Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: política

Caimó, de Toni Strubell.

Ja quasi a les afores de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols hi ha un petit carrer amb el nom de Pere Caimó. Pocs ganxons saben qui és aquest home que va ser alcalde de la ciutat durant la I República espanyola i un dels principals dirigents republicans federalistes de l’època. Potser si el franquisme no hagués esborrat al seua memòria, com va fer amb tants altres, ara seria diferent. Pere Caimó va tenir un carrer més important a la ciutat que aquest actual, l’actual carrer de Sant Domenec, que els franquistes s’encarregaren de rebatejar. O potser si l’arbre de la llibertat plantat a la aleshores anomenada plaça de la Constitució (ara del mercat), enfront de l’ajuntament, hagués sobreviscut, la gent no l’hauria oblidat tant.

D’ací la importància d’aquest llibre de Toni Strubell, recupera la figura d’aquest gran dirigent ganxó de l’oblit que ens han imposat des de Madrid. Recuperar la història que ens han furtat per intentar construir un futur millor, i no cometre les mateixes errades que es varen en aquella època: confiar massa en Prim i els progressistes d’aquella època que només miraven pel seu futur personal mentre predicaven un fals catalanisme i ens imposaven un altre rei (el pobrissó d’Amadeu de Savoia, que va fugir al veure on havia anat a parar). Actualment, aquest paper el fa el PSOE i altres que li donen suport per no sé quins obscurs interessos.

Personalment, m’ha agradat descobrir com eren alguns carrers del meu estimat Sant Feliu al segle XIX i quin  nom tenien en aquella època: carrer dels arbres, l’església  desapareguda de Sant Joan a la placeta del mateix nom, la muralla, el casino dels nois on m’he fet molts cafès vist guanyar algunes copes d’Europa al Barça, la taverna dels Irla, ……

Torturades, de Gemma Pasqual i Escrivà.

Aquest llibre que ha escrit la periodista i escriptora Gemma Pasqual i Escrivà, allunyant-se de les seues novel·les juvenils com va fer al llibre Viure perillosament, ens mostra el testimoni d’una serie de dones que han passat per la comissaria de Via Laietana des de l’acabament de la guerra civil, on evidentment va ser torturades com indica el títol del llibre. El que més sorprèn és la gran quantitat de dones que varen passar per allà en plena “democràcia” (alguns es pensaran que les comente no són necessàries) demostrant fins a quin punt això de la Transició i la democràcia actual és una enganyifa que ens volen fer creure, i això és veu clar amb l’actuació d’aquests cossos policials, tant abans de la mort del dictador, com després. I sobretot en que pots han pogut ésser jutjats per aquests crims.

Molt recomanable i sobretot ara que els feixistes han entrat a governar al meu país  de la mà d’aquesta dreta que mai ha trencat amb el passat, ni ho vol.

Vaticangate, de Vicenç Lozano.

En una de les escenes de la pel·lícula The Godfather III un Michael Corleone surt cridant d’una reunió amb alts càrrecs del Vaticà: “We’re back with the Borgias!” i durant la lectura d’aquest llibre he pensat en aquesta escena més d’una vegada.  Per sort l’actual Papa i els seus col·laboradors no són als que va enfrontar Michael Corleone, però la seua oposició no li té res a envejar a aquesta màfia vaticana reflectida a la pel·lícula.

El llibre és molt interessant, no per la part de veure la possible conxorxa per enderrocar l’actual Papa o com a molt poder controlar qui serà el seu successor, sinó de veure com els grups de l’extrema dreta i ultraliberals utilitzen tots els mitjans per manipular la realitat i poder complir els seus objectius. Ho hem vist als EUA amb el senyor Trump i ací amb el blanqueig que han fet a l’extrema dreta i com, gràcies a aquest, han pujat a les darreres eleccions. Això a més de les decepcions que l’esquerra dona als seus possibles electors, cosa que aquests neofeixistes saben aprofitar prou bé.

Pregària a Prosèrpina, d’Albert Sànchez Piñol.

L’Albert Sànchez Piñol continua amb la seua dèria d’introduir monstres al seus relats i en aquest cas, utilitza uns semblants als de Pandora al Congo i els trasllada a la Roma del final de la República, un poc abans de la guerra civil entre Pompeu i Cèsar. Marc Tul·li Ciceró envia al seu aposentat fill a investigar un estrany succés a la província d’Àfrica que afectarà a tot el mon conegut de l’època.

Si canvien els monstres per altres problemes actuals greus, com el canvi climàtic, la possible destrucció nuclear o l’ultraliberalisme, en aquest cas encarnat amb els enemics, tenim la metàfora que crec que ens vol explicar l’Albert en aquest relat: o la humanitat canvia, col·labora o no arribaren gaire lluny. A la novel·la es veu com la hipocresia dels patricis i política romans o la ignorància dels esclaus els duu a les portes de la Fi del món conegut, ja que semblen incapaços de canviar i col·laborar entre ells per afrontar l’enemic comú.

Per altra part, l’estil de l’Albert no canvia, el seu humor irònic, en aquest en boca del personatge del fill de Ciceró estan presents, contraposant-lo al lider tecton que és incapaç d’entendre que és l’humor. Molt recomanable, sobretot si t’han agradat les altres novel·les de l’autor.

Historia de los griegos, d’Indro Montanelli.

Després de llegir fa uns anys la Història de Roma d’Indro Montanelli, l’altre dia a la fira del llibre de Riba-roja de Túria vaig trobar la seua particular història de Grècia, que ell titula Història dels grecs, ja que aquesta mai arribaren a l’antiguitat  a ser un país unificat com si que ho va ser l’Imperi Romà. El llibre és molt entretingut i d’una manera amena i amb certs tocs d’humor i comparacions amb el present ens fa un entretingut relat dels fets, donant més importància a la part cultural que a la política. A més ens fa un poc d’interpretació dels mites grecs que normalment es basaven en la realitat que els envoltava.

Molt recomanable.

Així com la Història de Roma té una traducció al català, aquesta no ho sé. A més a la fira del llibre de Riba-roja, hi havien pocs llibres en català, cosa que s’haurien de mirar els organitzadors per properes edicions.

L’any Fuster no acaba mai XII

No ho sabíem, i aquell noi de la guitarra equivalia a un do providencial, a una xamba generosa, a haver tret la rifa. Per la llengua. (Referint-se a Raimon, en aquella època “El pele”)

Nota: L’obra de teatre El tocadiscos de Fuster, de Pau Alabajos, estrenada a València l’abril de 2022, posa magníficament en escena la intensa relació de Joan Fuster amb aquest moviment cultura (la nova cançó) i la decisiva influència que hi va exercir.

L’any Fuster no acaba mai XI

Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament català -des del punt de mir econòmic, polític i cultural-, el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència.

No pot preservar-se indefinidament una nació cultural, sinó esdevé nació política.

Terra de taifes, de Josep-David Garrido i Valls

David Garrido, col·laborador de la revista El temps, ens explica el que va passar a les nostres terres entre la desintegració del califat de Còrdova i la invasió dels almoràvits. Aquest califat es va desintegrar en regnes o taifes sobretot a la seua part frontera amb el regnes cristians i així al nostre territori apareixen les taifes de Lleida (integrada durant molt de temps a la de Saragossa), Tortosa, Albarrasí, Alpont, València, Dénia (amb les Illes Balears i Pitiüses , Múrcia (durant algun temps unida a la d’Almeria o Sevilla).

Ens explica el seu naixement i desintegració, així com les relacions entre elles i amb els regnes cristians que s’expandien des del nord, i com la seua desesperada cerca de l’ajuda del exercits almoràvits del nord d’Àfrica va ajudar a la seua desaparició. A més potser alguns descobriran ací la part fosca del cert personatge que el nacionalisme espanyol no para d’exaltar: el famós Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid.

El petit problema és seguir el fil dels personatges amb aquesta noms tan llargs que es gastaven, potser un esquema més visual al final del llibre del desenvolupament de cada taifa amb una simplificació dels noms ajudaria en aquest seguiment.

Molt interessant i recomanable.

El Castellar, jaciment iber de Casinos (Camp de Túria)

Fa uns anys l’ajuntament de Casinos va començar a excavar i a posar el valor la vil·la ibera de puig del Castellar. Hui he pogut anar a fer-li una ullada i després d’una curta pujada per una senda condicionada per pujar còmodament he pogut gaudir de les vistes que hi ha allà del terme de Llíria i Casinos amb les muntanyes de la Serra Calderona la font i la comarca de la Serrania cap a ponent.

Encara falta una part per excavar, però sembla que aquesta vil·la és igual de gran que el Tossal dels Llops a Olocau o el Castellet de Bernabé a Llíria. Totes aquestes vil·les dependents de la ciutat d’Edeta.

El pitjor de la pujada ha estat comprovar la destrossa que han fet a la zona del Mas del Jutge, on sembla que han arrasat part de la muntanya per plantar, segurament tarongers, i crear més excedents d’aquesta fruita. Després es queixen que no les paguen bé! A més del mal ecològic que s’ha produït. Fa anys  hi hagué un incendi a la zona i pensava que s’havien fet campanyes de reforestació amb voluntaris i ben publicitades per l’ajuntament. És aquest el resultat d’aquestes campanyes?

 

Que han fet al Mas del jutge?

Avui he pujat al jaciment del Castellar de Casinos. Des d’allà es pot veure la zona, ja en terme de Llíria, del Mas del jutge per on puja la rambla Castellarda per entrar més amunt a la comarca de La Serrania.
Fa anys es va cremar aquesta zona i pensava que havien fet campanyes de reforestació, algunes publicades per l’Ajuntament amb voluntaris. Em pregunte si el resultat d’aquestes campanyes és el que es veu al fotografia, ja que si és així no han valgut per a res i algú ha arrasat la muntanya per a plantar a saber que! Taronges i crear més excedents agrícoles?

Ànimes precioses, d’Antoni Canu.

Gràcies al company blocaire de les terres de l’Ebre, l’Emigdi Subirats, vaig descobrint poetes del nostre país. En aquest cas al poeta alguerès Antoni Canu. i aquest petit recull poètic anomenat Ànimes precioses. Uns poemes dedicats a l’amor al camp i a les feines del camp i al país que vivim, que en aquest cas és un part un poc allunyada, que molts no coneixen, la ciutat de l’Alguer, a Sardenya.

JO EM SENTEIX

Jo em senteix

arrelat a la terra

i les seus venes

la sua fald

és una pàgina on escriure versos

i el seu cos

és un temple

de sapiència

i humanitat

que m’apropa

a Déu i a l’home.

Un llastima que tota aquesta estima cap a la terra i les seues feines (dures i poc agraïdes moltes vegades) que professen molts poetes i els hòmens que treballen al camp, no la tinc els “mercats” que fan que moltes vegades els treballadors es pregunte si l’esforç surt a compte, o només estem per enriquir més i més als grans proveïdors?