Entre el Túria i el Ridaura

“Està bé, això de ser estoic.  Però només a estones, i, si és possible, de tard en tard.”

Les ortodòxies, els “sistemes”, tard o d’hora, acaben produint una amarga sensació de claustrofòbia.

Potser per això dins de l’actual sistema de partit que hi ha en aquestes terres, només es queden en ells, els mediocres?

“Ves a saber per què, però els pobres acostumen a votar candidatures de dreta. I els rics, també, és clar.”

“La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!”

Per això des del poder, fins i tot, ens impedeixen aquesta pràctica.

“Qualsevol poder és abús de poder. Això va en la mateixa naturalesa de les coses.”

“Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi.”

I mira, que fa uns anys, va estar a punt de caducar aquest aforisme!

Sembla que com a finals dels segles XIV i inicies del XV podem arribar a tenir tres Papes a la vegada.

Els dedique aquesta cançó d’un grup “gaúcho” de fa molt de temps, de l’època de Joan Pau II:

Aquests  no poden anar separats:

“Les guerres haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys oneroses.”

ja que:

“De més a més, sempre són el vells els que declaren les guerres.”

Recuperant velles narracions que havia llegit en còmic quan era jove gràcies a l’editorial Bruguera, ara toca aquest relat ambientat al riu Danubi cap al 1876. Verne s’aparta de la ciència ficció i en delita amb una mena de novel·la policíaca que recorre el riu Danubi des del seu naixement a la Selva Negra fins a la seua desembocadura al mar Negre, aprofitant l’autor per a descriure la situació política dels països i imperis que hi havia al llarg del riu.

Quan era xicotet vaig veure a TVE un adaptació cinematogràfica, però no és molt coneguda,  una film hongarès dels anys setanta.

“La dictadura intoxica.”

I les “pseudodemocràcies” encara ho fan més.

“Compara i començaràs a entendre.”

Sobretot si compares democràcies amb el que diuen que són democràcies.

Una petita mostra de la literatura angolesa en portuguès són aquesta dos autors: José Luandino Vieria i José Eduardo Agualusa. Del primer he pogut llegir Luuanda, novel·la composta per tres relats (Estórias) que es desenvolupen a la capital d’Angola, Luanda, als darrers anys del període colonial portuguès. Costa més de llegir ja que barreja moltes paraules d’origen africà.

El llibre d’Agualusa és més fàcil de llegir, el portuguès que utilitza no està tan pla d’africanismes i costa menys d’entendre. La novel·la està ambientada a finals dels segle XIX i inicis del XX quan els angolesos, vist el que passa a altres llocs, comencen a tenir consciència de nació i intenten separar-se de la metròpoli, sobretot quan les polítiques d’aquesta són destinades a afavorir als colons portuguesos respecte a la societat criolla que està ocupant llocs importants a la societat urbana angolesa (el món rural és una altra cosa). A més de lluitar contra la metròpoli, hauran de fer-ho contra els col·laboradors autòctons que no volen perdre els privilegis concedits des de Lisboa, que amb monarquia o amb república, no sembla que la seua política respecte a les colònies canvia substancialment. Potser als catalans i valencians en hauria de sonar aquesta situació!

“Necessites un rival per afirmar-te. No el destruesques! Preserva-te’l, subvenciona’l, si cal!”

Em recorda el paper que fa el PP amb el terrorisme, el franquisme amb l’extinta URSS, o el blaverisme amb qualsevol cosa que sone a català. I segur que trobaríeu més exemples.

“Només els rics tenen l’ànima immortal.”

Una visita a qualsevol cementiri ho demostra. O si no ves a Egipte i ho veuràs més clar.

“Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil·la.”

Sobretot els que obliden que va passar en aquest país al segle XX.