Entre el Túria i el Ridaura

Al costat de Regents Park, a la capital anglesa està la “casa” de Sherlock Holmes, on han posat un petit museu dedicat al detectiu de ficció que va crear Arthur Conan Doyle al segle XIX. Evidentment és una casa fictícia i tampoc està exactament al 221. Mentre molts turistes només que volien entrar al Madame Tussoauds Museum (museu de cera amb reproduccions de famosos), jo vaig preferir donar una volta pel parc i visitar la casa del detectiu. Com hi havia massa cua per entrar vaig preferir fer-me un pinta en un pub de prop. Com la cua encara continuava vaig entrar a la tenda del museu i vaig comprar un tovallola d’aquestes que posen als pubs anglesos, sota les pintes, per no mullar la fusta de la barra, dedicada al detectiu.  Al final no vaig visitar la casa, ja tenia prou amb la pinta i la tovallola i els records de les novel·les i pel·lícules del detectiu.

No té res a vore amb el detectiu, però si amb el carrer, Gerry Rafferty:

Princess street és un dels carrers principals de la capital d’Escòcia. En ella hi han un jardins on està el monument a Walter Scott, i la National Gallery of Scotland, i també moltes tendes on deixar-te les lliures del Bank of Scotland (quina enveja, quan ací encara teníem el Banco d’Ejpaña). El més curiós és que els jardins estan plens de bancs per seure que estan dedicats per persones a altres persones o familiars. Del que es pot deduïr que aquests bancs estan finançats per particulars per fer un homenatge a altres persones i de pas fer un servei a la comunitat sense que l’ajuntament d’Edinburgh es gaste una lliura (igualet que ací). Molts escocesos volen la indepedència, com molta gent ací vol la nostra, però ells la podran aconseguir molt abans que nosaltres, només per la seva educació i el seu nivell cultural (malgrat l’ús preferent de l’anglès enfront el gaèlic) i que, evidentment, el Regne Unit no és Ejpanya.

Deprés de la visita al museu del whisky, vaig posar-me per uns carrerons i vaig anar a parar a la casa dedicada al tres escriptors escocesos del segle XIX, Robert Burns, R.L. Stevenson i Walter Scott.  Al vore-la vaig decidir entrar i vore el seu interior. Quin no ha llegit o ha vist alguna adaptació al cinema de L’illa del tresor? o Ivanhoe?. A l’interior, per la meva ment van passar, John Silver, Ivanhoe, Ballantrae, Rob Roy,el talismà i el rei Ricard, la fletxa negra, els mars del sud, Jekyll i Hyde, Robert Taylor, Wallace Beery, les ampolles de rom,…..Molts records de la infància i l’adolescència. Aquesta casa fa més per la memòria dels tres escriptors que el mastodòntic monument a Walter Scott que hi ha a Princess street.

Una de les marxes que es fan per l’Empordà és la Marxa dels arrossars de Pals. S’ix del Masos de Pals i es fa una ruta a peu (o corrent) i un altra en BTT. Aquesta travessa tots pels arrossars que hi han a tota la plana que va des de Pals fins al riu Ter. La planta de l’arròs ja està groga i els camps inundats amb l’aigua del Ter. Jo sempre recomane l’arròs del Molí de Pals de la família Parals.
Aquesta marxa no és gens pesada, ja que no hi ha gens de desnivell i la fan moltes famílies amb nens. Recorde un any haver vist a la família d’un campió del mon de 250cc.

Moltes vegades he passat per l’AP-7 en el tram de Figueres, i sempre m’havia fixat amb aquest estrany aqüeducte destrossat per les obres de l’autopista. Ara aquesta última vegada ha estat especial, estranya…. ja que fa uns mesos vaig llegir la novel·la de Vicenç Pagès Jordà “Els jugadors de whist”. Un dels protagonistes mor tràgicament en aquest aqüeducte, com relata l’autor en un article en El Periódico:
En Biel Matas Madison va morir el 16 d’agost de 1977. La mort es va
produir per traumatisme cranial quan es va precipitar daltabaix de
l’aqüeducte del castell de Figueres. Va caure a l’autopista i poc
després li va passar per damunt un camió carregat de roques ornamentals.
Ara cada vegada que passe li tinc una mica més de respecte, però també em recorda una gran novel·la que recomane llegir. Tant aquesta com “La felicitat no és completa”.

