Entre el Túria i el Ridaura

Al bar freqüentat per Hemingway es vàrem trobar aquest adhesiu que reclamava la llibertat del meu país. Però la veritat és que als pobres cubans els fa més falta que a nosaltres lliurar-se de la dictadura hereditària i comunista que allà tenen instal·lada (per cert senyors de TV3, els Castro es varen anticipar als nord-coreans en axiò d’heretar).
Aquest viatge és del que tinc més mals records. No sé com aguantí una setmana entre tanta misèria i hipocresia comunista. L’únic que vaig disfrutar va ser les estones a la natura, la música i els records d’escriptors com Hemingway.

Aquesta és la platja que més m’agrada d’illa de Tenerife. De sorra negra, tranquil·la, lluny del turisme de la piscines Martiañez o el Loro parque, o el turisme de borratxera del sud de l’illa. Com està al nord de l’illa,l’oratge és molt canviant. Un any, de tornada a l’hotel poguérem assistir a un partit de waterpolo entre el Martiañez, l’equip local, i l’Athletic Barceloneta. Guanya l’Athletic i en aquell equip jugaven alguns campions olímpics. El més sorprenent és que un partit del màxim nivell era gratuít. Una anècdota era que alguns dels jugadors del Barceloneta coneixien a una de les xiques que en varen acompanyar en aquell viatge, ja que ella havia estat saltadora del CN Montjuïc.
Any més tard recordava aquests viatges estudiantils a Tenerife amb un company d’aventures polítiques, ja que ell havia treballat de corresponsal de premsa a les Canàries i havia pogut entrevistar a Antonio Cubillo, líder del MPAIAC (partit independentista canari), que va patir un atemptat terrorista del qual molts acusen als serveis secrets espanyols i al ministre Rodolfo Martín Villa. El varen apunyalar a Argel i va quedar invàlid.
Dedicat a Iolanda Leon i Robert Remus.

Aquests dies he anat unes quantes vegades pel voltants del barranc de Carraixet, sobretot a la zona d’Olocau. Al barranc hi han zones amb molt de baladre i aixó m’ha fet recordar una cançò del grup eivissenc Uc, Flors de baladre.

Flors de baladre en un torrent
per on no passa mai sa gent,
amb poca cosa en tenen prou
per treure un altre color nou.

Flors de baladre en un torrent
tenen el cor de sol i vent,
viuen només d’allò que cau:
aigua de núvol i cel blau.

Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.

Creuen que tenen un gran riu
quan fa un ruixim de mig estiu,
i es deixen dur torrent avall
com ses al·lotes cap a un ball.

I ses que queden, quan no plou,
obrin els ulls per veure el sol,
i dos teulats que tenen set
en es cocons fan un glopet.

Un dels llocs que més m’agrada per anar a nadar i fer snorkel és a la platja de Sant Martí d’Empúries (petit poble dalt de l’Escala). He nadat en aquesta platja en diferents èpoques de l’any i val la pena nadar i vore les pedres de l’antic moll grec. Un camí de ronda (mot ben cuidat) comunica la ciutat de l’Escala i la vila de Sant Martí, on m’agraden un parell de restaurants que hi han. Entremig estan les ruïnes gregues i romanes d’Empúries. A l’haver treballat en un institut a Sant Feliu, les he visitades prou vegades, ja que en 2n d’ESO feíem un crèdit de síntesis que contava amb una vísita matinal a aquestes ruïnes i una vespertina al poblat ibèric d’Ullastret (l’autor principal de tota aquesta feina era el gran mestre de Cassà, Joan Pinsach). Més al nord de Sant Martí estan les dunes protegides on vaig dormir una nit al costat de la meva bicicleta de camí cap al Cap de Creus. Amb una mica més de temps es poden visitar els Aiguamolls de l’Empordà, entre els rius Fluvià i la Muga.
Anècdotes: la flama olímpica de jocs de Barcelona 92 desembarca en aquesta platja. El poble de Sant Martí era un illa en l’època del grecs. El riu Fluvià abans desembocava per aquesta zona, ara ho fa més al nord.

El primer que es veu quan s’arriba a Besalú és el pont romànic que feia d’entrada a la ciutat. És un bon reclam per aturar-se i donar un volta pel centre de la ciutat i els seus carrers empedrats. Últimament el pont s’ha fet una mica més conegut degut a la novel·la de Martí Gironell, “El pont dels jueus”. A sota d’aquest pont hi han encara uns banys jueus. Cal també recordar que Besalú va ser un comtat independent fins al 1111.

L’haver viscut a l’Empordà té l’avantatge de poder haver recorregut la part del nostre país venuda als francesos pels castellans. Ací una imatge del castellet de Perpinyà. Esportívament seria l’equivalent rossellonès a la rambla de Canaletes, ací celebra l’USAP els seus títols. Es pot també visitar el Palau del Reis de Mallorca. Llàstima que els voltants de la ciutat estiguen molt degradats degut a la proliferació de centres comercials (Auchamp, Decathlon, …..). Però podeu fer una escapada cap al Pirineu o cap a la costa: Cotlliure, Argelers, Portvendrés, Banyuls, Cervera i entrar a l’Empordà per Portbou, Colera i Llançà.

