Club 7 Cinema

S’associa el cinema de Quentin Dupieux a la broma absurda i, amb el film “Le deuxième acte”, que ha inaugurat la 77a edició del Festival de Canes, no ha fet més que confirmar-ho, si bé part de la crítica hi ha trobat elements reflexius més seriosos. En canvi, hi ha unanimitat entre els festivalers en babejar davant la magnificiència cinematogràfica de la mítica “Napoléon vu par Abel Gance”, la primera part de la quan s’ha projectat, de fet, com a primera pel·lícula d’aquest Canes 2024.

Fora de Competició.

De Quentin DUPIEUX, “Le Deuxième Acte“ ( “À notre beau métier“). Film d’inauguració del Festival de Canes 2024. Producció: França (Chi-Fou-Mi Productions*). Durada: 1h15. Guió: Quentin Dupieux. Amb: Léa Seydoux , Vincent Lindon, Raphaël Quenard, Louis Garrel, Manuel Guillot. Nota sinòptica: Nova comèdia de l’absurd, una farsa que agafa actors en una producció terrible, en què el repartiment té un doble paper de personatge i actor. Sinopsi: La Florence (Léa Seydoux) vol presentar en David (Louis Garrel), l’home de qui està bojament enamorada, al seu pare Guillaume (Vincent Lindon). Però en David no se sent atret per la Florence i se’n vol desfer llançant-la als braços del seu amic Willy (Raphaël Quenard). Els quatre personatges es troben en un restaurant al mig del no-res. | VI: Kinology*. DF: Diaphana Distribution. EF: 14.05.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Les Inrockuptibles (fr).| En aquest blog: Inesperadament, Quentin Dupieux inaugurarà el Festival de Canes 2024 |

Algunes reaccions:

 Joan Millaret Valls, a X: “Le Deuxième Acte” de Quentin Dupieux ha estat una saludable manera d’obrir el Festival de Canes. Cinema dins del cinema amb jocs malabars entre realitat i ficció, representació i veritat. Humor tendre i amargura amb llargues converses en tràvelling infinit. I a l’article per a ‘cinemacatalà.net’ hi afegeix: (..) Una nova proposta de Dupieux que aposta per la digressió humorística en la línia dels seus darrers títols destinats a subvertir el relat com feia amb el teatre a ‘Yannick’ (2023) o el fet artístic a ‘Daaaaaali’ (2023). Ara juga de forma saludable i profitosa tot discorrent sobre com el cinema i la vida s’entrecreuen de forma indestriable. Dupieux, que retorna a Canes després de presentar el 2022 a la Secció Oficial, fora de concurs, l’esbojarrada i absurda ‘Fumar provoca tos’, sap treure petroli de la modèstia dels recursos emprats a ‘Le deuxième acte’. Una estranya comèdia a la manera de Dupieux (..). Una broma sobre una primera i hipotètica comèdia dirigida per intel·ligència artificial amb un director absent i robotitzat (..). Manu Yáñez, a X: (..) m’ha semblat una de les bones de [Quentin Dupieux]. Uns entonats Seydoux, Garrel i Lindon trenquen la quarta paret per a riure’s de si mateixos i de la correcció política mentre volatilitzen la frontera entre ficció i realitat. Paco Vilallonga, a la crònica del ‘Diari de Girona: (..) el nou film del prolífic Quentin Dupieux, que ha rodat tres pel·lícules el darrer any però que demostra estar en un moment creatiu dolç. Després de la particularíssima visió de Salvador Dalí que ha fet a “Daaaalí” (..) el director francès continua abonat a la comèdia surreal i imprevisible, en aquest cas, trencant els estereotips de la comèdia romàntica. (..) És un film quirúrgic -dura només 1h15min- però farcit de moments brillants i ocurrents. I el guió de Dupieux, en el que es juga constantment amb la barreja entre realitat i ficció, és un caramel pels seus actors -encapçalats per Léa Seydoux, Vincent Lindon i Louis Garrel-, que es presten amb fina ironia a desmitificar l’star system. Ha estat una inauguració divertida i lleugera, amb un film que s’estrena a França aquest mateix dimecres i que a Catalunya és probable que pugui veure’s al Festival de Sitges, que sempre ha apostat per les obres de Dupieux. Ángel Sala, a X: (..) arriscada i encertada pel·lícula inaugural del festival, comèdia minimalista absurda on la realitat i la ficció es dissipen en un apocalipsi entre rialles enllaunades. La fi dels temps en clau meta amb aquests carrils infinits cap enlloc o disposats a encebar el buit definitiu i que m’ha recordat el mític tràveling interminable de l’embús de “Week End” de Godard. Èpoques al caien de l’abisme. Gran Dupieux. Nando Salvà, a la crònica del diari ‘El Periódico’: (..) La seva peripècia argumental és un rodatge que té lloc al camp –un rodatge estranyíssim–, i els seus quatre personatges principals són actors que actuen per a una càmera que no veiem; la filmació, això sí, pateix constants interrupcions durant les quals els protagonistes discuteixen entre si. ¿O potser és que aquestes interrupcions són també part del guió que estan interpretant? Dupieux i el seu repartiment (..) es diverteixen jugant a la badada amb nosaltres, i, mentrestant, la pel·lícula aborda la irrellevància del cine en un món assolat per guerres i pandèmies, el narcisisme dels artistes i l’amenaça que la intel·ligència artificial i els algoritmes suposen per a la ficció, però també inclou converses sobre la cultura de la cancel·lació i una escena en la qual veiem un intent d’abús sexual. A dir veritat, l’únic que “Le deuxième acte” fa realment amb aquests assumptes és utilitzar-los per fer acudits i, tot i que no tots funcionen –i alguns dels que funcionen s’allarguen massa–, el resultat és una comèdia francament divertida. En els seus últims compassos, això sí, sembla dir una cosa molt seriosa: que molts dels que treballen en el cine viuen aliens a la realitat, i que per mantenir viva aquesta fantasia de vegades deixen víctimes en el camí. Fabien Lemercier, a la crítica de ‘Cineuropa’: (..) El foc d’artifici de bromes de Quentin Dupieux és alhora divertit i provocador, exposa sense concessió totes les mancances dels nostres temps mentre fa malabars amb avidesa amb allò que és políticament incorrecte, ja que ho incorpora a un hàbil muntatge de pel·lícula dins d’una pel·lícula. Ens trobem en un plató on aviat serà molt difícil distingir entre el que és real i el que és fals, la interpretació i la vida, l’assaig i el rodatge, amb quatre intèrprets aguts (Léa Seydoux, Vincent Lindon, Raphaël Quenard i Louis Garrel) i un extra (Manuel Guillot). Així doncs, no falten sorpreses divertides en una obra perfectament elaborada pel seu inventiu creador, que sap dir molt en un entorn modest i sota l’empara d’una burla contundent, fins i tot mordaç, però sempre afectuosa. I què hi pot haver més entretingut (i subversiu) que riure’s del cinema a l’escenari del seu temple de Canes?. Xavi Serra, a la crònica del diari ‘Ara’: (..) En aquest exercici extrem de metacinema en què els intèrprets entren i surten dels personatges constantment i s’emprenyen els uns amb els altres, un actor pot recriminar-li a un altre un comentari masclista, tot mirant de reüll a la càmera: “Però no veus que ens estan filmant? No pots dir una cosa així, que ens cancel·laran!”. La premissa del film –un home (Louis Garrel) vol presentar-li un amic a la dona que l’intenta seduir insistentment (Léa Seydoux)– és només l’excusa per a un reguitzell de piruetes narratives sobre l’abisme de l’absurditat. El retrat dels actors com a criatures neuròtiques i narcisistes és el millor d’aquesta farsa delirant sobre el món del cinema, que no acaba de trobar la rialla en els seus salts mortals de guió però funciona com a mirall distorsionat de la fira de vanitats que és el Festival de Canes. I potser per compensar la crueltat del film amb els actors, la cerimònia inaugural ha inclòs l’homenatge a una de les grans actrius de les últimes dècades: Meryl Streep, que ha rebut una de les Palmes d’Or honorífiques d’aquesta edició. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Com si fos “La nit americana” imaginada pel Buñuel de “El discreto encanto de la burgesía”, “Le deuxième acte” documenta el rodatge d’una pel·lícula posant en crisi la mirada de l’espectador, que no sap situar-se davant del que pot ser el film filmat per Dupieux, el film dins del film filmat per Dupieux, o el film imaginat per una intel·ligència artificial que es podria anomenar Déu, o potser el Diable. Per a un cineasta que va titular “Reality” una de les seves acostumades posades en abisme, la ficció sempre acaba sent més real que la realitat mateixa, i viceversa. “Le deuxième acte” pot semblar un divertiment, però la seva endimoniada, mil·limètrica estructura narrativa (que inclou dos plans seqüència invertits que es reflecteixen, simètrics, al final del film, recombinant els seus protagonistes, i que fa de la poètica de la interrupció un hilarant joc retòric) amaga el poderós talent d’un cineasta que, en la seva infinita inventiva, és capaç d’acabar la seva deliciosa pel·lícula amb el tercer acte més godardià del cinema recent. Quentin Dupieux demostra que, per sort, el tràveling continua sent una qüestió de moral, fins i tot en aquests temps algorítmics que detesten prendre partit. Àngel Quintana, a l’article de ‘Caimán’: Com el títol indica, estem davant del segon acte d’una suposada comèdia d’inspiració teatral. Dos homes decideixen veure la noia que està enamorada del primer, però que aquest no se l’estima. Podríem ser al segon acte d’una comèdia barroca on el jove ben plantat i el seu criat van a buscar la noia controlada pel seu pare. Fins i tot podríem dir que tots dos personatges viatgen fins a la cova on hipotèticament es troba pres algú que podria ser una llunyana rèplica de Segismundo, el protagonista de ‘La vida es sueño’ de Calderón. Però al cap d’uns minuts, ens adonem que no estem davant d’una obra teatral sinó davant d’una pel·lícula [que s’està filmant], que hereta de ‘La vida es sueño’ la idea de l’espai com a cova platònica. En aquesta ocasió el lloc del rodatge és una mena de restaurant on s’instal·len els protagonistes i on hi ha un pobre cambrer que vol ser algú però que no ho pot aconseguir. Quentin Dupieux no triga a portar el barroquisme al seu terreny i al cap d’uns moments sabem que la quarta paret que separa el rodatge de la realitat, que aparta la vida de la ficció, és molt efímera. Els protagonistes s’assemblen molt a Léa Seydoux, Louis Garrel, Vicent Lindon o Raphael Quenard (..). Quentin Dupieux juga amb el seu humor basat en les paradoxes de l’absurd, però tot el substrat còmic cada cop és més reflexiu. La vida ja no és somni sinó un joc d’imatges sense creador. La intel·ligència artificial converteix les ficcions en un simple joc d’algorismes, en què el director no és més que una màquina programada i on la imatge és la simulació d’una simulació. Sabem que la pel·lícula és un engany, però un cop finalitzat el rodatge, quan els actors teòricament viuen la seva vida, ens adonem que la ficció continua i que l’abisme és aterridor. (..) Dupieux no és, com suposen alguns, un simple creador de bromes absurdes i simpàtiques, sinó força més. “Le Deuxième acte” és l’obra de maduresa d’un exmúsic electrònic que no para de preguntar-se sobre el destí de les imatges. Alejandro G. Calvo, a X: Un nou abordatge a l’humor descaradament meta i surrealista del seu autor encara que força menys inspirat que en les seves grans pel·lícules: “Rubber”, “Mandíbulas”, “Fumar provoca tos”. Aquí l’absurd passa per riure’s de l’ego dels actors, de les IA, de la cancel·lació. Però la veritat és que a mi no m’ha fet gaire gràcia. Carlos F. Heredero, a l’article de ‘Caimán’: (..) una simple, gairebé anecdòtica minúcia bromista (..). [Quentin Dupieux,] un cineasta capaç de fornir una pel·lícula amb quatre acudits, un parell d’idees (només dues en aquesta ocasió; estrictament dues) (..). Una gracioseta col·lecció d’acudits –tots merament verbals– que es pretenen satírics sobre el que és políticament correcte i sobre les polítiques de la cancel·lació. L’espectacle final (..) esgarrifaria de debò si no fos perquè les dues escenes que segueixen el pròleg (dos plans-seqüència en sengles i llarguíssims travellings) aconsegueixen articular un doble joc actoral de caràcter metanarratiu en què els intèrprets donen el millor de si mateixos entrant i sortint gairebé sense solució de continuïtat de dos personatges diferents cadascun. Aquesta és una de les idees. La segona, i l’última, és que la pel·lícula que suposadament estan interpretant els personatges, finalment es descobreix produïda i dirigida per la Intel·ligència Artificial, en un parell de gags d’escassa gràcia, banals i molt bajans. I aquí s’acaba de tot. No n’esperin més. Diego Lerer, a la crítica de ‘Micropsia’: (..) Després d’una extraordinària primera meitat en què els gags verbals i les ironies funcionen a la perfecció (..), “Le deuxième acte” comença a donar-li unes voltes de més al seu propi nus, excedint-se ja no passos de comèdia més ampul·losos sinó intentant generar algun tipus d’idea matriu lligada a la diferència entre realitat i ficció, entre allò que existeix i allò que no, intentant desxifrar on, en un punt, tot allò que veiem és part de la invenció d’algú altre. Quan intenta posar-se seriós, el paper a Dupieux li queda una mica gran, arriscant-se amb plans i discursos que intenten ser significatius sense aconseguir ser-ho del tot. El millor de Dupieux és l’humor que es genera a partir de les idees, les coses que sorgeixen gràcies als seus punts de partida. Aquí, es tracta d’una pel·lícula que veiem mentre es filma i mentre no, totes dues coses alhora encara que, per motius que no convé revelar, no veiem mai les càmeres ni l’equip de filmació. I això convida a tota mena de girs limítrofs que van de la ironia fina al mal gust. La meva impressió és que el problema de moltes pel·lícules del realitzador (..) és que funcionen com a bromes de comediant de ‘stand up’ que segueixen més temps del necessari (..). Diego Batlle, a la crítica d’ Otros Cines’: (..) la sinopsi pot sonar poc estimulant i temptadora, però en les ocurrències i sorpreses constants, en les espurnes d’enginy i en les irrupcions d’humor negre de Quentin Dupieux (..) rau bona part de l’encant d’una pel·lícula amb la que el quartet de notables i famosos intèrprets esmentats sintonitza a la perfecció i aporta tota la seva ductilitat i convicció perquè el deliri arribi gairebé sempre a bon port. (..) La primera meitat està molt bé, però a “Le Deuxième Acte” li passa el mateix que a gairebé totes les pel·lícules de Dupieux, que solen dispersar-se, repetir-se i esvair-se després del seu impacte inicial. A sobre, aquí el director dedica massa temps a un cinquè personatge (l’Stephane de Manuel Guillot, propietari del restaurant que rep els protagonistes) que és incapaç d’omplir unes copes amb vi pel tremolor de les mans producte de l’estrès. El que potser donava per a un o dos plans curiosos acaba sent una acumulació irritant i intranscendent de sadisme cap a aquest secundari. Tinc la sensació (intuïció) que Dupieux mai filmarà una obra mestra perquè ell pretén que les seves pel·lícules siguin sempre inclassificables i fins i tot una mica deformes (..). Sandra Onana i Didier Peron, a la crítica de ‘Libération’: (..) La pel·lícula descansa sobre una mecànica almenys contradictòria: desestabilitzar l’star system exposant-ne la inconsistència, la seva ruptura total amb la realitat i les seves criaturades, alhora que aprofita al màxim el talent dels seus actors per encaixar en totes les situacions, tots els estats d’ànim en un petament de dits, ventrílocs d’una intel·ligència que mai serà seva. Però per fer-ho fins i tot una mica inquietant o emocionant, hauríem de sortir del petit malabarisme amb les antigues “realitats” i “ficcions”, recargolades en sèries de piruetes i canvis. Caldria que les persones i els personatges, atrapats en la porta giratòria incessant entre la vida i la no-vida, s’enfrontessin a una altra cosa que la seva puerilitat o la seva estupidesa, a més a més un tòpic sobre actors que també tenim dret a trobar-lo qüestionable. (..) El corol·lari de l’avorriment és la impaciència. El de Dupieux és evident. Una idea, una imatge, un “concepte” per parlar com agències de comunicació, i rodem. Sis pel·lícules en quatre anys, la tercera en un any, i el misteri de les seves pel·lícules, la seva singularitat, s’esvaeixen a favor d’allò que semblen acrobàcies de producció, farcides de noms, buides de ganes, per evitar l’avorriment i fer badallar. Marcos Uzal, a l’article per a ‘Cahiers du Cinéma’: (..) Venint directament després de “Yannick”, aquí encara du més lluny la idea que la persona que mira l’espectacle és potser l’última que encara hi creu. I lapart meta de “Le deuxième acte” no és ni una paròdia ni reduïble a una broma per a iniciats, és a dir, no un recargolament del cinema en si mateix, sinó una manera d’imaginar l’absurd d’un art que ha oblidat les seves raons d’existir, fins al punt de ser només pensat per algorismes i encarnat per actors cansats fins al punt de cinisme. Però un personatge encarna l’absolut contrari d’aquest buit, i d’una manera prou singular com per tenir la força d’una aparició, alhora tràgica i burlesca: un figurant mort de cangueli perquè per fi realitza el seu somni de participar en una pel·lícula, paralitzat pel simple fet d’aparèixer per primer cop en un pla. La seva irrupció (l’interpreta de manera brillant Manuel Guillot) davant els quatre actors professionals (Léa Seydoux, Vincent Lindon, Louis Garrel, Raphaël Quenard) és aclaparadora entre dues rialles, perquè de sobte és el que encara el cinema l’emociona i per qui existir davant d’una càmera segueix sent una forma de miracle. És la resposta al que més tem i rebutja Dupieux, tant en la seva pràctica com en la seva imaginació: la professionalització rutinària, el domini cansat. Fins al punt que tot l’anterior sembla sobretot pensat per acostar-nos a aquest home massa maldestre, massa emotiu, massa gros, massa marcat per la vida perquè el cinema encara l’accepti. I el que li passa, en la crueltat del seu rebuig i la mateixa repetició de les seves accions (reservem la sorpresa als qui no han vist la pel·lícula) fa que les discussions prèvies sobre el vertader i el fals, l’imaginari i la realitat, que sempre han estat falses pistes amb les quals Dupieux s’ha divertit sense prendre-se-les seriosament, com el bon descendent del surrealisme que és. L’autèntic riure groc de la pel·lícula ve d’aquí: no de la diversió que consisteix a posar una mica de sal a les ferides del present, sinó de l’existència d’un ésser patint i complex al final d’un encreuament hilarant del buit en un teatre de titelles. Peter Bradshaw, a la crítica per ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: (..) el festival comença amb un inici amable i entretingut. Quentin Dupieux porta la bogeria al corrent amb aquest esbós alegrement entremaliat i impenitenetment bromista de la quarta paret. És un meta gag alegre, una pel·lícula sobre una pel·lícula, o potser una pel·lícula sobre una pel·lícula sobre una pel·lícula, o potser només una pel·lícula, punt final, que té com a objectiu reivindicar que la realitat tal com la experimentem dins i fora del cinema és unitària malgrat els nivells d’impostura i joc de rols que hi aportem. Tot és només una troca ininterrompuda d’experiència com l’interminable dolly-track (el carril temporal que permet que la càmera es mogui sense problemes) que finalment ens mostra Dupieux. (..) En Dupieux es burla entremaliadament dels escrúpols progressistes de la indústria cinematogràfica (..). “Le deuxième acte” és una pel·lícula estranya en alguns aspectes. Malgrat la seva actitud sàvia i arrogant, és estranyament poc sofisticada i fins i tot poc exigent, menys exigent que les anteriors comèdies de Dupieux (..). Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: (..) una nova comèdia meta i juganera de Quentin Dupieux, especialment gloriosa a l’hora de portar al camp de l’humor els intèrprets, però que també banalitza, des d’una suposada mirada crítica i “políticament incorrecta”, qüestions com la cultura de la cancel·lació, la transexualitat i l’abús a les dones en el cinema.  Altres reaccions.- Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’; Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

 Cannes Classics. Estrena de (part) d’una còpia restaurada.

“Napoléon vu par Abel Gance – Première Époque” (1927), d’ Abel Gance (1927). Durada: 3h40. Presentació de la primera part (3h40) de la pel·lícula restaurada d’Abel Gance (des de la joventut de Bonaparte fins al setge de Toulon). Més informació, en un altre apunt en aquest blog: Cannes Classics 2024 s’inaugurarà amb una colossal, monumental, restauració.

Algunes reaccions:

Joan Millaret Valls, a X: La millor arrencada possible del Festival de Canes  amb la 1a part del monument cinematogràfic ‘Napoleó’ d’Abel Gance. Versió estesa, remasteritzada i nova banda sonora. Restauració espectacular de la Cinémathèque que sembla una còpia director’s cut. Javier Zurro, a X: (..) Això d’ahir és una de les experiències més aclaparadores que he vist en una sala de cine. Arnau Martín, a X: Aquest projecte de remasterització ha estat una barbaritat, Abel Gance estaria molt emocionat. Canes n’ha acollit la primera i incompleta projecció, presentada per Costa-Gavras. Tant de bo que les Filmoteques programin aviat aquest cim de la tècnica i de l’art del segle XX. Carlos F. Heredero, a l’article de ‘Caimán’: (..) un esdeveniment de llarg abast, una gran conquesta de la Cinemathèque i de les institucions culturals franceses (la reconstrucció de l’obra maleïda de Gance, que arriba així fins a nosaltres en la durada original concebuda pel seu autor, com mai abans no s’havia vist, ni ni tan sols en la data de la seva estrena, ara ja fa gairebé un segle). (..) El film d’Abel Gance és una obra inflamada d’un exasperat nacionalisme jacobí a la vora mateixa de la xenofòbia (incloses les seves burles de la torre de Babel que conformen les altres llengües que no siguin la francesa) en la seva exaltació hagiogràfica del cèlebre cors (..). El formidable impuls visionari, la poderosa força visual, la inventiva incessant i la radicalitat formalista de Gance aconsegueixen transmutar el seu primari nacionalisme en una vibrant elegia èpica i lírica la transcendència de la qual va de costat a la d’obres tan decisives com “El cuirassat Potemkin”, “La passió de Joana d’Arc” o “L’últim” (obres amb què el film de Gance estableix productius vincles creatius) (..). Cal refregar-se els ulls amb força per donar crèdit a la nostra mirada davant del muntatge en paral·lel entre la tempesta al mar i els debats a la Convenció; abans les múltiples sobreimpressions i foses que organitzen la gairebé contínua successió de moments catàrtics o davant la força imparable amb què el vent, la pluja, el fang, fins i tot la calamarsa, sacsegen un muntatge enlluernador a la batalla de Toulon, seqüència memorable que un desitjaria que durés mitja hora més, però que tanca finalment el que, en realitat, només és la primera part (3 hores i 47 minuts) del total de les set hores que consumeix la integritat d’aquesta pel·lícula irresistible i desbordant en tots els sentits, la segona part del qual s’estrenarà el proper estiu a París. Un film que no és ni pretén ser una biografia del seu protagonista (el seu rigor històric és escàs), sinó un retrat de “Napoleó vist per Abel Gance”, tal com diu de manera molt precisa i exacta el seu veritable títol, si bé el resultat és una producció que, en realitat, neix ara per primera vegada (perquè mai no se’n va arribar a exhibir el muntatge complet), una les conquestes més audaces i més avantguardistes del seu temps: l’obra d’un home que creu a cegues en els ‘poders del cinema’ i que s’hi lliura amb passió –i amb immens talent– des del primer fins a l’últim dels seus fotogrames. Caldrà tornar amb molta més calma sobre les imatges. Olivier Lamm, a la crítica de ‘Libération’: (..) el més a prop possible d’allò que el cineasta francès, emblemàtic de les primeres avantguardes, volia que veiéssim, i de visió cal parlar, efectivament, tal com es manifesta la pel·lícula, més enllà de la seva llegenda com a obra mestra primordial, l’objectiu de crear a través del cinema quelcom que s’apropi amb poder i estranyesa al que la vista pot captar, i l’experiència del món. La vista en sentit ampli, de l’ull al deliri. (..) Leonià, Einsteinià, Rossellinià, Wellsià, Langian, Angerià, Spielbergià, “Napoléon vu par Abel Gance” és això sense forçar res teòricament –això salta a la vista– ni abandonar res de l’especificitat d’aquest art abatut massa jove que era el cinema mut. Com Von Stroheim o Murnau, Gance va viure i treballar com a avantguarda d’un art en explosió i detecció del seu llenguatge; però “Napolén vu par…” té per a ell, a més, aquest increïble dinamisme de la posada en escena que revela els seus “trucs”-travellings, primers plans, superposicions, trencaclosques de cares i altres desplaçaments d’imatges més enllà del perceptible- (..). Però espectacular, “Napoléon vu par Abel Gance” n’és menys pels seus moments de valentia que per aquest art de la composició –poètica, operística, pictòrica– que estableix fins i tot els seus experiments formals més increïbles, aquests moments on la imatge es dissol fins a l’abstracció d’una textura. El que Gance va veure de Napoleó va ser tot el que el cinema era i anava a ser, i no és una exageració escriure’ho; tampoc és una veritat pensar que el seu descobriment noranta-sis anys després sigui una revelació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!