Entre el Túria i el Ridaura

Enguany tambè hem passat per la festa major de Sant Feliu. Hem anat al correfoc i hem vist el castell des de la platja de la badia. Els focs els posen a l’escullera del port i la gent es posa asseguda a la platja per vore’ls. Hi han algunes carcasses que són aquàtiques (no sé si és el nom correcte) i exploten a l’aigua.

Aquest estiu, Pere s’ha estrenat amb els parcs temàtics. Hem començat per un de xicotet i amb un poc de ciència i cultura. Hem començat pel Dinòpolis de Terol, on a més del museu paleontològic, tambè hi ha un aspecte lúdic pel nens.
A l’Aragó aprofiten el seu patrimoni arqueològic, i a València retallen els diners als d’Alpont, on tambè fan excavacions paleontològiques. Dos mons diferents.
Potser, la propera eixida serà a Morella, on tambè tenen Dinos per  vore al mainada.

Potser siga un dels pocs llocs de la capital que encara m’agrada passar. De xicotet, venien pardalets i altres animals, ara no es poden vendre, crec. Com sempre prohibicions extremes, com a les rambles de Barcelona, quin mal fan els ocellaires? per què paguen tots per culpa d’altres venedors que no compleixen la llei i venen espècies protegides i no tracten bé als animals?
Com deia, en aquesta plaça i pels voltant, és on millor em trobe de la capital, els que més s’assembla a la part vella de Girona, o de Barcelona. Sempre que puc hi passe i l’he ensenyada a gent de fora. Ah! i per fí han acabat les obres de rehabilitació!

De xicotet quan anàvem a València en el trenet sempre paràvem a l’estació que actualment es diu Pont de fusta. Allà estava ple de vies i trens vells de color verd, alguns encara amb terrasseta per entrar, com els dels Westerns americans (en qualsevol moment et podien atacar el indis sioux allà per La Vallesa). Tambè hi havien un més moderns, de  color blau que eren els que feien la línia del Grau i nosaltres agafàvem per anar a la platja a la Malvarrosa (d’on solíem eixir de l’aigua tacats amb l’oli dels vaixells del port). Aquests tren blaus després varen ocupar totes les línies fins que foren substituíts pels del metro modern amb un canvi de línies.

Quan baixaves del trens i eixies de l’estació, entraves al centre de la
capital per el pont de vianants que et deixava davant de les Torres de
Serrans, però els xiquets el primer que buscàvem era “La casa de los
caramelos” i no les torres. Amb l’edat els gustos canvien. Si agafaves
els trens blaus per anar a l’estació de Les Arenes i a la platja, era
curiós quan travessaven altres vies el soroll que feia el tren. És
l’únic lloc on he vist aquests encreuaments de vies, nomès a València.
Dies després que inauguraren el metro, jo tornava d’Alemanya amb el
Talgo i arribe a l’estació de nord. Com no sabia res, agafe un bus,
carregat amb maletes i travesse tota València per agafar el trenet de
Llíria. A la guixeta em diuen, “hauràs de canviar a l’Empalme”, i jo li
conteste que per anar a Llíria mai havia hagut de canviar  de tren i no
veia la raó de perquè  ho havia de fer ara, i més carregat com anava. Em
contesta, que  si no sabia que havien inaugurat el metro amb les noves
línies, i jo li replique, que a Alemanya, aquestes notícies no apleguen.
Total, a canviar a l’Empalme i quasi  mig hora esperant, ja que aquell
dia era el dia del Pilar i hi havien menys trens.
Ara tot ha canviat, ara és tramvia i està tot més net. Potser ha perdut
el romanticisme dels vells trens, però s’ha guanyat en netedat i en
qualitat de vida en aquesta zona; i l’estació, ja no és estació, és
comissaria de la policia local. L’únic lloc on encara hi han trens com aquests que hi havien abans
és a la línea Palma-Sòller, on encara continuen fent el canvi de
locomotora per passar-la de d’una banda del tren a l’altra, fent sonar
aquella trompeta tan vella que porten els guardaraïls.

Sempre m’agradat aquest bar o taverna (a gust de cadascú) de Calella. He entrat moltes vegades quan vivia per la zona. Però ara ja no està al mateix local, sinò en un establiment més gran que hi ha enfront i una mica més prop de platja. Jo, personalment, preferia el xicotet, era més intimista, com Can Moni, a Palamòs. Aquesta cançò del grup Port-bo està gravada al local antic de La bella Lola, o Ca la Raquel. Hi ha una versió, en la que els acompanya Tomeu Penya.

Fa un mesos vaig tornar a Banyoles amb el meu fill, però no vàrem poder remar, ja que, segons em varen dir a l’oficina de turisme, l’home que llogava les barques s’havia jubilat i ningú ha continuat amb el negoci. Em vaig quedar amb les ganes de donar una volteta pel llac i ensenyar al meu fill l’estil de remada Oxford-Cambridge de la foto.

En 1937 el govern de la República va construir una sèrie d’aeròdroms en la que seria la segona línia del front de Terol. Un d’aquests va ser el d’Alcubles que estarà en funcionament fins al 1938. Un dels aviadors que va volar des d’aquest camp va ser el fill del president Negrín, Romulo Negrin. Actualment s’ha recuperat el refugi que hi havia a l’aeròdrom per salvaguardar-se dels atacs aeris de l’aviació franquista. Hi ha un ruta curta per caminar que ix del poble d’Alcubles i va primer als molins per després visitar les restes del camp.

Abans, quan era un habitant més de l’Empordà, l’estiu per mi començava a setmana santa i a la mínima cap a l’aigua, amb neopré, sense neopré, o sense res. Un any l’estrena va ser a Port Lligat, al Cap de Creus, on l’aigua no està molt calenteta precisament i encara bufava un suau ventet del nord.

Una segona foto molt bel·licosa de l’exposició Temps de flors que es fa a Girona cada mes de maig.

Al mes de maig es cel·lebra a Girona l’exposició Temps de flors. Val la pena anar, no nomès per les construccions florals que pots veure sinò perquè pots entrar i veure cases i llocs de Girona que normalment no estan oberts al públic. La recomanació és anar entre setmana, el cap de setmana està molt massificat i fas moltes cues. Si passejar per Girona i perdre’s pels seus carrers val la pena, aquesta setmana de les flors és una altra cosa que també és recomanable fer alguna vegada.

Quan no estàs als llocs critiques molt les tonteries que fan els turistes. Però quan et trobes entre ells no et pots aguantar i fas les mateixes tonteries (sempre dins d’uns límits). Una de les coses més ridícules són les fotos, però hi han vegades que, quan estàs allà no et pot resistir i caus en la temptació. Ací fent de Paul Hogan amb un pobre cocodril. Sort que els pares no eren a prop.

La tercera eixida d’entrenament ja va haver-hi una mica més de nivell, malgrat no aconseguir els objectius previstos. No passa res, una altra setmana cauran. Pujàrem tot el camí de les Llacoves velles, esmorzàrem i baixàrem fins a l’aljub blanc on havíem començat. A l’aljub també hi havia vi del Montsant.

La segona eixida de l’any va ser massa curta. Donàrem la volta a penya que hi ha dalt d’Olocau, eixint pel camí de la Font de Frare i tornarem a la vila pel barranc de Carraixet, que com podeu comprovar, a més d’aigua també porta vi; vi del Montsant, del celler l’Argatà, crec recordar. Passàrem per l’aljub de la Penya blanca i les basses de la Penya blanca i la del Collao cutxara, per agafar una senda que ens deixà en el barranc per tornar al poble, entrant per darrere de la casa de la Senyoria i deixant a la dreta la Font de la Salut.