Entre el Túria i el Ridaura

El passat dia 28 vaig anar caminant per aquest camí de ronda que no havia fet mai, malgrat la proximitat. Vaig començar a la cala del Pi, a l’eixida de la població de Platja d’Aro i em vaig portar la sorpresa de veure el túnel tallat per “perill d’esllavissades” (crec que exageren massa, potser els turistes estiuencs no saben per on van, però els que hem fet un poc de muntanya, sabem on posem els peus). Vaig haver de grimpar un poc per passar per dalt del túnel. El camí va passant per les diferents cales i platgetes que hi han fins arribar a Sant Antoni de Calonge per la zona de Torre Valentina. La sorpresa és que a, mes de desembre vaig veure una “sirena” al platja de Treumal (per ahí vivia l’actriu anglesa Madeleine Carroll), una noia molt blanca, prenent el sol i jugant amb un gos, nomès vestida amb la part de baix de biquini i fent-se fotos. A la tornada ja no hi era, la temperatura ja havia baixat uns quants graus respecte al migdia.

………
De les Estunes al fons
lo teixien quatre aloges:
llur teler és de cristall,
de vori la llançadora.
…………

Aquests versos corresponen a Muntanyes regalades, a la part anomenada “La de Banyoles”. En ella fa referència a la roca esquerdada que hi ha prop de l’estany de Banyoles, on la creença popular fa viure a les goges i les aloges mitològiques. Vos recomane anar i passar entremig de les esquerdes (amb una llanterna, millor).

El darrer dia de curs vàrem fer una excursió a València per veure els inicis del cristianisme a la ciutat. Unes ruïnes que hi ha darrere de la catedral de l’època romana i visigòtica. Després quan, amb tranquil·litat, passetges, te n’adones de petites curiositats, com que al darrere de la Catedral hi ha una porteta xicoteta amb un petit altar dedicat a Sant Jordi (arxiu). Ara, és la primera vegada que veig les cadires del tribunal de les aigües a la porta dels apòstols i la pregunta és: quins plets tracta aquest tribunal si a l’Horta no queda ja quasi horta?

Fa uns quants anys, tres valents edetans estaven practicant snorkel a Cala S’Alguer i quan es cansaren, anaren caminant cap a la Platja del Castell. Allà, tot i el fort onatge que feia, llogaren uns caiacs i es posaren a remar, no sense certa dificultat. En la seva travessia, digna del gran Odisseo, anaren a parar a la Cala Foradada on es varen fer un fart de passar i passar per dins de la cova que dòna nom a la cala, nomès accessible per mar i situada a sota del poblat ibèric del Castell.

Fa unes setmanes vaig fer caminant un recorregut que abans feia corrent. El meu estat de forma actual és el que és i has de saber que pots fer en cada moment. Vaig eixir de casa cap al port i vaig començar el camí que et porta per la costa cap a la platja de Sant Pol i S’Agaró. El primer tram està totalment reformat (segons m’informaren al Corsari, una llevantada l’havia desfet completament), el que no m’agradà és que ara hi han massa esglaons pel meu gust, i abans era més natural, sobretot per còrrer. Vaig recordar la via ferrata de la cala de l’ametller (foto) i quan la vàrem fer amb cascs per evitar les possibles picades de les gavines (no sé si la varen treure o encara continua). Després de travessar la platja de Sant Pol, ve el troç més conegut i accessible, el que va de S’Agaró a Sa Conca, un bonica cala a la que nomès es pot arribar a peu, ja que no es pot passar en cotxe privat per l’urbanització de S’Agaró.
La tornada la vaig fer per l’interior i vaig passar enfront de l’hostal La Gavina on s’allotjava fa molts anys Ava Gardner i, on fa un poc menys, el grup El Tricicle va fer la famosa sèria de tv3: Tres estrelles. Un any, en un curs de cinema al monestir de Sant Feliu, vaig conèixer un dona major que havia treballat tocant al piano en aquest hotel, potser podria haver coincidit amb Ava Gadner i Frank Sinatra?

Després d’un temps en obres, l’aqüeducte de les Ferreres ja torna a estar obert al públic i d’una manera més segura per poder travessar-lo les persones que patisquen de vertígen (no és el meu cas, ja l’havia travessat abans, quan les parets de la sèquia no eren tan altes). Una foto és des de l’altre costat i l’altra a l’interior de la sèquia que travessa per dalt el monument. Com en tot, supose que hi haurà gent en contra d’aquesta restauració i gent a favor. Jo l’únic que puc dir és que ara és més segur pel turistes.

Palamós a la tardor. A la platja del castell només trobes esportistes corrent o alguns passejants esporàdics. La riera porta fins al mar la pluja dels darrers dies d’octubre. A l’estiu no hi arriba. Es pon el sol, hora d’anar cap a Palafrugell i després a sopar a Sant Feliu.

Que té aquesta platja que tan atrau? l’esperit del grecs? és l’Ítaca dels catalanoparlants?

