La terra dura, d’Anna Punsoda
Hi ha comarques al nostre país (tot, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer) on molta gent jove ha de sortit per guanyar-se la vida i quan retorna, si ho fa, es torna a trobar de cop amb totes les virtuts i defectes d’aquesta. Però ara la seua visió és una altra, més oberta i sense els prejudicis dels que sempre ha viscut a la seua terreta. Comarques com la Segarra, hi ha unes quantes als Països Catalans, i en aquest llibre aquest comarca és la protagonista de la tornada d’una de les seues filles.
Una de les coses que es crítica és l’abandó de la comarca per part dels diferents governs que han fet un canal que no es pot aprofitar com hauria de ser, ja que ha arribat tard. Una comarca que fa anys va passar de tenir una bona varietat de cultiu (quan feia falta el canal) al monocultiu del blat (no noteu un cert paral·lelisme amb el monocultiu valencià de la taronja o el caqui en algunes comarques?), o a dependre quasi per complet d’una industria, la cooperativa de Guissona ( el turisme en altres comarques?) i ha haver d’integrar una gran quantitat d’immigrants sense els recursos propi d’un Estat. Per no parlar del paper de cert “ecologistes de ciutat” que no entenen res del que passa en eixir de la capital.
I tot açò en unes 100 pàgines.
Una mostra:
“La gent d’ací prioritza la comoditat per sobre de qualsevol cosa. A tota la comarca és molt habitual trobar-hi cases amb un ascensor nou de trinca adossat a la façana…..amb el totxo a la vista.La Segarra és com l’Empordà, però al revés. No està fet per mirar-la sinó per viure-hi. No importa el que sembl sinó el que és.”
“Comprenc que costi assumir, sobretot per a una mentalitat com d’aquesta terra, però si Catalunya té algun futur passa per transmetre la catalanitat als nouvinguts. Tots els esforços que fem perquè això es faci, i es faci bé, seran pocs. No cal dir que per fer-ho en condicions ens cal un estat.”
