Entre el Túria i el Ridaura

En aquesta novel·la és narra els desastre que va ser la guerra d’Indoxina, i com afectaria tot plegat a la futura i més famosa guerra de Vietnam on els francesos deixen el seu lloc als americans. Un desastre que potser, com diu el títol del llibre, podria haver tingut una sortida honorable, però que conforme vas veient com l’afronten els polítics de la IV República, els militars, els empresaris i els banquers amb interessos a l’antiga Indoxina veus que no arribarà i que cada vegada la derrota final de Dien Bien Puh és més a prop.

Però en realitat com és que els francesos després d’eixir d’una guerra que havia desfet el país i amb una economia gens sanejada podien mantenir una guerra tant lluny de casa? Doncs perquè en realitat qui pagava aquesta guerra o un part molt important eren les EUA, que també tenien els seus interessos i les seues companyies per allà. Potser vos pregunteu com molts francesos no protestaven per la sagnia de soldats morts, com si que va fer la societat americana anys després? és clar, la majoria de l’exercit francès era un exercit colonial format per naturals del lloc, algerins o senegalesos, no els preocupava molt. A més com  explica al final del llibre, les baixes vietnamites varen ser 10 vegades  més que franceses i americanes, per això no he escrit a l’inici “desastre francès” perquè no està clar per a qui va ser més desastrosa la guerra en nombre de víctimes, si per al derrotats o pels guanyadors.

Per altra banda veien el perfil de cert polítics francesos de la quarta República, sembla que això de la neteja de persones afectes al regim de Vichy no es va fer ben fet del tot, com els que va passar ací amb la “modèlica transició”.

Per més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-indoxina-limmens-desastre-del-colonialisme-frances/

“Aquesta novel·la s’inspira en fets i en personatges reals, a qui l’autor ha atorgat una vida privada i un discurs imaginis. Tot i això, aquesta és una veritable història russa.”

Vadim Baranov si que existeix, però amb un altre nom i recomane la lectura d’aquest llibre a tots aquells que encara defensen al sàtrapa de Vladimir Putin o al seu estimat Stalin. Cinisme, hipocresia i tot el que pugues imaginar passen al llarg d’aquesta ficció, que com diu l’autor a l’inici no s’allunya molt de la realitat.

“– Saps el que deien els moscovites de la Lubianka a l’època de L’URSS? Que era l’edifici més alt de la ciutat, perquè des dels seus soterranis es veia Sibèria.“

A les darreres jornades sobre la memòria democràtica al castell de Riba-roja vaig comprar aquest petit resum sobre les dones vinculades al moviment anarquista i llibertari que varen passar per València, moltes d’elles vinculades a l’institut obrer o al internat-escola Durruti. La més famosa de totes és Frederica Montseny, però cal recordar que hi va haver moltes més que cal rescatar de l’oblit provocat per la dictadura feixista.

Fa uns 35 anys la ciutat de València va guanyar dues batalles al franquisme i als seus hereus: salvar el Saler i salvar el llit vell de Túria que volien convertir en un nus d’autopistes que hagueren partit la ciutat per la meitat deixant la seua merda per tot arreu i sense cap utilitat cap als ciutadans, ja que per allà només hagueren passat que vehicles de pas.  La pressió popular va fer que tot (o quasi tot) el llit vell del Túria es convertira en un espai públic amb zones verdes, esportives i d’oci esdevenint un veritable pulmó ver per a la ciutat.

Aitana Guia ens conta aquesta història i ens analitza la situació actual del riu i de com podria ser en un futur conjuntament amb altres projectes ideats per donar més habitabilitat a la ciutat. Analitza les coses ben fetes i les que no, les que es podrien millorar i com han actuat al llarg dels anys els diferents consistoris i la Generalitat (amb encerts i amb errades independentment del color polític del partit que la controlava en aquell moment). També ens avisa dels perills en que podem caure, comparant amb altres ciutats, i quins projectes hi ha pendents o es poden fer. Ara, en aquest tema no són optimista, degut al canvi de color del consistori. Farà la Sra. Català el projecte d’unir el Parc Natural del Túria amb el de l’Albufera pel nou llit del riu? o es dedicarà a la política de l’asfalt de la seua admirada Rita Barberà? Ampliaran el port que no fa falta? posaran la por al coll als del Cabanyal altra vegada?…..

Un lectura molt recomanable per saber més coses de la capital del nostre País Valencià escrita per la filla d’un dels millors professors que vaig tenir a al facultat i gran lluitador pel seu país, en Josep Guia.

Per si teniu algun dubte de perquè mai el PP donarà a VOX la conselleria d’Educació, llegiu o fullegeu aquest llibre: hi ha massa doblers pel mig per renunciar-hi.

El periodista Moisés Pérez analitza de manera rigorosa la situació de l’escola concertada al País Valencià des de l’arribada de Rita Barberà i Eduardo Zaplana al poder a finals del segle passat. Divideix el llibre en quatre parts clarament diferenciades. En una primera fa una visió general de l’educació privada concertada, a la segona part ens mostra un resum històric d’aquesta i sobretot com els governs de Zaplana, Camps o Fabra, amb els seus respectius conseller d’educació s’han dedicat a afavorir a l’escola concertada en contra de la pública, intentant tornar enrere amb les millores obtingudes amb els primera governs de la Generalitat de Joan Lerma. També destaca que uns anys abans Rita Barberà, a nivell local, ja havia començat a fer la mateixa feina a la ciutat de València. La tercera part és una anàlisi de quin són i on estan aquestes escoles concertades, la majoria vinculades a l’església catòlica, i del fenomen  recent de la Universitat privades afavorides pel  Consell enfront de la Universitat pública. Finalment a la quarta ens exposa quines són les irregularitats més freqüents en aquesta classe d’escoles, algunes denunciades pels sindicats educatius i per l’oposició d’aquella època, personalitzada amb la senyora Mònica Oltra.

Cal destacar que també parla de les excepcions: les poques escoles concertades que defenen la nostra llengua i país amb valors moderns i que no tenen cap irregularitat. Ara són poques, per desgràcia.

Informeu-vos abans de votar a certs partits que blanden la bandera de la llibertat i fan tot el contrari.

Ja quasi a les afores de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols hi ha un petit carrer amb el nom de Pere Caimó. Pocs ganxons saben qui és aquest home que va ser alcalde de la ciutat durant la I República espanyola i un dels principals dirigents republicans federalistes de l’època. Potser si el franquisme no hagués esborrat al seua memòria, com va fer amb tants altres, ara seria diferent. Pere Caimó va tenir un carrer més important a la ciutat que aquest actual, l’actual carrer de Sant Domenec, que els franquistes s’encarregaren de rebatejar. O potser si l’arbre de la llibertat plantat a la aleshores anomenada plaça de la Constitució (ara del mercat), enfront de l’ajuntament, hagués sobreviscut, la gent no l’hauria oblidat tant.

D’ací la importància d’aquest llibre de Toni Strubell, recupera la figura d’aquest gran dirigent ganxó de l’oblit que ens han imposat des de Madrid. Recuperar la història que ens han furtat per intentar construir un futur millor, i no cometre les mateixes errades que es varen en aquella època: confiar massa en Prim i els progressistes d’aquella època que només miraven pel seu futur personal mentre predicaven un fals catalanisme i ens imposaven un altre rei (el pobrissó d’Amadeu de Savoia, que va fugir al veure on havia anat a parar). Actualment, aquest paper el fa el PSOE i altres que li donen suport per no sé quins obscurs interessos.

Personalment, m’ha agradat descobrir com eren alguns carrers del meu estimat Sant Feliu al segle XIX i quin  nom tenien en aquella època: carrer dels arbres, l’església  desapareguda de Sant Joan a la placeta del mateix nom, la muralla, el casino dels nois on m’he fet molts cafès vist guanyar algunes copes d’Europa al Barça, la taverna dels Irla, ……

Aquest llibre que ha escrit la periodista i escriptora Gemma Pasqual i Escrivà, allunyant-se de les seues novel·les juvenils com va fer al llibre Viure perillosament, ens mostra el testimoni d’una serie de dones que han passat per la comissaria de Via Laietana des de l’acabament de la guerra civil, on evidentment va ser torturades com indica el títol del llibre. El que més sorprèn és la gran quantitat de dones que varen passar per allà en plena “democràcia” (alguns es pensaran que les comente no són necessàries) demostrant fins a quin punt això de la Transició i la democràcia actual és una enganyifa que ens volen fer creure, i això és veu clar amb l’actuació d’aquests cossos policials, tant abans de la mort del dictador, com després. I sobretot en que pots han pogut ésser jutjats per aquests crims.

Molt recomanable i sobretot ara que els feixistes han entrat a governar al meu país  de la mà d’aquesta dreta que mai ha trencat amb el passat, ni ho vol.

En una de les escenes de la pel·lícula The Godfather III un Michael Corleone surt cridant d’una reunió amb alts càrrecs del Vaticà: “We’re back with the Borgias!” i durant la lectura d’aquest llibre he pensat en aquesta escena més d’una vegada.  Per sort l’actual Papa i els seus col·laboradors no són als que va enfrontar Michael Corleone, però la seua oposició no li té res a envejar a aquesta màfia vaticana reflectida a la pel·lícula.

El llibre és molt interessant, no per la part de veure la possible conxorxa per enderrocar l’actual Papa o com a molt poder controlar qui serà el seu successor, sinó de veure com els grups de l’extrema dreta i ultraliberals utilitzen tots els mitjans per manipular la realitat i poder complir els seus objectius. Ho hem vist als EUA amb el senyor Trump i ací amb el blanqueig que han fet a l’extrema dreta i com, gràcies a aquest, han pujat a les darreres eleccions. Això a més de les decepcions que l’esquerra dona als seus possibles electors, cosa que aquests neofeixistes saben aprofitar prou bé.

L’Albert Sànchez Piñol continua amb la seua dèria d’introduir monstres al seus relats i en aquest cas, utilitza uns semblants als de Pandora al Congo i els trasllada a la Roma del final de la República, un poc abans de la guerra civil entre Pompeu i Cèsar. Marc Tul·li Ciceró envia al seu aposentat fill a investigar un estrany succés a la província d’Àfrica que afectarà a tot el mon conegut de l’època.

Si canvien els monstres per altres problemes actuals greus, com el canvi climàtic, la possible destrucció nuclear o l’ultraliberalisme, en aquest cas encarnat amb els enemics, tenim la metàfora que crec que ens vol explicar l’Albert en aquest relat: o la humanitat canvia, col·labora o no arribaren gaire lluny. A la novel·la es veu com la hipocresia dels patricis i política romans o la ignorància dels esclaus els duu a les portes de la Fi del món conegut, ja que semblen incapaços de canviar i col·laborar entre ells per afrontar l’enemic comú.

Per altra part, l’estil de l’Albert no canvia, el seu humor irònic, en aquest en boca del personatge del fill de Ciceró estan presents, contraposant-lo al lider tecton que és incapaç d’entendre que és l’humor. Molt recomanable, sobretot si t’han agradat les altres novel·les de l’autor.

Després de llegir fa uns anys la Història de Roma d’Indro Montanelli, l’altre dia a la fira del llibre de Riba-roja de Túria vaig trobar la seua particular història de Grècia, que ell titula Història dels grecs, ja que aquesta mai arribaren a l’antiguitat  a ser un país unificat com si que ho va ser l’Imperi Romà. El llibre és molt entretingut i d’una manera amena i amb certs tocs d’humor i comparacions amb el present ens fa un entretingut relat dels fets, donant més importància a la part cultural que a la política. A més ens fa un poc d’interpretació dels mites grecs que normalment es basaven en la realitat que els envoltava.

Molt recomanable.

Així com la Història de Roma té una traducció al català, aquesta no ho sé. A més a la fira del llibre de Riba-roja, hi havien pocs llibres en català, cosa que s’haurien de mirar els organitzadors per properes edicions.

No ho sabíem, i aquell noi de la guitarra equivalia a un do providencial, a una xamba generosa, a haver tret la rifa. Per la llengua. (Referint-se a Raimon, en aquella època “El pele”)

Nota: L’obra de teatre El tocadiscos de Fuster, de Pau Alabajos, estrenada a València l’abril de 2022, posa magníficament en escena la intensa relació de Joan Fuster amb aquest moviment cultura (la nova cançó) i la decisiva influència que hi va exercir.

Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament català -des del punt de mir econòmic, polític i cultural-, el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència.

No pot preservar-se indefinidament una nació cultural, sinó esdevé nació política.

Manipula el que t’he dit com vulgues, però fes-me el favor de no deixar-me en ridícul.

Enmig de tot això , s’ha trobat el pobre País Valencià, el país en pes i amb ell el seu nom, convertit en article de mercaderia per a qualsevol electoralisme precipitat.

David Garrido, col·laborador de la revista El temps, ens explica el que va passar a les nostres terres entre la desintegració del califat de Còrdova i la invasió dels almoràvits. Aquest califat es va desintegrar en regnes o taifes sobretot a la seua part frontera amb el regnes cristians i així al nostre territori apareixen les taifes de Lleida (integrada durant molt de temps a la de Saragossa), Tortosa, Albarrasí, Alpont, València, Dénia (amb les Illes Balears i Pitiüses , Múrcia (durant algun temps unida a la d’Almeria o Sevilla).

Ens explica el seu naixement i desintegració, així com les relacions entre elles i amb els regnes cristians que s’expandien des del nord, i com la seua desesperada cerca de l’ajuda del exercits almoràvits del nord d’Àfrica va ajudar a la seua desaparició. A més potser alguns descobriran ací la part fosca del cert personatge que el nacionalisme espanyol no para d’exaltar: el famós Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid.

El petit problema és seguir el fil dels personatges amb aquesta noms tan llargs que es gastaven, potser un esquema més visual al final del llibre del desenvolupament de cada taifa amb una simplificació dels noms ajudaria en aquest seguiment.

Molt interessant i recomanable.