Un estiu, un grup de companys de la facultat, anàrem a Dénia a un curs d’estiu de matemàtiques sobre geometria no euclidiana. Al matí fèiem el curs i  a la tarda a la platja o a conèixer la ciutat (a la nit festa, no cal dir-ho). Una visita va ser el castell de la ciutat on vaig fer aquesta foto. El Montgó sembla amenaçat pel canó, però aquesta muntanya té perills més greus: l’urbanisme salvatge que afecta a tota la comarca de La Marina. La foto és del 1992 (com deu d’estar ara?). Dénia ja va haver de patir al primer Borbó de manera especial, ja que fou la primera ciutat en reconèixer a Carles III com a rei de València i aixó al futur Felip IV no li faria cap gràcia.

Un dels arbres centenaris de nostre país es troba en la localitat d’Alpont, a la comarca dels Serrans.  A més es poden visitar les moltes aldees que formen el terme municipal i la part vella del poble amb el seu castell. Els interessats amb el mon dels dinosaures poden fer una visita a les petjades que es troben prop del poble.

Al port nàutic de Sant Feliu de Guíxols hi ha un racó prou bonic per passejar i  fer fotos. És entrant pel club nàutic i seguint endavant, passant per sota del turó dels Guíxols. Abans hi havia un pal major de vaixell simulat que feia el racó més romàntic. També es podia passejar per una passarel·la de fusta i pegar una volta al turó per sota. Ara està tancada, deu de ser per evitar actes vandàlics.
Aquest post està dedicat a una xica de Bunyol, que ara viu a Viena, Carmen, ja que sempre em va dir que aquest racó li agradava molt.

Uns dels llocs que cal visitar a Girona és el Call jueu, que està, aproximàdament a la meitat del carrer de la Força, que puja a la catedral. Podeu passejar pels carrers estrets i visitar el museu del jueus. Sempre que passe per allí no puc resistir la temptació d’entrar a la llibreria del museu. Deprés vos podeu fer una “birra” a l’Excàlibur, o unes tapes al basc d’enfront. Abans hi havia, al davant, un restaurant vegetarià, i també podeu menjar a la creperia bretona, llàstima del tancament de l’Angelot!. Tot acò està prop, pels voltants de la plaça de l’oli. Si enlloc d’anar cap a baix aneu cap a dalt, cap a la catedral, podeu entrar a refrescar-e al Café de l’Arc, un altre bar que val la pena visitar.

Sun is sinking in the west
The cattle go down to the stream
The redwing settles in the nest
It’s time for a cowboy to dream

Purple light in the canyon
that is where I long to be
With my three good companions
just my rifle pony and me

Gonna hang my sombrero
on the limb of a tree
Coming home sweet my darling
just my rifle pony and me

Whippoorwill in the willow
sings a sweet melody
Riding to Amarillo
just my rifle pony and me

Dotze anys abans de fer de la famosa torre de París que porta els seu nom Gustave Eiffel va fer el pont de ferro (o de les Peixateres velles) a Girona, per damunt del riu Onyar. Sempre m’ha agradat molt passar per damunt d’aquest pont per travessar de la part vella a la part nova de la ciutat. Fer fotos de la catedral des d’aquest pont a travès dels quadrats que formen els ferros del pont. Quadrats, si, són quadrats i no rombes com molta gent diria en vore la seva posició, ja que tenen els 4 costats i els 4 angles iguals. El pont següent, seguint el curs del riu Onyar, el de Sant Agustí, també té una caracterísitica geomètrica curiosa: el terra està entaulellat amb rajoles hexagonals regulars que cobreixen tot el pla.

Al meravellòs paisatge del far de Sant Sebastià, a més del far, l’ermita i el restaurant (molt bo l’arrós) hi ha un xicotet poblat ibèric. Està molt ben cuidat i amb bones explicacions. El poblat no serà ni la quarta part del d’Edeta, però val la pena vore-lo per fer un poc d’autocrítica: no hi ha cap tanca, es pot visitar fàcilment, ja que la gent no comet cap acte vandàlic. Moltes vegades es tira la culpa de la mala conservació dels monuments a les autoritats, però no es fa mai cap autocrítica de com tractem la gent el nostre patrimoni. Podria haver un monument així a Llíria, sense ser pintat o maltractat per actes vandàlics?

Una havanera de José Luís Ortega Monasterio molt cantada per l’Empordà a l’estiu,
pels diferents grups que amenitzen les nits estiuenques als pobles de la Costa Brava.

PORT BO & MONTGRINS – EL CANÓ DE PALAMÓS

El Canó de Palamós

El canó de Palamós, ben mirat que n’és d’hermós,
ja fa temps que està callat,
ja fa temps que mira el mar, amb el ventre rovellat,
quatre rodes i un forat.
De la boca del canó només surten els records,
de les guerres d’aquells temps,
quant la gent de l’Empordà, de La Selva i el Vallès,
es mataven per no res.
Escolteu la seva veu, oh canons de tot el mon
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni mes morts, no més bombes ni més foc,
soc el canó de Palamós.
Si els canons de tot el món, fossin com el vell canó
que tranquil està dormint,
Blancs i negres dins del pit, portarien una flor
la Rosa de Jericó.
Escolteu la seva veu, oh canons de tot el mon
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni mes morts, no més bombes ni més foc,
soc el canó de Palamós.
Escolteu la seva veu, oh canons de tot el mon
i la gent de tot arreu.
No més guerres ni mes morts, no més bombes ni més foc,
Soc el canó de Palamós,
Soc el canó de Palamós,
Soc el canó de Palamós.

Un dels bars que més m’agrada anar. Fan els millors calamars del mon. Allà hem vist guanyar copes d’europa al Barça, lligues al Barça i al València, però també dues finals de Champions perdudes pel València (el coets els varem llençar igualment, no anàvem a tornar-los a la tenda?) Un bar xicotet i amb un bon ambient que en duu molts bons records.