Entre el Túria i el Ridaura

“– No, escolti`m vostè a mi, hermano – va estossegar el comissari, decidit a no deixar que el germà Dauder acabés ni una frase-. Jo soc aquí el representant de la llei i l’ordre i li ben asseguro que seguiré la pista de l’assassí d’aquest pobre nen i del seu… company, o com se n’hagi de dir, i que el capturaré i li donaré pel sac. També li he dit, i ho màntinc, que no penso denunciar-los a vostès. Però també l’adverteixo que si li torno a sentir dir, amb aquests fums que gasta de frarot petulant, una sola paraula sobre com he de plantejar la investigació del crim, llavors sí que el denuncio  pel primer que se’m passi per la fava i el faig pixar més aigua beneita de de la que ha vist mai en sa vida, entesos?…” 

Contundent el comissari d’aquesta novel·la de l’escriptor de Lluchmajor. Una novel·la barreja de conte de terror i novel·la històrica, la primera que he llegit del columnista del diari Ara. En ella barreja personatges reals amb altres ficticis, però amb final diferent de la realitat històrica. Aquest barreja de realitat i fantasia em recordava per moments la pel·lícula “El laberinto del fauno”, no pel argument, sinò per la utilització de la realitat històrica per fer un relat fantàstic.