Entre el Túria i el Ridaura

Després
de Banyoles continuàrem cap a Besalú, l’antiga capital del comtat del mateix
nom, i molt famosa i fotografiada pel seu pont medieval dalt del riu Fluvià.
Per Pere, malgrat no ser conscient va ser un retorn després de més de quatre
anys. La carretera ja no passa per dins de la ciutat, així que vàrem aparcar a
l’entrada del poble i vàrem entrar a la ciutat pel pont (dels jueus segons la
novel·la de Martí Gironell), cosa que mai havia fet. Passejarem pel poble,
anàrem al banys jueus reformats recentment i s’ atansàrem fins al monestir de Sant
Pere. De camí, Pere va menjar-se la seva primera magdalena de Cal Tuset
(farcida de xocolata). Més tard, en Castellfollit en compràrem mitja dotzena
per menjar-se-les a casa, a Llíria. Sempre havia anat entre setmana i es nota
molt la massificació turística del cap de setmana i més en el pont de la
immaculada constitució. Les tendes de records  farien caixa.

El passat dissabte vaig passar per Girona. Els camps que veies des de la carretera de Palafrugell estaven blancs de rosada i feia fred. Feia molt de temps que no entrava a Girona pel nord i aparquí a la Devesa. La primera parada, un mercat de coses velles i llibres al davant de l’esglèssia de Sant Feliu, al costat de la lleona i després a fer un cafè i llegir la premsa al cafè de l’Arc, enfront de la catedral. Aquest bar, encara resisteix, i que dure, ja que després vaig trobar-me la desagradable sorpresa del tancament de L’Excàlibur i la cafeteria llibreria que hi havia darrere. També ha tancat L’Angelot (aquest ja ho sabia,El Punt ho havia publicat a la contraportada), i el restaurant vegetarià La Polenta, ara és hindú. Massa canvis, per sort encara hi coses que no canvien: La creperia bretona, els torrons de Xixona de la rambla, les tavernes basques, el Bistrot,….. Aquests mesos val la pena visitar l’exposició de l’Obra social de la caixa de Girona sobre els fotògraf Agustí Centelles i la dels 20 anys de la càtedra de filosofia Ferrater Mora de la UdG. Tambè vaig vore una exposició més per fans del cínema al museu del cinema amb fotos d’actors i actrius signades i dedicades a un col·lecionista.

La primera vegada que vaig visitar Terol em va sorprendre molt, ja que la gent sempre parlava del famós Torico i del famosos amants. Em va sorprendre perquè vaig descobrir l’art mudèjar i em va agradar molt. Abans no li feien cap de promoció, però ara els temps han canviat i a l’autovia que va de Sagunt cap a l’Aragó ja t’inviten a entrar a la ciutat. Fins i tot el nom de l’autovia és autovia mudèjar.

A l’època en que vaig viure al Penedès, solia anar a una platgeta molt xicoteta que hi havia sota el castell de la foto. Aquest és el castell de Tamarit i s’accedeix per la N340 abans d’arribar a la local·litat d’Altafulla. La platja era molt tranquil·la, malgrat la presència d’un càmping a prop, i podies llegir amb tranquil·litat i sense crits. Fa molts anys que no hi entre, però la perspectiva urbanística que ara es veu des de l’àrea de descans del Mèdol a la AP7 no invita a fer-ho. En pocs anys han aparegut un nombre molt bèstia de cases adossades en la muntanya de prop i a l’entrada d’Altafulla que al 1995 no hi eren.

Com la meva família vivia a un dia d’autobús de les cascades vàrem anar a visitar-les passant una nit d’hotel en Foz. És impressionant conforme t’acostes als salts d’aigua per la part brasilera observar la seva grandesa. Cada vegada et mulles més degut a l’humitat de l’ambient, l’automàtic de la càmera es torna boix i has de fer les fotografies amb el manual. Les cascades d’Iguaçú ixen en pel·lícules com Moonraker, amb Roger Moore o The Mission (més coneguda) amb Robert de Niro i Jeremy Irons. L’excursió la completarem amb una visita a la presa d’Itaipú i un dia de compres en Ciudad del Este, al Paraguai, l’Andorra dels brasilers en aquella època. L’anècdota és que deprés d’estar tants dies parlant portuguès, al Paraguai continuava parlant el meu portuguès del Túria i les venedores en contestaven també en portuguès i els venedors il·legals  del carrer tots volien vendre’m (millor dir estafar-me) camisinhas musicais.

No hi ha res com ser ric, així hom es pot fer la casa que li agrada i sense preocupacions. Aixó és el que feu Joan Roquer i Marí, després del seu viatge per Andalusia. Es va fer construïr una casa al poble de L’arboç del Penedès amb repliques del pati dels lleons de l’Alhambra de Granada, de la sala dels emperadors de l’alcàsser de Sevilla i com no, una torre com la Giralda. Conten pel poble que va haver-hi una pugna amb el rector de la parròquia per si la torre havia d’èsser més alta o no que el campanar de l’esglèssia. Si un dia passeu per la N340 podeu visitar la casa on també i trobareu un exemplar de El Quixot fet de fusta que crec que és el més gran de món.

Ara gràcies a Ronaldinho molta gent ja sap que el sud del Brasil és de tradició Gaúcha. Molt abans d’aquest fets ja havia viatjat per aquesta zona on tinc família i vaig comprovar-ho per mi mateix: menjant molta carn de vedella, prenent chimarrao en una cuja (en Argentina  diuen mate i el recipient és més petit), cançons i balls gaúchos i feijoada per dinar. Aquest monument al gaúchos està el poble de Palmeira das Missoes a l’estat de Rio Grande do sul. En aquests tres estats que formen el sud del Brasil (Rio Grande, Santa Catarina i Paranà) poca gent negra trobareu, ja que la majoria de la població és d’origen europeu, sobretot alemanys, polonesos i italians. Només cal mirar un llista telefònic per vore el cognoms de la gent d’on són.

Un dels llocs més concorreguts de Londres és Covent Garden i també va ser dels primers lloc que vaig anar. Allà està ple de tendes i es fan moltes actuacions d’artistes de carrer. En un racó vaig vore un carret de flors per vendre que portava el nom de Liza Doolittle, la protagonista del musical de George Cukor My Fair Lady, amb Audrey Hepburn i Rex Harrison. També vaig recordar quan la banda de la Unió tocava aquest musical en els seus concerts sota la direcció de Pablo Sánchez quan jo era adolescent i estudiava solfeig a la banda. Molt més tard te n’assabentes que la pel·lícula està basada en un musical protagonitzat per Julie Andrews i que hauria d’haver estat ella la protagonista, enlloc d’Audrey Hepburn, ja que la primera era la que interpretava el paper al teatre, però els productors no varen voler. De tota manera el resultat de film és molt bo.  Sempre quedarà el dubte de que haguès pogut passar si l’haguès fet Julie Andrews, que tenia més dots de cantant que Audrey.

Un dels llocs més tranquils de Londres per passejar o llegir un llibre en  tranquil·litat , si l’oratge ho permet, és aquest jardí que hi ha al Holland Park de la capital londinenca. Aquesta foto és del 1992, per tant tota aquesta palissa que ens donen els d’iniciativa amb el zen i altres coses nipones, ja fa molts anys que estava inventada.

Quant era xicotet vaig vore una pel·lícula musical de la Walt Disney que ací es va titular La bruja novata (Bedknobs and Broomsticks), amb Angela Lansbury i David Tomlison com a protagonistes, a més d’uns nens repulsius. En aquesta pel·lícula eixia un carrer de Londres on es feia un mercat d’antiguitats. Molt més tard vaig aconseguir, el que crec que és el millor disc dels Dire Straits, Communiqué, on està la cançò Portobello Belle. Amb aquests antecedents és normal que uns des llocs que havia de visitar a Londres era aquest carrer amb les seves tendes.

Anys més tard, dos pel·lícules que varen ser rodades pels voltants em varen recordar la meva visita. La primera és Lluvia en los zapatos, de Maria Ripoll, amb Penelope Cruz i la segona Notting-Hill, amb Hugh Grant i Julia Roberts.

Bella donna’s on the high street
Her breasts upon the off beat
And the stalls are just the side shows
Victoriana’s old clothes
And yes her Jeans are tight now
She gonna travel light now
She’s gonna tear up all her roots now

She got a turn up for the boots now
Yeah she thinks she’s tough
She ain’t no English rose
But the blind singer
He’s seen enough and he knows
Yes and he do a song
About a long gone Irish girl
But I got one for you Portobello Belle

She sees a man upon his back there
Escaping from a sack there
And Belladonna lingers
Her gloves they got no fingers
Yeah, the blind man singing Irish
He gets his money in a tin dish
Just a corner serenader
Upon a time he could have made her, made her
Yeah, she thinks she’s tough
She ain’t no English rose
Ah, but the blind singer
He’s seen enough and he knows
Yeas and do a song
About a long gone Irish girl
Ah but I got one for you Portobello Belle

Yes and these barrow boys are hawking
And a parakeet is squawking
Upon a truck there is a rhino
She get the crying of a wino
And then she get the reggae rumble
Bella donna’s in the jungle
But she is no garden flower
There is no distress in the tower
Oh, bella donna walks
Bella donna taking a stroll
She don’t care about your window box
Or your button hole
Yes and she sing a song about a long gone Irish girl
But I got one for you Portobello Belle

On està aquesta estàtua que possiblement represente a l’emperador Trajà? a Roma? No, està a la capital del Regne Unit, just enfront d’un troç de l’antiga muralla romana de Londres, que ells anomenen London Wall o Roman Wall. Està prop de la Torre de Londres, a l’estació de Tower Hill tube. La veritat és que no esperava trobar res dels romans a Londres (vull dir fora del British Museum), però mira cercant una altra cosa (la Torre) vaig trobar-me amb aquesta que era més curiosa. Respecte a la Torre, no vaig entrar, jo no pague tantes lliures per vore les joies de la reina. La monarquia que la finance un altre, com crec que diria Matthew Tree