Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: política

Emblanquint o cedint enfront del feixisme a Riba-roja de Túria.

El passat dia 25 de gener es va fer un acte d’ERPV al castell de Riba-roja de Túria, amb la presència del diputat Gabriel Rufián, Guillem Agulló, Artur Junqueras i altra gent de Sant Vicenç dels Horts. Mentre que l’acte es desenvolupava amb normalitat amb un públic de diverses tendències, però compromès amb la democràcia, a fora, i amb un estrany permís, ja que tots sabem amb quin intenció venien, una colla de feixistes intentaven rebentar l’acte. A l’eixida els assistents varem d’haver d’aguantar insults (assassins, etarres, ….) i algun intent d’agressió.
L’alcalde de Riba-roja (PSPV) el dia abans havia gravat un vídeo defensant l’acte, malgrat les seues diferències ideològiques, argumentant que el castell està obert a tothom que complisca amb l’ordenança municipal sobre l’ús del castell i defensant la llibertat d’opinió.
Ara, sembla que han canviat d’opinió i volen canviar l’ordenança d’ús del castell per evitar problemes. O siga, que la solució al problema de l’extrema dreta és posar més censura i cedir davant de les seues amenaces! ara, encara es creixeran més (ja ho estan prou!) i es sentiran més impunes per fer el que vulguen i amenaçar a qui el vinga en gana. El més sorprenent és que els regidors insultats, de Podemos i EU, i els altres grups municipals com Compromís han votat a favor del canvi de l’ordenança! el món al revés: enlloc d’enfrontar-se al feixisme, fem el contrari, no els molestem que s’enfadaran! No m’estranya la mala imatge del país que hi ha a Europa, quan per exemple fa poc, el Centre Wisenthal ha fet un toc d’atenció a Espanya per donar protecció al feixisme. Per cert, el canvi d’opinió de l’alcalde sobre l’ordenança municipal, a que es degut? iniciativa pròpia o pressions des d’algun lloc?

El fusell del meu pare, de Hiner Saleem.

He tornat a rellegir aquest petit llibres sobre la vida d’un nen kurd que admira al seu pare i a la resta de kurds que lluiten contra el govern de Bagdad per la llibertat del seu poble. Primer contra el regim monàrquic i la dictadura militat, i després d’un petit període de treva contra el regim del partit Baas i Saddam Hussein, un dictador que va usar tot el que tenia a les seus mans per acabar amb els kurds. El kurds, un poble que al llarg del anys ha esta enganyats i utilitzats tant pel soviètics com pels americans, dependent dels interessos del cadascun en cada moment, però que aguant i continua lluitant. Com diu un dels personatges, són dels pobles més antics de la regió, però mai han tingut un Estat, però altres (caldeus,babilonis, sumeris) han tingut imperis, però d’ells no queda ni rastre. La novel·la està ambienta en els fets ocorreguts als anys seixanta si setanta, des que el protagonista és un nen fins que que, ja major d’edat, decideix anar-se’n a l’exili, vist que des dins no semblava que la lluita, sense cap ajuda exterior tingués èxit. La major part de la trama està protagonitzada per hòmens, cosa que xoca un poc, ja que actualment tothom sap el paper tan important que la dona kurda està tenint en la seua lluita per l’alliberament, sobretot a Síria.

Dones rebels, d’Aïna Torres i Rexach.

M’agradaria viure en una societat en la que no feren falta aquests llibres. Una societat en que es respectaren a les persones pel seus mèrits i no pel seu sexe, ja que aquesta seria una societat molt millor. Desgraciadament, parle d’utopies i cal seguir endavant amb la lluita que és el mostrar el que moltes dones han fet malgrat els inconvenients de viure en una societat que les aparta o no els donar la importància que mereixen només pel fet de ser dona. Quants avanços o quantes millores o quantes altres coses ens hem perdut per culpa d’aquesta estúpida discriminació?
Personalment, malgrat que coneixia la majoria de casos, m’ha fet descobrir a algunes dones del meu país que durant molt de temps ens ha ocultat aquesta societat patriarcal en que vivim, en particular una, la Carmelina Sánchez-Cutillas a la que enguany l’AVL nomena “escriptora de l’any 2020”.