Un dissabte del mes passat vàrem pujar al puntal del llops, un petit poblat ibèric que hi ha abans d’entrar a Olocau. Aquest poblat formava part del sistema defensiu i de vigilància de la ciutat d’Edeta. Des de dalt, a més del poble d’Olocau es poden vore, per un costat el Castell del Real amb Marines vell al fons, i crec que també Gàtova. Per l’altre costat es veu la plana que va des de Marines nou fins a Llíria i el monestir de Sant Miquel, i més al fons les rodanes de Vilamarxant. Per tant disposaven de molt bona vista els habitants d’aquest enclavament per atendre la seva funció de vigilància.

Quan un recorre en cotxe un país troba coses que les agències de viatge ni nomenen. Així ens va passar quan conduíem la Himmer pel Peloponès. En eixir del port de Patràs, anàrem cap a Olímpia (Grècia clàssica), però després vas descobrint les restes de l’imperi bizantí o descobreixes com són els grecs actuals. Un dels llocs que visitàrem va ser la ciutat de Mistra (al costat d’Esparta). Aquesta ciutat va ser capital d’un Despotat, el de Morea i va arribar a ser la segona en impotància després de la capital, Constantinoble. Curiosa casualitat, Esparta va ser molt important abans de Crist i Mistra ho va ser a l’edat mitjana i les dues ciutats estan separades per pocs quilómetres. Ara, tots recordem Esparta, amb Leonida i els altres i pocs recorden Bizanci, Morea i els Paleòlegs, no heu llegit Tirant lo Blanch?

Un descobriment que vàrem fer a l’illa d’Eubea (jo la coneixia com Evia, el seu nom en anglès, ja que els primers a parlar-me d’ella eren escocesos) va ser la localitat de Loutra Aedipsou. En aquest municipi hi ha un balneari, i la sorpresa és que l’aigua termal sortia al mar per dos llocs, el que volia dir que podies gaudir de les aigües de manera gratuïta. Un dels llocs on sortia l’aigua és aquesta cova que és pot vore a la fotografia que em varen fer saltant al mar. Aquesta foto estava feta a l’estiu, però jo ja havia anat a Evia en Nadal i ja ens vàrem fer uns banys el dia de Cap d’any d’aquell any. Nadant al mar en ple hivern i calentets.
La sort d’aquesta illa és que és poc coneguda pel turisme de masses i crec que en anar la segona quinzena d’agost, el turisme nacional ja no hi era. En resum bon racons, bon menjar, però també es veuen els efectes de la religió ortodoxa i de la corrupció política grega. A vegades et senties haver retrocedit uns 40 anys en el temps.

Quan un es menja un parell de plats d’arrós amb cabra de mar, regat amb un bon vi blanc i a vora platja, més concretament en una antiga barraca de pescadors, el cos demana un bona passejada per baixar l’aliment i fer la digestió. Així que a caminar pel camí de ronda que ix de Tamariu una estoneta per pair bé l’arrós. 
Vos deixe amb l’havanera que descriu aquesta cala empordanesa. Dedicat al millor cuiner amateur del mon, Xavier Vilaseca de Palafrugell

De l’horitzó la ratlla ben traçada,
ja la teranyina daurada pel sol romp,
en terra és fosc, encara és matinada,
però a les Coves d’en Gispert ja hi neix el sol.

Va a poc a poc, avança carregada,
les gavines la segueixen amb gran vol,
la mar està molt quieta i és gelada,
l’aire marí ens promet un dia bo.

De la platja l’he vist arribar
i al silenci d’un matí d’estiu,
he sentit els mariners cantar
una havanera a Tamariu.

Lara, lara, lara, lara.

Quan neix el sol a Tamariu
de l’iris va prenent els colors,
la gavina deixa son niu
i la mimosa obre ses flors.

La mar les roques va besant,
el cor somnia un cant joliu,
és aquell cant que surt del mar,
que n’ets de bella Tamariu. 

Narcisa Oliver – Josep Bastons

Una visita que cal fer en Barcelona és l’esglèsia de Santa Maria de Mar. A mi, m’agrada molt. Potser disfrute mirant la seva façana i descobrint totes les simetries, proporcions i geometria que hi ha en aquesta basílica. Girant el carrer a la dreta anem a parar al Fossar de les moreres on hi són enterrats els últims defensors de Barcelona el 1714. No sé si és llegenda, però m’han contat moltes vegades que la majoria dels que hi han soterrats són  valencians que defensaren Barcelona fins a l’últim moment. Valencians agrupats en els regiments de Sant Vicent Ferrer i de la Mare de Deu dels Desemparats. Tres segles després a molts valencians al sud del Sènia els hauria de caure la cara de vergonya davant el comportament que vàrem tenir els nostres avantpassats, que havent perdut ja la guerra al Regne de València es varen traslladar al Principat per continuar la lluita contra el Borbó. Enlloc de fer-los homenatge, atien l’anticatalanisme més estúpid i competeixen a vore qui és més cortesà de la Villa i Corte de Madrid, o critiquen als valencians que ho fan tatxant-los de traïdors. Traídors a qui? a Madrid, no?

A altres llocs també tenen el seu  Sant Miquel. Sant Miquel del Fai és un monestir enclavat en uns cingles del Vallès Oriental i un paratge espectacular, sobretot quan cau aigua per les cascades que hi han al voltant del monestir. El problema són els incendis que es produeixen pels voltants.
Quan vivia a Terrassa hi vaig acostar-me un parell de vegades, una en època seca i no poguérem vore l’entorn en les seves millors condicions i un altra en la que vàrem tenir més sort i a més vàrem poder vore una actuació dels Minyons de Terrassa que celebraven la seva diada o alguna cosa semblant.

La primera vegada que vaig anar a la zona volcànica de La Garrotxa va ser quan treballava a l’IES Can Jofresa de Terrassa. Era una excursió organitzada pel departament de ciències naturals de l’institut. Vàrem visitar el cràter del volcà de Santa Margarida, on vàrem dinar. Aquest volcà té una ermita dins, com podeu comprovar en la foto que vaig fer. Abans havíem visitat el museu dels volcans en Olot i el volcà Croscat, que és interessant de cara els alumnes, ja que poden vore al natural el dibuix que apareix a tots els llibres d’un volcà partit per la meitat, podent observar els estrats de les diferent erupcions i per on anava la ximeneia del volcà. Açò es degut a l’aprofitament durant molts anys del material del volcà per a la construcció. Ara és parc natural i està protegit. De camí a Olot paràrem a esmorzar al Castellfollit de la Roca per contemplar la colada basàltica on està ubicat el poble. D’aquest poble recomane les magdalenes gegants de Cal Tuset (pel meu gust les millors del mon, cada vegada que puc en compre).
He tornat altres vegades per aquesta zona, ja que a l’IES Sant Feliu de Guíxols, també fèiem una excursió semblant, canviant el volcà de Santa Margarida per la fageda d’en Jordà (no pots demanar el mateix esforç a un alumnes de 1r d’ESO que a una de l’àntic 3r de BUP), Aquesta és una fageda (bosc de faigs), que creix sobre una colada de lava del volcà Croscat i els xiquets poden fer un passejada en carro de cavalls pels camins que travessen la fageda.

Aquest aqüeducte és molt conegut i molt desconegut a la vegada. Sempre que anem per l’autopista el veiem, però quants hem parat alguna vegada per vore-lo millor? La primera vegada que vaig parar va ser quan vaig fer aquesta foto, en una excursió a Tarragona organitzada pel departament de llengües clàssiques del IES Can Jofresa de Terrassa. Havia passat milers de vegades i no havia parat mai, inclòs l’any que vaig viure al Baix Penedès. La segona vegada que vaig parar va ser fa un any amb el meu fill, però no poguèrem acostar-se al monument degut a les obres de restauració.
Aquest aqüeducte duia l’aigua de riu Francolí a la ciutat de Tarraco. També es conegut com Pont del Diable, denominació molt utilitzada al llarg de país per anomenar ponts o aqüeductes de tota mena, normalment vinculats a alguna  llegenda local.

Un dels anys que anàrem al carnaval de Solsona férem una visita a la Serra de Busa i en concret a un lloc conegut com “la presó” (El capolatell). Un penyot aïllat (només pot passar per una passarel·la  penjada en el buit), que durant la guerra del francès era utilitzat com a presó. Alguns presoners francesos, desesperats es llençan al buit al crit de «Mourir à Busa et resurgir à Paris» (aixó sembla ser un llegenda).
Al pla de Busa, crec que Roger Mas, el cantant solsoní ha gravat alguns dels seus videoclips.
Dedicat a la gent de Solsona, en particular al Ramon Cases i Xavier Gangolells.

El primer dia de classe amb horari de tarda, anàrem a berenar i donar una volta per les dues fonts que hi han prop d’Olocau: la font de la Salut i la font del Frare. La passejada fins a la primera és molt curta i vas veient tota l’estona una panòramica del poble (sobretot la Torre i la casa de la Senyoria) i del Carraixet. La segona és un poc més llarga i comença a l’altra part del carrer que va per darrere de l’escola. Passes per l’arquet (que crec que és romà) i després per la font de la Cava fins arribar a la font del Frare, del segle XVIII.