Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

5 de juliol de 2024
0 comentaris

Altres veus: “Tres colors: Blau”, de Krzysztof Kieslowski

Ran de la estrena de la versió remasteritzada en 4k de la trilogia dels colors de Kieslowski, recullo en aquest apunt alguns articles publicats fa una trentena d’anys.

Podeu trobar en aquest blog l’apunt Fitxa i comentari: “Tres colors: Blau”, de Krzysztof Kieslowski.

Si no tinc amor, no soc res, crítica conjunta d’Imma Merino i Àngel Quintana, al diari ‘El Punt’, de Girona, publicada el 12.04.1994, ran de la projecció del film al Cinema Truffaut de la ciutat.

Quan tenia setanta-cinc anys, el cineasta danès Carl Th. Dreyer va dirigir un film testamentari anomenat “Gertrud”. La seva última escena és impressionant. Una dona retroba un vell amic i li diu que al llarg de la seva vida el més important ha estat estimar i que vol que algú gravi a la seva tomba dues paraules en llatí: ‘Amor Omnia’. Julie, la protagonista de “Bleu”, de Krzysztof Kieslowski, també podria fer seu aquest lema després d’haver-se acostat a la mort i haver conegut un dolor profund. Julie -excel·lent Juliette Binoche- descobreix que l’únic que li permet retrobar-se amb la vida és l’experiència de l’amor i aquest, entès en un sentit ampli, és sempre un fre a la llibertat, que és el valor que Kieslowski posa en dubte a “Bleu”.

La trilogia cinematogràfica que Krzysztof Kieslowski està construint a partir dels tres colors de la bandera francesa té com a finalitat posar en dubte el tres principis que, en els dos darrers segles, han estat invocats com a pilars de la democràcia occidental: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Per tal de posar-los en dubte, Kieslowski els confronta a la quotidianitat amb experiències individuals. La seva mirada cap a cadascun dels conceptes a vegades bandeja  l’àmbit polític per anar a l’arrel mateixa de la seva significació i condicions de possibilitat. A “Bleu”, no parla de la llibertat que un sistema polític ha de garantir a cadascun dels ciutadans, sinó de la llibertat com a quimera impossible de l’existència humana. De la llibertat que pot entrar en contradicció amb un atzar fatal, però també amb un amor generós.

L’atzar fatal irromp en la vida de la protagonista en les primeres imatges de “Bleu” -que deixen glaçat l’espectador i el predisposen a l’excepcionalitat del film-. Julie perd en accident de cotxe el seu marit i la seva filla i, amb ells, les ganes de viure. La desgràcia li posa en evidència les limitacions de la llibertat. Ni ella ni els seus familiars no han escollit allò que l’atzar o la divinitat els ha preparat. Julie es troba llançada a un ‘via crucis’ existencial durant el qual aprofundirà en el dolor de la pèrdua i acabarà convertint-se en una experiència de coneixement.

A Krzysztof Kieslowski no li interessa tant utilitzar el cinema per demostrar unes veritats, sinó que se’n serveix per plantejar dubtes que convidin l’espectador a seguir una recerca pròpia. El director polonès és capaç d’alternar en el seu cinema la poesia -“Bleu”- amb la prosa -“Blanc”-, aconseguint emocionar i, alhora, afavorint la reflexió. El seu recurs és convertir els personatges i les imatges en conceptes, fent transcendir d’aquesta manera la realitat de la faula. La forma utilitzada a “Bleu” és una mena de ‘work in progress’ -una obra en construcció-. La vida de Julie vol refer-se, però necessita la solitud i el dolor interior. Només així podrà donar i enriquir-se amb les diverses experiències de les persones que l’envolten i de la gent amb la qual es creua. Abans de morir, el seu marit va deixar una part d’ell mateix en dues obres: una peça simfònico-coral a mig crear i una criatura que va gestar amb la seva amant. Mentre Julie va remuntant cap a la vida, la partitura es va creant i la criatura pren forma, la pel·lícula de Kieslowski es va fent. I perquè tot això culmini només falta una cosa: la revelació de l’amor.

El final de “Bleu” té alguna cosa d’apoteosi. La música de Zbigniew Preisner esclata amb força, les imatges prenen una dimensió coral i es converteixen en una gran afirmació de vida. Mentrestant, la veu d’uns cantants recorda un fragment d’una de les epístoles de Sant Pau als Corintis en què l’amor resta expressat com el més gran dels valors i les experiències. ‘Si jo no tinc amor, no soc res’, diu el text. L’amor obre Julie als altres. Es podrà desprendre de les possessions en el seu camí cap a la llibertat, però no dels afectes. L’amor serà una limitació a la llibertat, però una limitació enriquidora que, en contra de l’egoisme, defineix el compromís moral de la protagonista i, alhora, del cineasta. El compromís moral que trobàvem al “Decàleg”, vam reconèixer a “La double vie de Veronique” i retrobem en cada entrega de “Trois couleurs”.

Tots els colors del blau, crítica de Carles Torner, al diari ‘Avui’, publicada el 17.11.1993, ran de l’estrena comercial del film a Barcelona.

Mentre baixen els crèdits finals sobre un impecable fons blau, no s’aixeca de la butaca ni una ànima. No se senten veus, cap comentari. Un dens silenci fa mirall a la densitat del “Bleu” que ens ha omplert de bellesa els ulls durant tot el metratge. La sala és plena de gom a gom i en el silenci plana la vaga consciència d’haver vist una obra mestra, un petit miracle.

