Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: política

Florencio Pla “la Pastora”, d’Elena Solanas.

No espereu trobar ací la biografia del guerriller de Vallibona que es va fer famós per qüestions totalment alienes al seu ideari polític. La seua vida no és la d’un destacat guerriller del maqui, ni la de cap lider de l’oposició armada contra el franquisme. Però per desgracia la propaganda feixista del regim el va utilitzar indignament per als seua propòsits i, potser per aquesta raó, el llibre porta com a subtítol “la dignitat robada”. L’autora, un neboda del maqui, no ens relata la seua vida sinó ens fa una explicació de com s’ha intentat recuperar i dignificar la figura d’una persona, víctima de la dictadura, que va intentar lluitar per contra la injustícia i al mateix temps demostrar que era un persona que qualsevol altra. Dignificar un figura que la propaganda feixista, tant en temps de la dictadura com en temps posteriors havia maltractat; desmentir totes les mentides que s’havien dit sobre ell i la seua família, que també va ser víctima d’aquesta dictadura feixista; i obrir els ulls a la gent sobre el que realment va suposar el franquisme per aquest país.

Un gran relat en menys de 100 pàgines, però que amaguen una gran feina al darrere de investigació i recuperació de la història que el feixisme ens ha amagat, fins i tot a la mateixa família del protagonista. Ja hi ha prou d’aquests temps de silenci!

Escrits llibertaris d’Albert Camus.

“Qui gosaria dir-me que soc lliure quan els meus amics més orgullosos encara són a les presons d’Espanya?”

Una selecció d’articles i escrits d’Albert Camus o relacionats amb ell on s’intenta exposar el seu pensament proper a l’anarquisme llibertari o almenys contrari al Stalinisme d’alguns intel·lectuals d’època que es feien dir progressistes i que el seu anti-americanisme els feia mirar  cap a un altre costat quan els crims venien de l’altre costat del teló d’acer. També ens mostra la seua solidaritat amb la República espanyola i la seua oposició al reconeixement de règim franquista per part del les potències occidentals, en especial la seua entrada a la UNESCO.

Més informació a https://www.vilaweb.cat/noticies/albert-camus-escrits-llibertaris/

Black is Beltza, de Muguruza-Cano-Alderete

El trio format per Fermín Muguruza, Harkaitz Cano i Dr. Alderete es proposen aquest còmic que he trobat una mica caòtic, en que seguint la figura de Manex, un jove basc encarregat de fer ballar un gegant negre de una colla gegantera d’Iruña en transporta a moltes de les problemàtiques socials dels anys 60: el racismes als EUA, la revolució cubana i a altres llocs, el consum de drogues, la guerra de Vietnam i la independència d’Algèria.  Potser ha volgut viatjar massa en poques pàgines, però la proposta és interessant i a més, sembla que hi ha una pel·lícula d’animació dirigida pel mateix Fermín Muguruza.

 

 

 

 

IV Congrés d’estudis comarcals del Camp de Túria.

El darrer cap de setmana es va celebrar al castell de Benissanó el IV Congres d’estudis comarcals del Camp de Túria sota el títol de La Immediata: El Camp de Túria en la defensa de València (1938-1939)/La participació de les dones en la Guerra Civil. Les conferències que es van fer i les que no venen recollides al número 8 de la revista Mirades  editada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. A més d’aquestes conferències també es varen realitzar una visita al Castell de Benissanó, una altra a les torres i portals de l’antiga muralla del poble i una visitat al bosc de les Travesses a Llíria per veure el patrimoni bèl·lic que hi ha  la zona (polvorí, nius de metralladora i trinxeres) que formava l’escut defensiu de Llíria.

Sra Armengol, ha llegit vostè el poema?

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Dependència, per Vicent Torrent

Ahir Vicent Torrent, fundador del grup Al Tall,  a Riba-roja de Túria va dir que els valencians patim un mal que es diu dependència, i a la cançó del Tio Canya aquesta situació es resumeix a la frase “no tens las claus de ta casa”. Que hauríem de fer per trobar una solució a aquest mal? Continuar amb la dependència i esperar que alguna vegada aquesta dependència siga entre iguals? Ho sent, però ja fa temps que tinc aquesta opció descartada per ser més propera a la ciència ficció que la realitat i al que volen els espanyols dels valencians: seguir xuplant del pot. Jo sóc més partidari d’una altra solució, que és afegir-hi dos simples lletres més al problema: INDEPENDÈNCIA.

“Compromís” amb la llengua?

De veritat que no es pot fer ironia i campanya en la nostra llengua? es necessari usar el castellà per atacar al feixisme analfabet? és original i fa riure a primer cop de vista, però quan reflexiones un poc te n’adones que no tot val per provocar rialles i criticar a l’enemic, i més utilitzant les seus armes: el menyspreu cap a la nostra llengua.

Senyals de fum, de Joan Garí: Riefensthal, Hitler i Cabaret.

El dia 1o de gener de 2002 Joan Garí escriu al seu dietari a propòsit del film El triomf de la voluntat de Leni Riefensthal, una apologia del nacionalsocialisme:

“El més repugnant de Hitler no és la vesània sanguinària: és aquesta ideologia prèvia de natura ordenada i ruralisme empalagós. A certs autòcrates sempre ha acabat perdent-los una mala lectura d’Horaci.”

Potser era la manera d’enganyar a molts dels alemanys i posar-los del seu costat, per poder fer després el que feu. Cosa que crec que sembla prou ben resumit en una escena de la pel·lícula Cabaret, de Bob Fosse, o un jove ros i ben plantat comença cantant una cançó amable i dolça (Tomorrow belongs to me) que acaba convertint-se una espècie de marxa militar a la que es van unint tots els presents, provocant la marxa dels protagonistes del film que no poden continuar veient aquest espectacle.

Malditos de tierra y mar, de Rodri Robledal.

Gràcies a un dels blocaires de la nostra comarca vaig descobrir aquest llibre on es descriuen diferents maneres que amb que certs grups de persones o comunitats resistien enfront de l’explotació colonial (o precapitalista) durant els segles XVI, XVII i XVIII.

L’assaig està dividit en quatre parts. Una primera part està dedicada al fenomen dels bucaner i filibusters i la Confraria dels germans de la costa i la famosa Illa Tortuga.No s’ha de confondre amb els corsaris, que aquests si que estaven dins del sistema malgrat que molts es dedicaven al dos oficis, depenent si hi havia guerra entre els estats o no. La segona i tercera parts estan dedicades a les comunitats formades per esclaus escapats de l’esclavitud, a les qual s’unien gent d’origen europeu que no estava d’acord amb les polítiques del seu país o senzillament fugien de la pobresa on vivien (i altres casuístiques més). La quarta està dedica al fenomen de la pirateria durant aquests segles, sense caure en cap romanticisme i exposant les seues virtut i els seus defectes que n’eren molts, moltes vegades caient en els pecats que ells denunciaven dels poderosos: tràfic d’esclaus,… La cinquena i última descriu l’ambient al ports més importants de l’època i com els seues ambient eren utilitzats per promoure revoltes i motins. També descriu com a exemple d’aquests el famós motí de la Bounty i del que varen fer els amotinats per intentar establir-se fora del sistema.

Una lectura prou interessant que ha editat l’editorial basca txalaparta.

Una sortida honorable, d’Eric Vuillard

En aquesta novel·la és narra els desastre que va ser la guerra d’Indoxina, i com afectaria tot plegat a la futura i més famosa guerra de Vietnam on els francesos deixen el seu lloc als americans. Un desastre que potser, com diu el títol del llibre, podria haver tingut una sortida honorable, però que conforme vas veient com l’afronten els polítics de la IV República, els militars, els empresaris i els banquers amb interessos a l’antiga Indoxina veus que no arribarà i que cada vegada la derrota final de Dien Bien Puh és més a prop.

Però en realitat com és que els francesos després d’eixir d’una guerra que havia desfet el país i amb una economia gens sanejada podien mantenir una guerra tant lluny de casa? Doncs perquè en realitat qui pagava aquesta guerra o un part molt important eren les EUA, que també tenien els seus interessos i les seues companyies per allà. Potser vos pregunteu com molts francesos no protestaven per la sagnia de soldats morts, com si que va fer la societat americana anys després? és clar, la majoria de l’exercit francès era un exercit colonial format per naturals del lloc, algerins o senegalesos, no els preocupava molt. A més com  explica al final del llibre, les baixes vietnamites varen ser 10 vegades  més que franceses i americanes, per això no he escrit a l’inici “desastre francès” perquè no està clar per a qui va ser més desastrosa la guerra en nombre de víctimes, si per al derrotats o pels guanyadors.

Per altra banda veien el perfil de cert polítics francesos de la quarta República, sembla que això de la neteja de persones afectes al regim de Vichy no es va fer ben fet del tot, com els que va passar ací amb la “modèlica transició”.

Per més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-indoxina-limmens-desastre-del-colonialisme-frances/

El mag del Kremlin, de Giuliano da Empoli.

“Aquesta novel·la s’inspira en fets i en personatges reals, a qui l’autor ha atorgat una vida privada i un discurs imaginis. Tot i això, aquesta és una veritable història russa.”

Vadim Baranov si que existeix, però amb un altre nom i recomane la lectura d’aquest llibre a tots aquells que encara defensen al sàtrapa de Vladimir Putin o al seu estimat Stalin. Cinisme, hipocresia i tot el que pugues imaginar passen al llarg d’aquesta ficció, que com diu l’autor a l’inici no s’allunya molt de la realitat.

– Saps el que deien els moscovites de la Lubianka a l’època de L’URSS? Que era l’edifici més alt de la ciutat, perquè des dels seus soterranis es veia Sibèria.

Dones llibertàries a València, de Cristina Escrivà Moscardó.

A les darreres jornades sobre la memòria democràtica al castell de Riba-roja vaig comprar aquest petit resum sobre les dones vinculades al moviment anarquista i llibertari que varen passar per València, moltes d’elles vinculades a l’institut obrer o al internat-escola Durruti. La més famosa de totes és Frederica Montseny, però cal recordar que hi va haver moltes més que cal rescatar de l’oblit provocat per la dictadura feixista.

La rebel·lió dels vianants, d’Aitana Guia.

Fa uns 35 anys la ciutat de València va guanyar dues batalles al franquisme i als seus hereus: salvar el Saler i salvar el llit vell de Túria que volien convertir en un nus d’autopistes que hagueren partit la ciutat per la meitat deixant la seua merda per tot arreu i sense cap utilitat cap als ciutadans, ja que per allà només hagueren passat que vehicles de pas.  La pressió popular va fer que tot (o quasi tot) el llit vell del Túria es convertira en un espai públic amb zones verdes, esportives i d’oci esdevenint un veritable pulmó ver per a la ciutat.

Aitana Guia ens conta aquesta història i ens analitza la situació actual del riu i de com podria ser en un futur conjuntament amb altres projectes ideats per donar més habitabilitat a la ciutat. Analitza les coses ben fetes i les que no, les que es podrien millorar i com han actuat al llarg dels anys els diferents consistoris i la Generalitat (amb encerts i amb errades independentment del color polític del partit que la controlava en aquell moment). També ens avisa dels perills en que podem caure, comparant amb altres ciutats, i quins projectes hi ha pendents o es poden fer. Ara, en aquest tema no són optimista, degut al canvi de color del consistori. Farà la Sra. Català el projecte d’unir el Parc Natural del Túria amb el de l’Albufera pel nou llit del riu? o es dedicarà a la política de l’asfalt de la seua admirada Rita Barberà? Ampliaran el port que no fa falta? posaran la por al coll als del Cabanyal altra vegada?…..

Un lectura molt recomanable per saber més coses de la capital del nostre País Valencià escrita per la filla d’un dels millors professors que vaig tenir a al facultat i gran lluitador pel seu país, en Josep Guia.

El negoci de les aules, de Moisés Pérez Pascual.

Per si teniu algun dubte de perquè mai el PP donarà a VOX la conselleria d’Educació, llegiu o fullegeu aquest llibre: hi ha massa doblers pel mig per renunciar-hi.

El periodista Moisés Pérez analitza de manera rigorosa la situació de l’escola concertada al País Valencià des de l’arribada de Rita Barberà i Eduardo Zaplana al poder a finals del segle passat. Divideix el llibre en quatre parts clarament diferenciades. En una primera fa una visió general de l’educació privada concertada, a la segona part ens mostra un resum històric d’aquesta i sobretot com els governs de Zaplana, Camps o Fabra, amb els seus respectius conseller d’educació s’han dedicat a afavorir a l’escola concertada en contra de la pública, intentant tornar enrere amb les millores obtingudes amb els primera governs de la Generalitat de Joan Lerma. També destaca que uns anys abans Rita Barberà, a nivell local, ja havia començat a fer la mateixa feina a la ciutat de València. La tercera part és una anàlisi de quin són i on estan aquestes escoles concertades, la majoria vinculades a l’església catòlica, i del fenomen  recent de la Universitat privades afavorides pel  Consell enfront de la Universitat pública. Finalment a la quarta ens exposa quines són les irregularitats més freqüents en aquesta classe d’escoles, algunes denunciades pels sindicats educatius i per l’oposició d’aquella època, personalitzada amb la senyora Mònica Oltra.

Cal destacar que també parla de les excepcions: les poques escoles concertades que defenen la nostra llengua i país amb valors moderns i que no tenen cap irregularitat. Ara són poques, per desgràcia.

Informeu-vos abans de votar a certs partits que blanden la bandera de la llibertat i fan tot el contrari.