Córrer sense por, de Giuseppe Catozzela.

Potser és aquest el llibre que haurien de llegir molts per entendre el drama dels refugiats? Potser entendran així que la gent no se’n va del seu país per gust o per venir ací a furtar-nos res? Ningú empren el Viatge fins que se n’adona que al seu lloc d’origen no hi ha res a fer i cerca només on poder viure dignament. Potser així la gent deixaria d’ésser enganyada per l’extrema dreta i actue amb consciència? No tinc respostes, però si que recomane la lectura d’aquesta història per fer reflexionar sobre el drama que representa per a molta gent deixar al seus, i travessar deserts i mars, confiant la seua vida a uns traficants sense cap escrúpol moral, i sense cap garantia de que, al final, podran acabar el seu viatge. Anava a dir realitzar el seu somni, però crec que això no és realista, el seu somni seria viure tranquil·lament entre els seus i haver-ho mai d’haver emprés aquest Viatge.
La novel·la narra en particular el cas real de l’atleta somali Samia Yusuf Omar, que després de participar de miracle als Jocs Olímpics de Pequín, i malgrat les seues reticències inicials, empren el Viatge (com ells l’anomenen) fugint d’un país que l’ha decebut i marxa cap a Europa amb l’esperança de poder competir al Jocs de Londres. Un viatge que tindrà un tràgic final. Al mateix temps, l’autor ens descriu la vida a Mogadiscio en plena guerra de clans i l’ascens de l’integrisme islàmic a la zona; el xoc de la protagonista quan arriba a Pequín en observar coses que per nosaltres són quotidianes però que per ella són miracles; i finalment les penalitats del Viatge.
Personalment hi ha dues coses que poden sorprendre: el racisme dels militant integristes cap als individus més africans (més negres de pell) i l’ús de la tecnologia moderna en ple desert o ciutat que tots creiem incomunicades per obtenir els diners en efectiu dels parents de la gent que fa la travessia, un ús maquiavèl·lic dels modern mòbils.

Gràcies a Sembra llibres per descobrir-nos a altres autor italians com aquest. Hi ha més vida a part de Saviano.

Les verdaderes memòries de Salvador Orlan, de Miquel López Crespí.

Havia llegit un llibre (que ara no trobe per casa! on deu de ser?) on l’escriptor mallorquí col·laborava: “De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans”. També mire de quan en quan el que publica al bloc de vilaweb i les seues notes al facebook, però mai havia llegit un llibre d’ell. He començat per aquesta replica o desmitificació d’un altre escriptor mallorquí molt més famós i conegut, Llorenç Villalonga l’autor de Bearn. Una resposta a llibre del darrer titulat “Falses memòries” on ell emmascara el seu passat de col·laboració amb el cop d’Estat i el regim franquista. López Crespí, dona un colp damunt la taula i contesta amb “les verdaderes memòries” per que quedi ben clar qui era aquest personatge a la vida real, sense desmerèixer les seues gran qualitats com a escriptor.

La República española y la Guerra Civil, de Gabriel Jackson.

Em vaig trobar aquest clàssic en una parada amb llibres de segona mà a Olocau durant el passat Aplec del Camp de Túria. La veritat és que poques novetats em podria aportar al que ja sabia, però m’ha sorprès que al 1965, data de la publicació del llibre, ja hi havien coses que estaven molt clares i que avui certs sectors encara continuen negant o justificant a la seua manera. Evidentment després de més de cinquanta anys de la publicació, s’ha avançat en el coneixement dels fets, però encara continua aquesta ignorància sobre el passat que fa que molta gent encara confie en els que ens varen portar una de les pitjors dictadures del segle XX al món.

Per cert, el llibre no es va poder editar a Espanya fins al 1976

Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar

Ahir varem anar al cinema de La Unió a vore la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar que tant rebombori ha aixecat darrerament. No veig el motiu i tampoc entenc les queixes de la dreta, ja que tampoc es mulla tant com ells diuen (bé, si que ho entenc, però em calle per educació). La pel·lícula està bé i m’ha agradat i personalment ja era hora que al cinema es parlara o es mostrara (bé, que durant pocs segons) el pont aeri muntat pels alemanys per passar les tropes d’Àfrica a la península, desmentint el mite del pas en vaixells i mostrant la intervenció alemanya ja des del primer moment (llegiu Angel Viñas!). Ara pense que la pel·lícula fluixeja en el personatge més important per mi, Franco. Potser es centra massa amb Unamuno i Millan Astray, i sembla ser aquesta la intenció del director. Però crec que no mostra la veritable assassí que era Franco. El mostra amb dubtes, temerós de fer passos en fals, i això no em quadra amb tot el que he llegit i sé sobre ell. Potser en dos petits diàlegs es mostra els seu caràcter maquiavèl·lic i criminal: una conversa amb el germà sobre desviar les tropes cap a Toledo per buscar propaganda i temps per ocupar el poder i guanyar la guerra que ell estiga en condicions de ser el lider suprem i la conversa amb Unamuno sobre l’afer dels dos amics del rector de la Universitat de Salamanca. Tampoc m’ha agrada la imatge del “mà salvadora” de la Collares oferit-la la Unamuno a l’acte tant conegut a la Universitat, la fa quedar massa bé a aquesta senyora de tan mal record pels espanyols.
Tret d’aquests aspectes que potser són més històrics i personals, que cinematogràfics, la pel·lícula està bé i es recomanable, malgrat que les expectatives creades han estat massa elevades.

Insubmissió! de Joan Canela.

Una tarda de juny de 1997, em quedava poc de temps de viure a Terrassa i anar-me’n cap a Sant Feliu de Guíxols. Passege pels carres que m’han agradat de sempre: carrer Cremat, Gavatxons, Plaça Vella, Carrer de la Font Vella fins al carrer Puig Novell on residia aquell anys. Hem trobre a una companya de feina, mallorquina, i li comente les meues sensacions: assaborisc la sensació de llibertat, de poder fer coses, de no estar tancat com he passat el darrer any per culpa de la PSS. Mai hauria pensat que la sensació de ser lliure i tenir llibertat es poguera gaudir físicament. Aquella tarda, jo ho vaig notar.
La PSS,la gran estafa per convèncer a la gent de no fer-se insubmís. Per mi va ser un any de feina diària des de les 8 del matí que eixia de casa fins les 9 de la nit quan tornava la majoria del dies, de dilluns a divendres. Un any segrestat pel govern espanyol per fer una feina que hauria d’haver fet altre (i per 1500 pessetes al mes). No tinc res en contra, tot el contrari, de la gent amb la que baix treballar, la gent del centre cívic del Segle XX (o a l’estiu la gent de centre jove de la Casa Baumann), però si molt en contra dels que ens varen enganyar amb aquesta estafa de substitució, i ara llegint aquest llibre he confirmat el que aleshores pensava.
Alguns direu, per què no et vares fer insubmís? Doncs amb unes oposicions aprovades tres anys abans, qui s’arrisca a una inhabilitació? que s’arrisca a perdre una feina i un estatus aconseguit a base de treball? També,com és que feies tantes hores? Doncs si després de molts anys d’independència familiar, el tornar a casa per fer una PSS i tornar a dependre dels pares, no era una cosa molt atractiva i més estant ells a 300 km de distància, a València. Per tant, a compaginar feina i PSS durant un any. Deien que era il·legal, doncs a mi no en varen pillar o no em varen dir res.
Tot això ho he anat recordant mentre llegia aquest llibre on es narra la història del moviment insubmís en aquest país que diuen que és democràtic. Al mateix temps, ho vas relacionant amb el que està passant ara. L’Estat actua igual que actuava aleshores augmentant el seus esforços de repressió. Aquella batalla la va guanyar la societat civil i va aconseguir acabar amb els servei militar obligatori, esperem que la batalla actual acabe igual. Perquè en realitat són la mateixa lluita, la lluita per la llibertat i la justícia i a voltes per aconseguir-la em de desobeir unes lleis injustes com deia Thomas Jefferson fa molts anys.

