Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

El barri “autèntic”

La primera cosa bonica del dimarts 2 de juliol de 2024 és el mite del barri autèntic. Aquell que representa realment una ciutat, un món, però que ja no hi és. Ha canviat de lloc. Per exemple a Nova York va arribar un moment que ja no es podia suportar més l’updown, els aparadors, les cases marquesina i porter, els turistes a la Cinquena i s’han retirat al downtown. Primerament sota el Catorzè, però de seguida allí també van arribar els multicines, el mercat, els aparadors. Solució: sota Canal St. Després de l’11 de setembre allò va ser un altre updown: noves construccions, museus, aparadors. I tornem a fugir: a Brooklyn, a la vora del riu, a Williamsburg, Dumbo, Greenpoint… Fins que ahir es passejava per Bushwick, entre murals i petites botigues, cafès sense pretensions i amb velles i sanes escombraries. “Podríem traslladar-nos aquí per sentir-nos com a la veritable Nova York!”. Cert, fins a fer-ne la nova Williamsburg amb els gratacels i els aparadors. La lliçó de tot plegat és que no és el món qui canvia (cap a bé o, com passa més sovint, cap a mal), el canviem nosaltres. Però no ens n’adonem o, pitjor, fem veure que no és així, que és un fenomen inevitable que passa durant la nit mentre dormim i somiem que som autèntics.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El maniquí

La primera cosa bonica del dimecres 4 de juliol de 2024 és el maniquí. Aquella actriu explicava que tenia un doble. És a dir, que la vestia un sastre de la seva confiança, especialitzat en grans dames del teatre. El tenia des de feia trenta anys, quan li va prendre totes les mesures amb la precisió d’un maníac. Després va construir un maniquí que la reproduïa. Per distingir-lo del d’altres actrius havia gravat en el bust les seves inicials (M.O.) D’aquesta manera li podia emprovar totes les seves creacions com si fos present al taller. El problema per a l’actriu era que no podia ni engreixar-se ni aprimar-se. De fet, havia de ser ella la còpia del maniquí. Però valia la pena, deia: el sastre era diví, les seves creacions úniques. Igual a ella mateixa durant trenta anys, fins que ens ha deixat. En aquest moment el sastre ha vestit per darrera vegada el maniquí amb un sobri vestit fosc. L’ha agafat i se l’ha emportat fins al montacàrregues. Ha obert la porta i ha pitjat un botó. Després ningú no sap si el mecanisme se l’ha emportat cap amunt, al terrat assolellat, o cap avall, al soterrani on hi ha la caldera de la calefacció. Molts pensen que aquell montacàrregues és una incineradora, i adéu. Fins i tot hi ha qui assegura haver sentit, en el moment que la porta es tancava, una veu que anunciava l’arribada de l’actriu i tot seguit un gran aplaudiment.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!