Entre el Túria i el Ridaura

Pont

Som dues ribes

i un abraçada

sempre és un pont.

Roc Casagran

Volem

Nosaltres no volíem dir l’amor

com el diuen als llibres

i vam triar d’escriure’l

mentre arrencàvem pàgines al món.

Roc Casagran (música de Cesk Freixas)

Ara que ha passat tota aquest americanisme del Halloween, potser val la pena llegir aquest assaig que va escriure l’escriptora de Benaguasil fa un anys. En ell es recullen les llegendes i fets estranys del nostre país, especialment els de la nostra comarca i així recordar que no ens cal anar a cercar Sleeppy Hollows als Estats Units (i que conste que a mi m’agrada) per llegir o recordar històries de por.

El llibre està estructurat per la temàtica de cada succés: amants, bandolers, coves amb ermitans, dones d’aigua, donyets,…..Fins arribar al capítol final on, personalment, m’ha fet gràcia recordar l’estrany cas del vampir de Vilamarxant, fets que varen ocórrer quan estudiava del BUP al poble. Mai es va aclarir qui era aquest personatge que corria pel cementiri com si fora un mort vivent. Alguns diuen que era un exhibicionista, però mai l’identificaren i desaparegué igual que va aparèixer. Ara d’ací a pensar que era un veritable vampir hi ha massa camí a recórrer. Alguna explicació lògica tindria. Però potser l’explicació sobrenatural és més atraient i molta gent se la creu i segurament és el que ha passat en molts fets inexplicats com el fenomen OVNI. Un poc de coneixement de matemàtiques i en especials del nombres grans ja et diu que aquestes aparicions OVNI no poden ser d’origen extraterrestre: no identificat vol dir una cosa, un que vinga de fora. Però com és més fàcil creure l’explicació tan famosa dels alienígenes la gent se la creu enlloc de cercar explicacions raonables més estudiades. Recomane el llibre El hombre anumérico de John Allen Paulus per aquest tema.

Tret d’aquestes qüestions alienes al llibre, aquest és recomanable per tenir per casa per quan s’acosta Tots Sants i recordar velles històries locals que sembla que s’estan perdent.

Tardíssim

Algun vespre, tardíssim,

penso què pensaran

els fill dels nostres fill

allà a sota del mar

sobre el canvi climàtic.

Roc Casagran

Aquesta és una bonica biografia novel·lada de la vida de l’autora de Frankenstein, un vida digna de novel·la i potser en consonància al moviment artístic al qual pertanyia tant ella, com els seu marit o altres personatges com Lord Byron: vida bohèmia, amor lliure i trencament amb l’estricta moral de l’època. Però la veritat és que una vegada acabada te n’adones, que potser alguns d’ells, no tots, si que podien dur aquest ritme de vida sense cap treball que els fes perdre el temps, ja que venien de famílies riques i sempre tenien un coixí financer que els permetia llegir, escriure, viatjar i altres plaers que la classe obrera anglesa ( o la mitjana) no es podrien permetre. En tota la  novel·la només es parla d’una feina d’institutriu d’una de les protagonistes i perquè ja no tenia més remei. Els altres, a viure i a escriure, i tenint tot els temps del món (tret de tenir cura dels fills)i també capacitat, és clar,  es pot tenir temps per escriure grans poemes i novel·les com la va escriure la nostra protagonista, Mary Shelley i el seu modern Prometeu.

En alguns moments vaig recordar la pel·lícula “Remando al viento” de Gonzalo Suarez, amb un jove Hugh Grant fent de Lord Byron.

La meua religió és cada gota de sang que corre per les teues venes.
Pau Alabajos

Tot o res

Unes mas sense cap lliri,

això volem.

Unes mans pel cop de puny

i un bram al cel,

per poder enfilar l’agulla i

no perdre el tren,

oper agafar-nos les bardisses

dels llocs estrets

i obrir dreceres que no

s’han descobert.

Unes mans sense cap lliri,

això volem.