Un cert astorament en descobrir l’anomenat, una mica a la lleugera, ‘cinema ètic’ de Krzysztof Kieslowski. El descobriment que el cinema pot engronxar-se i arriscar-se, saltar en el buit i retrobar l’equilibri mentre camina per la corda fluixa d’una història quotidiana i senzilla estesa sobre l’abisme de l’absència i la mort.

L’accident de cotxe amb què comença la pel·lícula, on Julie perd el seu marit, un compositor de renom, i la filla de cinc anys, talla l’alè de l’espectador. Un alè que només li serà retornat a poc a poc, a mesura que Julie combati el seu desig de deixar-ho tot -passat, amics i música- i retrobi els colors de la llum i el sentit de les coses. Kieslowski no fa concessions, no juga amb la llagrimeta fàcil, sinó que tiba la corda de la lluita interior de Julie i dona un cop de torniquet a cadascuna de les emocions, contenint-les, sense deixar que s’escolin, sense resoldre-les. Per això el seu film és tan emocionant, tan esperançador, tan a prop de la vida real, tan obsessionat pels detalls.

Aquí no hi ha un sol punt de vista banal, i això es tradueix en una capacitat de jugar amb els enquadraments i les imatges fins a fer reveladors els més mínims signes. En el món de “Bleu”, com en tots els films de Kieslowski, és més parladora una cullereta que es gronxa o una tassa de cafè que vessa en posar-hi el terrós de sucre que qualsevol diàleg. És precisament aquesta capacitat de fer parlar els objectes i la llum el que permet al director polonès fer pel·lícules d’una semblant intensitat amb els mínims diàlegs.

Que a “Bleu” la fotografia i la música siguin una meravella respon al mateix plantejament d’un guió on les protagonistes són la llum i la música. Tot el dolor de Julie s’expressa en tots els colors del blau. No exactament el blau sinó el blavejar, la llum blavenca que ho transforma tot: el negre brillant de la capa d’un piano de cua esdevé blau, la llum d’un pis és verda fins que Julie hi entra i hi penja el blavejar que ha tintat la seva vida i la captiva, l’enlluerna. Kieslowski és capaç de fer que deixem de veure l’aigua que omple una piscina per passa a veure una dona que no pot escapar del dolor i que es capbussa, fa ‘crowl’, travessa de punta a punta una piscina de llum blava.

La música és l’altra protagonista. El marit de Julie havia deixats inacabats els cors finals d’un concert per a la Unió Europea que havien de cantar el capítol tretze de la primera ‘Epístola’ de Sant Pau als de Corint (ni en aquest detall s’estalvia la provocació). Per això “Bleu” és també una magnífica reflexió en imatges sobre la creació artística. La música inacabada no deixarà escapar aquesta dona de qui es diu que era ella qui componia les obres del marit.

El talent del director ha trobat altra vegada resposta -com a la seva anterior “La double vie de Véronique”- en el talent de l’actriu protagonista. El treball de Juliette Binoche és alhora d’una contenció i d’una expressivitat que s’adiuen perfectament amb l’esperit de “Bleu”. Els primers plans de seu rostre quiet on es pot veure la lluita interior que la treballa són a la mesura d’una pel·lícula plantejada a la frontera entre la vida que mor i la vida que neix.

‘De fet -deia fa uns anys Kieslowski- és fàcil explicar històries. Vaja, gairebé sempre! Però construir un univers en una gota d’aigua, això és la veritable dificultat’. Com fa la seva protagonista, el director polonès no salta les dificultats, sinó que les travessa. A partir de la més extrema tragèdia familiar, i eixamplant-la fins a una dimensió europea, la gota de “Bleu” és un univers sencer, humà i acollidor. Un cinema habitable.

Azul, article de Ramon Ramis i Avellí (+),  al Full de sala del Teatre Monumental de Mataró, ran de la projecció del film el 27.11.1994. L’estic reproduint.

Depenem de l’atzar. La bona o la mala sort es troba fora del nostre abast. Sols som conscients del passat, però ningú no coneix el seu futur. La casualitat és una paraula buida que serveix per justificar moltes coses. Quan aquestes se’ns escapen, recorrem al transcendent. Així es vol traspassar els límits del coneixement humà. Aleshores entrem en el misteri, en un túnel llarg i desconegut. L’home, acostumat a voler entendre-ho tot, li costa acceptar fets i esdeveniments per als quals no està preparat. No troba resposta a un sofriment que només l’afecta a ell i es pregunta per què a ell i no a un altre.

KIESLOWSKI, un realitzador polonès que fins ara resideix a França, és un creient que s’interroga sobre el què, el com i el per què. Les seves creences no obeeixen a una fe cega, sorda o muda, sinó que plantegen els principals problemes que afecten els éssers humans. No dona respostes sinó interrogants. Intenta traslladar-nos les seves preocupacions, perquè cadascú reflexioni i actuï en conseqüència. No és un dogmàtic, és un intel·lectual que vol esbrinar i que li costa fer-ho. En el seu camí, hi trobem treballs com el ‘Decàleg’, i ‘La doble vida de Verònica’, que forçosament havia de portar-lo als ideals de llibertat, igualtat i fraternitat que tan lluny estem d’assolir.

Trois couleurs Bleu. Dir. Krzysztof Kieslowski. Fragments del text de presentació del film, per part d’Arnau Olivar i Daydí (+), als monjos del Monestir de Montserrat, el 16.11.1995. Aviat els reproduiré.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!