“La llibertat d’oposar-nos a la injustícia i el dret a combatre-la. Serenament. Amb el millor dels nostres somriures. Convençuts, per sempre més, que no hi ha prou presons per aturar tanta dignitat i que hem nascut per ser lliures i no soldats!”
Jordi Cuixart, president d’Òmniun cultural, pres polític actualment, a l’epíleg del llibre.

Egeu endins, de Biel Simonet (Il·lustracions de Yolanda León)

De quan en quan ens arriben bones noticies de les illes, i aquesta vegada, gràcies a la meua companya de feina a Sant Feliu de Guíxols, ara resident a Mallorca, i autora de les il·lustracions del llibre, he conegut aquest petit i colpidor relat sobre l’odissea que han de passar els refugiats sirians que fugen de la guerra al seu país. Un petit relat que si que recomanaria com a lectura als instituts, molt millor que algunes històries ensucrades entre adolescents que fan llegir en alguns llocs.
“El darrer que recorda l’Abdulà és com li lliscaven les mans d’en Galip i de n’Aylan. En qüestió de segons els va perdre de vista, Egeu endins.”


Les darreres pàgines són un toc a la hipocresia del polítics europeus i a les paraules buides que ixen de les seus boques. Fa poc vaig llegir (potser al llibre, però no estic segur) que el Mediterrani, possiblement no ha estat mai un lloc d’acollida, però que no fem d’ell un cementiri. Doncs sembla que anem per aquest camí.
I Yolanda, continua dibuixant i fes cal que alguns et dèiem a Sant Feliu, vals molt!

Camí de Farinós i la destrucció de l’horta.

Hui hem anat a l’horta nord, a l’ermita dels peixets a la desembocadura del barranc de Carraixet, al Sequer lo Blanc a menjar un bon arrós, i després la xafarderia i recordant a Tomàs de los Santos i Maria Amparo Hurtado em passat pel camí de Farinós per vore la nova destrucció de l’horta que s’està perpetrant a l’entrada de la capital. Ja no està l’alqueria i el forn derruïts fa uns dies, només obres per ampliar un autovia que es va menjant l’horta. I tot això amb un govern “progressista” tant a l’ajuntament com a la Generalitat. Per això vos hem votat!
Com diu el protagonista del vídeo, la destrucció no la paren els polítics, sinó la falta de diners per destruir!

Fart dels partits que es diuen d’esquerra.

Sí, fart del partits, que no de la gent d’esquerres.
Fart dels partits que diuen que són d’esquerres: PSOE, PSC, PSPV, Compromis, …….
Fart de diguen que són laics i perden el cul per presidir processons catòliques
Fart de que diguen defensar els drets de les dones i després, amb l’excusa “multiculti” no fan res per alliberar a la dona musulmana del tot els que l’oprimeix.
Fart que diguen que són defensors dels drets dels animals, i després organitzen bous i altres espectacles més propis de salvatges.
Fart de que diguen que defensen la democràcia i després permeten, o callen la boca, davant la repressió de l’Estat i l’existència de presos polítics i exiliats.
Fart de que s’omplin la boca amb els valors republicans i després defensen o no obrin al boca davant una monarquia corrupta, o es fa aliances amb altres monarquies corruptes.
Fart del que parlen de despeses socials i després augmenten, o no diuen res, la despesa militar.
Fart del que parlen de donar suport a l’ensenyament i després afonen la moral dels professors amb burocràcia estúpida que no deixa fer la feina que has de fer, i que de pas, augmenta l’us de paper, reciclable o no.
Fart de que vagen d’ecologistes i després permeten la destrucció de l’horta de València.
……….
……………
………………….
i podria continuar, amb més exemples més o d’altres persones.
En definitiva, fart de que donen suport a moltes de la causes del retard d’aquest país.
I després em vindran, vota’ns que si no vindrà la dreta i ja saps com són. Sí, o se, però vosaltres sou igual!
Que fer, anar a votar a la dreta o als que diuen que son d’esquerra? quedar-se a casa? La democràcia no és votar cada cert temps, és alguna cosa més: participar, ni apropiar-se del vot durant 4 anys per fer el que ens done la gana!