Que les butxaques ens vessen

de tanta fe,

de tant rebuscar els oasis

que ens han promès,

i ara és l’hora de no tèmer

passar el desert,

d’unir mans que empentin fot,

que guanyarem

només si estem convençuts

que és tot o res.

Roc Casagran

La primera notícia que vaig tenir d’aquest llibre fa ser fa poc en un article a Vilaweb de Vicent Partal i vaig decidir que havia de fer-li una ullada. La ullada ha estat ben aprofitada ja que com diu els subtítol del llibre, una arqueologia intel·lectual, l’autor ens mostra d’on ve i com ha evolucionat aquest concepte d’unitat que els espanyols tenen en algun lloc més amunt de Déu. Bàsicament es podria resumir en com els “intel·lectuals” espanyols sempre han donat més importància al valor de la unitat que no pas al de la llibertat, cosa que em recorda la teoria dels valors múltiples i incompatibles d’Isaiah Berlin que vaig llegir fa anys. I per justificar aquest valor de la unitat s’inventen unes teories que no entenc com ells mateixos se les podien creure.

Tot plegat, el llibre està molt bé, però la meua reacció al final és com la de Pepe Rubianes fa molts anys: “A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario. Que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda ya con el país ese y dejen de tocar los cojones.”  I després d’aquest acurat anàlisi d’Antoni Simon, encara més.

Felicitar a l’editorial Afer per haver publicat aquest llibre, que recomane, sobretot als espanyols que encara tinguin un poc de seny democràtic. No cal ser independentista per ser demòcrata.

Si passeu mai per sota casa

porteu-me el goig de no dur res.

Roc Casagran (Pau total)

Ara, ja no escriuré dites fusterianes, sinó d’altres autors que poden passar per aforismes:

Roc Casagran, al llibre L’abraçada què:

“…perquè la justícia ha perdut les primeres quatre lletres,…..”

Fa uns anys, gràcies a Mireia Vives i Borja Penalba vaig redescobrir a l’escriptor de Sabadell, Roc Casagran i la seua novel·la L’amor fora de mapa. Ja el coneixia d’una col·laboració que havia fet en un llibre escrit a quatre mans amb l’ex-jugador del FC Barcelona Oleguer Presas, Camí d’Ítaca. Després he continuat la seua trajectòria amb uns quants llibres i en la meua opinió millora amb els anys fins a aquest recull de poemes que anomena amb aquest estrany títol. Quan el compreu i el llegiu, ja entendreu el perquè.

No sóc molt aficionat a la poesia, ja que moltes vegades em costa entendre que em volen comunicar, però en el cas de Roc, és tot el contrari i després del Direm nosaltres o dels versos de L’amor fora de mapa, de seguida que he vist que ha tret un nou llibre, l’he comprat i el resultat ha estat superior a les meues expectatives, m’ha encantat.  Poemes d’amor, de tendresa cap al fills, dedicats a altres persones, poemes de lluita per la nostra llengua i país,…..Trobareu poemes per a cada gust i potser, com diu en ell en algun lloc, llençareu el mòbil al mar i agafareu un bon llibre.

Per cert, avui eixia a la venda un disc de Cesk Freixas on el cantautor música uns quants poemes de l’anterior llibre, Direm nosaltres.

Segona antologia que m’arriba del poeta paranaense, aquesta vegada traduïda al català pel ganxó Josep Domenech i Ponsatí, que darrerament ha traduït uns quants llibres del portuguès al català per a diferents editorials. La veritat, és que només he llegit la versió catalana poques vegades, no em cal. Però he vist que els poeta de Sant Feliu no fa traducció literal, sinó que intenta i crec que aconsegueix traduir i mantenir viu l’esperit dels versos.

nada foi

feito  o sonhado

mas foi bem-vimdo

feito tudo

fosse lindo.

……………

res no ha sigut

com el que havia somiat

però és benvingut

com si tot plega

fos collonut.