan molt bé. Els esquís demanen millor preparació física, i si una temporada estàs baix de forma, les raquetes són una bona opció. Com sempre la bota de vi, amb el vi del Mas Ponsjoan de Calonge no podia faltar.

La cançò que em va fer descobrir a Maria de Mar Bonet va ser aquesta, que té poc a vore amb l’estil de la nova cançò. Jazz, emulant a Billie Holiday.

Jim no em porta mai les flors que prefereixo.
Jim, no riem mai junts, i jo no m’ho mereixo,
no sé perquè estic tan boja per Jim.

Jim no em diu mai que sóc el seu desig ardent
el foc de l’amor amb que ell ja no s’encén
malgrat els anys que fa que sortim.

Si em sento emmalaltir d’amor
jo faig com si em vengés,
el deixo fugir, però el meu cor
s’esquerda encara més.

Sé que el dia que m’estimi em deixarà,
podeu creure’m, sigui avui o bé demà,
sempre duré amb mi alguna cosa de Jim

Nelson A. Shawn / Caesar Petrillo / Edward Ross / Milton Samuels

Jim doesn’t ever bring me pretty flowers
Jim never tries to cheer my lonely hours
Don’t know why I’m so crazy for Jim

Jim never tells me I’m his heart’s desire
I never seem to set his love afire
Gone are the years I’ve wasted on him
Sometimes when I get feelin’ low
I say let’s call it quits
Then I hang on and let him go Breakin’ my heart in bits

Someday I know that Jim will up and leave me
But even if he does you can believe me
I’ll go on carrying the torch for Jim

I’ll go on lovin’ my Jim

Fa uns anys vàrem passar una setmana caminat pel parc de Sant Maurici. Ens muntàrem una ruta que anava d’un refugi a un altre i cada dia feíem una excursió diferent. Set dies sense llum, aigua corrent i telèfons mòbils molestant (i la barba creixent més que mai). Pasàrem pels refugis d’Ernest Mallafrè, el de l’Estany Llong (per tant pujàrem dues vegades el pas del Portarrò d’Espot), i per últim el refugi de Josep Maria Blanc on pujàrem al Pic Peguera (bé jo no vaig arribar, em vaig quedar a uns 10 metres dels 2980 de la seva alçada, encara no m’atrevia a grimpar)
Val la pena passar uns dies a l’estiu entre aquests muntanyes, envoltats de llacs d’aigua neta i respirant aire pur i gaudint de la natura. Allà és on he vist la rabosa més gran que recorde i he escoltat més varietat d’ocells.

Moltes vegades he passat per l’AP-7 en el tram de Figueres, i sempre m’havia fixat amb aquest estrany aqüeducte destrossat per les obres de l’autopista. Ara aquesta última vegada ha estat especial, estranya…. ja que fa uns mesos vaig llegir la novel·la de Vicenç Pagès Jordà “Els jugadors de whist”. Un dels protagonistes mor tràgicament en aquest aqüeducte, com relata l’autor en un article en El Periódico:
En Biel Matas Madison va morir el 16 d’agost de 1977. La mort es va
produir per traumatisme cranial quan es va precipitar daltabaix de
l’aqüeducte del castell de Figueres. Va caure a l’autopista i poc
després li va passar per damunt un camió carregat de roques ornamentals.
Ara cada vegada que passe li tinc una mica més de respecte, però també em recorda una gran novel·la que recomane llegir. Tant aquesta com “La felicitat no és completa”.

Un dissabte del mes passat vàrem pujar al puntal del llops, un petit poblat ibèric que hi ha abans d’entrar a Olocau. Aquest poblat formava part del sistema defensiu i de vigilància de la ciutat d’Edeta. Des de dalt, a més del poble d’Olocau es poden vore, per un costat el Castell del Real amb Marines vell al fons, i crec que també Gàtova. Per l’altre costat es veu la plana que va des de Marines nou fins a Llíria i el monestir de Sant Miquel, i més al fons les rodanes de Vilamarxant. Per tant disposaven de molt bona vista els habitants d’aquest enclavament per atendre la seva funció de vigilància.

El
passat dissabte vaig anar a Perpinyà i per tornar vaig agafar la carretera de
la costa, passant per Argelers,
Cotlliure, Banyuls, Portvendres i Cervera, i entrant a l’Empordà per Portbou.
Vaig dinar a Cotlliure i vaig fer una passejada pel centre on hi han
restaurants i tendes de souvenirs,
regals i menjar. Després conforme anava conduint cap al sud envoltat de les
vinyes costaneres que cantava Segarra i LLach,
em fixava en la tipologia de comerços turístics que hi havien al voltant de la
carretera fins arribar a Port-bou on ja vaig vore….. Basar oriental, i el caos que
representen aquests tipus de comerç. Això és diu cuidar la imatge turística.
Segurament hi hauran comerços xinesos, però no estan a les zones turístiques
(almenys el que vaig poder observar)
i la imatge que dona el poble és molt millor que trobar-te 2, 3 o més basars al passeig marítim. Localment, quina
imatge es du un possible turista de plaça major de Llíria? el que hauria de ser
el centre comercial del poble?

Aquests dies m’he recordat d’una cançò del cantant solsoní Roger Mas. Aquesta és del seu últim disc “La casa d’enlloc” i es diu “Tanco els ulls, obro els ulls”. La he recordada en observar com venen alguns alumnes a classe, i que sembla que tot està permès al hora de vestir. I com tot açò és aprofitat pels fatxes per obligar-mos a anar vestidets amb uniformes (llegiu la lletra de la cançò)
.

La imatge és de l’entrada d’un dels primers concerts del Roger a Girona, quan començava en solitari i nomès els coneixien per Solsona i voltants, i gràcies al Ramon Cases vaig descobrir a aquest cantant que ara sembla que agrada més.

N’estic fart,
del nihilisme urbanita,
de les ulleres de pasta,
del setciències de bar
i de l’orgull pagès.

No en puc més
de les mentides dels progres,
dels rancis de l’altra banda,
dels gurús orientals
i dels profetes del canvi climàtic.

Tanco els ulls i només veig voltors, i el ressol.
Obro els ulls, obro els ulls i veig la dona de la presó.

Temps:  03:06
Lletra:   Roger Mas
Música: Roger Mas

Fa molts anys va actuar a Llíria, al teatre de la banda Primitiva, la cantant Soledad Giménez acompanyada a la guitarra per Ximo Tebar i el seu grup de jazz d’aleshores. Ja intuïa, que darrere del pop suau de Presuntos Implicada hi havia alguna cosa més, i el concert m’ho va confirmar. Sole va cantar meravellosament alguns estàndards jazzístics i alguna bossa nova i al final per satisfer al públic més jove una cançò del seu grup. Una de les cançons que va cantar llavors, era de Tom Jobim i Vinícius de Moraes, Eu sei que vou te amar, que ara ha gravat al seu últim disc en solitari

El proper dissabte tornen a fer sarsuela al teatre de la Unió. El meu “guelo” ja em contava coses sobre les representacions que es feien durant la seva joventut. A més m’ha fet recordar que molta gent es sorprenia de vore a Antonio Banderas cantar en la pel·lícula Evita. Aixó és que no coneixien els inicis cinematogràfics de l’actor malagueny. Vos deixe el vídeo del Casto José: