Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: racons

Estació del trenet, ara Pont de fusta.

De xicotet quan anàvem a València en el trenet sempre paràvem a l’estació que actualment es diu Pont de fusta. Allà estava ple de vies i trens vells de color verd, alguns encara amb terrasseta per entrar, com els dels Westerns americans (en qualsevol moment et podien atacar el indis sioux allà per La Vallesa). Tambè hi havien un més moderns, de  color blau que eren els que feien la línia del Grau i nosaltres agafàvem per anar a la platja a la Malvarrosa (d’on solíem eixir de l’aigua tacats amb l’oli dels vaixells del port). Aquests tren blaus després varen ocupar totes les línies fins que foren substituíts pels del metro modern amb un canvi de línies.

Quan baixaves del trens i eixies de l’estació, entraves al centre de la
capital per el pont de vianants que et deixava davant de les Torres de
Serrans, però els xiquets el primer que buscàvem era “La casa de los
caramelos” i no les torres. Amb l’edat els gustos canvien. Si agafaves
els trens blaus per anar a l’estació de Les Arenes i a la platja, era
curiós quan travessaven altres vies el soroll que feia el tren. És
l’únic lloc on he vist aquests encreuaments de vies, nomès a València.
Dies després que inauguraren el metro, jo tornava d’Alemanya amb el
Talgo i arribe a l’estació de nord. Com no sabia res, agafe un bus,
carregat amb maletes i travesse tota València per agafar el trenet de
Llíria. A la guixeta em diuen, “hauràs de canviar a l’Empalme”, i jo li
conteste que per anar a Llíria mai havia hagut de canviar  de tren i no
veia la raó de perquè  ho havia de fer ara, i més carregat com anava. Em
contesta, que  si no sabia que havien inaugurat el metro amb les noves
línies, i jo li replique, que a Alemanya, aquestes notícies no apleguen.
Total, a canviar a l’Empalme i quasi  mig hora esperant, ja que aquell
dia era el dia del Pilar i hi havien menys trens.
Ara tot ha canviat, ara és tramvia i està tot més net. Potser ha perdut
el romanticisme dels vells trens, però s’ha guanyat en netedat i en
qualitat de vida en aquesta zona; i l’estació, ja no és estació, és
comissaria de la policia local. L’únic lloc on encara hi han trens com aquests que hi havien abans
és a la línea Palma-Sòller, on encara continuen fent el canvi de
locomotora per passar-la de d’una banda del tren a l’altra, fent sonar
aquella trompeta tan vella que porten els guardaraïls.
Publicat dins de racons | Deixa un comentari

La bella Lola-Calella de Palafrugell

Sempre m’agradat aquest bar o taverna (a gust de cadascú) de Calella. He entrat moltes vegades quan vivia per la zona. Però ara ja no està al mateix local, sinò en un establiment més gran que hi ha enfront i una mica més prop de platja. Jo, personalment, preferia el xicotet, era més intimista, com Can Moni, a Palamòs. Aquesta cançò del grup Port-bo està gravada al local antic de La bella Lola, o Ca la Raquel. Hi ha una versió, en la que els acompanya Tomeu Penya.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Estany de Banyoles II

Fa un mesos vaig tornar a Banyoles amb el meu fill, però no vàrem poder remar, ja que, segons em varen dir a l’oficina de turisme, l’home que llogava les barques s’havia jubilat i ningú ha continuat amb el negoci. Em vaig quedar amb les ganes de donar una volteta pel llac i ensenyar al meu fill l’estil de remada Oxford-Cambridge de la foto.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Aeròdrom de les Alcubles

En 1937 el govern de la República va construir una sèrie d’aeròdroms en la que seria la segona línia del front de Terol. Un d’aquests va ser el d’Alcubles que estarà en funcionament fins al 1938. Un dels aviadors que va volar des d’aquest camp va ser el fill del president Negrín, Romulo Negrin. Actualment s’ha recuperat el refugi que hi havia a l’aeròdrom per salvaguardar-se dels atacs aeris de l’aviació franquista. Hi ha un ruta curta per caminar que ix del poble d’Alcubles i va primer als molins per després visitar les restes del camp.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Port Lligat

Abans, quan era un habitant més de l’Empordà, l’estiu per mi començava a setmana santa i a la mínima cap a l’aigua, amb neopré, sense neopré, o sense res. Un any l’estrena va ser a Port Lligat, al Cap de Creus, on l’aigua no està molt calenteta precisament i encara bufava un suau ventet del nord.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Girona: temps de flors.

Al mes de maig es cel·lebra a Girona l’exposició Temps de flors. Val la pena anar, no nomès per les construccions florals que pots veure sinò perquè pots entrar i veure cases i llocs de Girona que normalment no estan oberts al públic. La recomanació és anar entre setmana, el cap de setmana està molt massificat i fas moltes cues. Si passejar per Girona i perdre’s pels seus carrers val la pena, aquesta setmana de les flors és una altra cosa que també és recomanable fer alguna vegada.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Cocodrilo Dundee fent el ridícul.

Quan no estàs als llocs critiques molt les tonteries que fan els turistes. Però quan et trobes entre ells no et pots aguantar i fas les mateixes tonteries (sempre dins d’uns límits). Una de les coses més ridícules són les fotos, però hi han vegades que, quan estàs allà no et pot resistir i caus en la temptació. Ací fent de Paul Hogan amb un pobre cocodril. Sort que els pares no eren a prop.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Penya Alí-Maimó des del Carraixet

La segona eixida de l’any va ser massa curta. Donàrem la volta a penya que hi ha dalt d’Olocau, eixint pel camí de la Font de Frare i tornarem a la vila pel barranc de Carraixet, que com podeu comprovar, a més d’aigua també porta vi; vi del Montsant, del celler l’Argatà, crec recordar. Passàrem per l’aljub de la Penya blanca i les basses de la Penya blanca i la del Collao cutxara, per agafar una senda que ens deixà en el barranc per tornar al poble, entrant per darrere de la casa de la Senyoria i deixant a la dreta la Font de la Salut.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Castell de Real (574 m)

Aquesta ha estat la primera eixida de l’any, després d’uns anys d’inactivitat i acumulació de greixos. Una ruta fàcil que ix del poble l’Olocau en un circuit circular que va entrant dins de La Calderona. Començàrem per l’Arquet, passant per la Font del Frare i  a mig camí ens desviàrem per pujar al castell, que queda entre mig dels termes d’Olocau i Marines.
El castell va ser conquerit als musulmans a l’època de Jaume I i abandonat al 1609, quan, supose, el baró va decidir baixar a viure al poble a la Casa de la Senyoria.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

La fageda d’en Jordà (Garrotxa)

La fageda d’en Jordà és un espectacular bosc de faigs que neix d’una colada de lava del volcà Croscat. Es poden fer rutes a peu per dins o si aneu amb nens xicotets, fer un passejada amb les tartanes tirades per cavalls que fan de reclam turístic.  Al costat està la cooperativa de La Fageda, on fan un dels millors iogurts que he provat (a València no hi arriben). Abans d’arribar passàrem per la ciutat d’Olot i quan estàvem aplegant li vaig comentar al nen: “mira un volcà, Pere” i ell va contestar, “però si no tira fum”. Clar, està acostumat als dibuixos del gormitis i es pensa que tots els volcans han de llençar fum i foc. Amb xiquets més grans es pot visitar els volcans del Croscat i Santa Margarida.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Retorn a Besalú (La Garrotxa)

Després
de Banyoles continuàrem cap a Besalú, l’antiga capital del comtat del mateix
nom, i molt famosa i fotografiada pel seu pont medieval dalt del riu Fluvià.
Per Pere, malgrat no ser conscient va ser un retorn després de més de quatre
anys. La carretera ja no passa per dins de la ciutat, així que vàrem aparcar a
l’entrada del poble i vàrem entrar a la ciutat pel pont (dels jueus segons la
novel·la de Martí Gironell), cosa que mai havia fet. Passejarem pel poble,
anàrem al banys jueus reformats recentment i s’ atansàrem fins al monestir de Sant
Pere. De camí, Pere va menjar-se la seva primera magdalena de Cal Tuset
(farcida de xocolata). Més tard, en Castellfollit en compràrem mitja dotzena
per menjar-se-les a casa, a Llíria. Sempre havia anat entre setmana i es nota
molt la massificació turística del cap de setmana i més en el pont de la
immaculada constitució. Les tendes de records  farien caixa.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari