marginàlies

Avui els catòlics celebren sant Job, un dels grans personatges que comparteixen els cristians, els jueus i els islamites.

La seva peripècia vital és explicada al Llibre de Job, que comença així:

“Hi havia un home a la terra d’Us que es deia Job. Era un home íntegre i recte, que reverenciava Déu i s’apartava del mal. Tenia set fills i tres filles. Posseïa set mil ovelles, tres mil camells, cinc-centes parelles de bous, cinc-centes someres i tota una gentada que treballava per a ell. Era l’home més poderós de les terres d’orient”.

Tanta ventura, però, i a comptes de comprovar la potència de la seva fe, per iniciativa del Totpoderós s’ensorra i la desgràcia el pren completament. Job tracta d’aquesta ensorrada in tòtum amb els seus amics Elifaz, Bildad i Sofar. El diàleg en forma de poemes de tots quatre és d’alt voltatge, certament, i no cal ser creient per admirar la forma de dir què i qui és l’home i la seva tirada per la transcendència per tal de sublimar la vida.

Job no renuncia a la seva fe, malgrat caure en la més profunda de les exclusions, i Déu el recompensa endoblant la fortuna inicial:

“El Senyor va beneir els últims anys de Job més encara que els primers. Job arribà a posseir catorze mil ovelles, sis mil camells, mil parelles de bous i mil someres. Tingué set fills i tres filles. A la filla gran li va posar Colometa, a la segona l’anomenà Flor de Canyella, i a la petita, Ombra dels Ulls. En tot el país no hi havia noies més boniques que elles, i el seu pare els va donar la mateixa part d’herència que als seus germans.
“Després d’això, Job va viure encara cent quaranta anys. Veié els seus fills i els seus nets fins a la quarta generació, i morí després d’una llarga vida”.

Ser pacient, com Job, pot ser una virtut encara que no sempre -o mai- no és recompensada amb tanta generositat.