He estat ja dues vegades per aquesta platja. Però sempre he anat al lloc equivocat, sempre he anat cap a les platges del centre, mai cap a la del nord, que és on estava el camp de concentració. És per això que mai he vist res que recordes l’estada al camp, a l’any 1939, del meu avi i d’altres refugiats més. Potser si haguera anat més cap al nord haguera vist el monòlit on posa:

A la mémoire des 100.000 Républicains Espagnols,
internés dans le camp d’Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939.
Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République
contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi.

Però no, l’únic que he vist, és la sorra i l’aigua, molts bars i llocs per anar de festa a l’estiu, botigues de souvenirs i gent passejant, que no sé si sabràn que va passar per allà al 1939.
Però això ja és història, no cal oblidar-la, però cal mirar al futur i pensar que en Argelers tambè hi ha coses bones, com la cervesa Cap d’Ona.

Aquesta és una cala prop de Palamós, molt poc coneguda.  A mi em va costar trobar-la. Està molt prop del poble, però molt amagada entre la barbàrie urbanística i llavors és fàcil passar-se de llarg. Molt tranquil·la i de fàcil accès, es pot anar caminant des del centre de la Vila. El darrer dia que vaig estar, la mar estava mogudeta, com podeu veure a la foto. Podeu observar la primera fila de casetes més xicotetes i darrere ja la monstruositat dels apartaments turístics buits durant la major part de l’hivern.  Sembla ser l’única cala prop del poble que es va salvar de l’ampliació de port esportiu de Port-Marina.

De tornada cap a Llíria, cap al capvespre, entràrem al poblet ibèric del Castellet de Bernabé, una de les viles que depenia del poble principal d’Edeta. Aquest vilatge està abans d’arribar a la rotonda del Pi en un petit turonet de fàcil accès. Aquesta és la primera vegada que vaig amb el xiquet. La foto està feta en una de les cases on encara hi ha un pedra que supose que era per moldre el gra. Al fons es poden vore la muntanyes de La Concòrdia i els camps d’ametllers del pla.

Lluís Llach cantava, vinyes verdes vora el mar, musicant un poema de Sagarra. Ara les vinyes d’aquesta foto no estan vora el mar, estan damunt d’un antic aeròdrom de la guerra civil, que ara en lloc de portar la mort, dòna vi i ametlles, que segurament passaran per la cooperativa del poble d’Alcubles. Un canvi a millor, no?
Aquest és el resultat d’una petita eixida de tarda, amb el cotxe i caminant un poc, on visitàrem diversos llocs del poble serrà, el molins, l’aeròdrom i paràrem a beure aigua la font i l’ermita de Santa Barbara, a l’entrada del poble venint de Sogorb. I baixant cap a Llíria, entrarem a poblat ibèric del castellet de Bernabè, però això ja és un altra història.

Fa uns dies pujàrem a donar una volta pel poble de  Pedralba. Anàrem al riu on hi havia gent nadant, ja que baixa prou aigua per poder refrescar-se una mica, i després pujàrem a l’ermita del Lujan. Tenia curiositat per veure el lloc on una vegada a l’any els catòlics argentins de València fan peregrinació (res a veure en aquesta festa que s’han muntat aquests dies en Madriz). Es coneix que aquesta Mare de Déu és patrona de l’Argentina o alguna cosa semblat. Després baixàrem per una senda on hi ha un mirador i una font abandonada. El problema és que la senda no arriba fins a baix i has de baixar a rodolons o tornar enrere, baixàrem a rodolons.

A la ciutat de Pals hi ha un mirador de d’on es veu tota la plana arrossaire que hi ha fins al riu Ter i la ciutat de Torroella. Al fons es veu el massís del Montgrí amb el seu castell. El massís també rep el nom del bisbe panxa amunt, ja que té aquesta forma, el primer turò seria el còfia episcopal, el segon i el tercer la panxa i el braços creuats amb el castell fent d’anell, la duna els peus i les muntanyes de l’Estartit els peus. Una vegada vàrem fer una excursió amb el CEM de Sant Feliu de Guíxols, que consistia en recòrrer tot el massís des de Torroella fins a l’Estartit.
El castell no està en runes, és que no es va acabar de fer.

Tornant de la caseta d’en Dalí, vaig fer aquesta foto, entre els pins de la platja del castell, un indret meravellòs de la costa brava. Prop de Palamós i protegit de les aberracions urbanístiques per un referèndum popular al poble, on va guanyar el no urbanitzar la zona. Al sud cala S’Alguer i la fosca, al nord el Crit i les illes Formigues, on hi haguè un famosa batalla naval, guanyada per un rei d’Aragó contra els francesos. Tambè hi han les restes d’un poblat ibèric, que supose que dependria de la ciutat més gran d’Ullastret.
Ací, fa uns anys, Alfred, Pep i jo llogàrem uns caiacs, un dia de moltes onades,i donàrem unes voltes per les cales de més amunt de la platja i entràrem en un cova-túnel remant amb els caiacs