En valencià es diu: ANEU A FER LA MA! LA PROPERA VEGADA VOS VOTARÀ LA VOSTRE PUTA MARE!

Sempre han parlat per nosaltres, de Najat El Hachmi.

“Estava preparada per al racisme pur i dur, el de ves-te’n al teu país, el que considera el masclista és el moro i aquí ja fa temps que no ho som, que en diguessin que estic condemnada a la submissió al mascle per la via del racisme, que em tanquessin en l’essencialisme ranci del tòpic “dona musulmana”, però no estava preparada per descobrir que des de l’esquerra em tornarien a tancar dins del mateix reducte,que fossin partits suposadament feministes, laïcistes i universalistes els que, per un grapat de vots, per ingenuïtat o cinisme, m’acabarien dient que la religió de la qual vaig escapar és fantàstica i meravellosa, que portar mocador és modern i subversiu i no sé quantes coses més.
Sembla que els drets de les dones com nosaltres han passat a un segon pla.Les que hem pagat un preu altíssim per encarar-nos amb l’islam ja no comptem si no sortim a defensar-lo.”

Crec que poc es pot afegir més a les paraules de l’escriptora catalana nascuda al Marroc en aquest toc d’atenció davant la reculada que sembla que estem vivint en la defensa dels drets de les dones de famílies de religió musulmana (com ell diu la religió es professa, no sé és), amb la cooperació de certa esquerra “progre”, ja que de la dreta no cal esperar res de bo en aquest tema. Es pregunta de que ha valgut tota la seua lluita anterior i la de les seues mestres i professores “blanques”, i de com haguera reaccionat ella si haguera estat adolescent en aquest època i no als anys 90. El mocador és una excusa per parlar d’uns problemes que semblen tornar, del quals aquesta innocent peça de vestir és només la punta del iceberg.

El somriure de Mandela, de John Carlin.

Ja fa molts anys vaig llegir el llibre de John Carlin “El factor humà” que narra com Nelson Mandela utilitza el món del rugbi per cohesionar a una societat totalment dividida. Evidentment que no es fa tota aquesta feina amb un simple campionat del món i la seua gran final. Hi ha una feina prèvia d’anys enrere, de moltes converses, lluites, avanços i entrebancs. En aquesta llibre l’autor ens conta tots aquests antecedents que varen desembocar en els fets del llibre esmentat a l’inici. Ens fa conèixer la vida i els esdeveniments que varen ocórrer des de l’alliberament de Mandela fins al final de la seua presidència a Sud-àfrica, i com aquest van desembocant amb els fets del Mundial de Rugbi que varen guanyar els sud-africans contra els poderosos All Blacks.
Potser els redactors del diari El País i molts polítics espanyols haurien d’aprendre del que va fer aquest home i que ens conta l’antic col·laborador del diari, al que varen acomiadar pel seu posicionament en el tema de la independència de Catalunya.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Esperança i llibertat, de Raül Romeva.

El mes passat vaig assistir a la presentació de la candidatura per les eleccions europees d’ERPV i vaig tenir el gust d’escoltar a Diana Riba, parella de Raül Romeva, empresonat i jutjat injustament en aquest país que ens ha tocat viure. Va estar emocionant i crec que ella no va poder contenir l’emoció cal al final de seu parlament. Unes setmanes després acabe de llegir el llibre que Raül a escrit mentre ha estat empresonat per intentar donar al poble, el que aquest li ha demanat: votar.
Al llibre, el conseller d’afers exteriors ens relata les seues experiències a les presons espanyoles, al mateix temps que ens explica la seus feina com a conseller i les seues opinions sobre l’actualitat política (abans de començar la farsa de judici que s’està celebrant a Madrid), a més de les seues esperances de cara al futur, que compartim molta gent, tant al nord com al sud del Sénia.
Potser la compra d’aquest llibre és un acte militant, però val la pena llegir-lo, i si part dels beneficis van per la causa de la independència, endavant!
Llibertat presos i preses polítics i exiliats i exiliades!
In…inde….independència!

Publicat dins de política | Deixa un comentari