Literatura catalana moderna - Illes

Irlanda, per molts motius culturals, polítics i també, perquè no dir-ho, personals, passà a formar part de la nostra vida ja fa dècades. Primer foren les influències dels seus escriptors. ¿Qui no ha llegit Jonathan Swift, Oscar Wilde, Bernard Shaw, Brendan Behan, William Butler Yeats, Sean O’Casey, James Joyce, Samuel Beckett, Liam O’Flaherthy o Terence MacSwiney, per citar tan sols un parell de noms? ¿Qui no ha llegit o estudiat la seva heroica i conflictiva història? Una història que ens porta des dels celtes del 500 abans de la nostra era fins a la insurrecció de Pasqua, quan els patriotes de Pearse i els socialistes de James Connolly s’aixecaren en armes contra la dominació britànica. Una història de resistència contínua que va des de les lluites del rei Brian Ború contra els invasors víkings fins a la guerra de resistència que el poble irlandès manté contra els colons protestants comandants per Oliver Cromwell i tots els altres combats per l’alliberament dels irlandesos.

Una tràgica i alhora exemplar història de constància en la lluita per la llibertat, la del valent poble irlandès que es obligat a començar la contra els anglesos l’any 1171 quan el rei Enric II inicia la conquesta d’Irlanda i estableix la seva capital a Dublín.

Una resistència que comença a organitzar-se com a inaturable moviment d’alliberament nacional i social amb la fundació de la Germandat Republicana Irlandesa l’any 1858 i es consolida posteriorment amb el naixement de la Lliga Irlandesa per la Terra l’any 1879 fins arribar al Sinn Féin de 1905-08.

Aquesta Germandat Republicana Irlandesa, la Irish Republican Broterhood (IRB) era una organització patriòtica entestada a aconseguir la independència. Abans d’organitzar-se en la Germandat Republicana Irlandesa, moviment que es concreta l’any 1873, aquests patriotes eren coneguts amb el nom de fenians. Aquests fenians són els principals organitzadors i herois de la famosa sublevació contra la colonització britànica de l’any 1867. D’ençà aquella època, els colons protestants, les forces probritàniques d’Irlanda del Nord, sempre han emprat la paraula fenià com el pitjor insult que hom pot adreçar a una persona. Fenià és per als colons pitjor que “papista” o “comunista”.

Els meus contactes directes amb Irlanda s’inicien a finals dels anys seixanta. Entre 1968 i començaments dels setanta hi vaig anar en diverses ocasions. Quina emoció en aquella anada a Dublín! Caminar per l’avinguda O’Connell fins arribar a l’edifici de correus on resistiren, fins a la mort, els valents irlandesos que s’enfrontaven a l’exèrcit d’ocupació britànic. Aquell dia de Pasqua, el 24 d’abril de 1916, havien de comparèixer tres mil voluntaris a donar la vida per Irlanda. Els escollits pel destí només foren vuit-cents. Vuit-cents herois que donaren la vida per la llibertat. Memòria de Arthur Griffith, el dirigent del Sinn Féin, del dirigent socialista James Connolly, fundador del primer exèrcit de la classe obrera irlandesa, l’Exèrcit dels Ciutadans; memòria del cristià i gran patriota Pádraic Pearse… Matinada històrica d’abril de 1916 amb les banderes d’Irlanda i la roja del proletariat onejant per Sackville street, anant cap a la central de correus mentre els destacaments que comanden Eamon de Valera i Michael Collins s’enfronten amb les forces britàniques… Alguns historiadors afirmen que va ser el famós Winston Churchill, l'”heroi de la Segona Guerra Mundial” l’autèntica ànima de la repressió contra el poble irlandès. Cap a 1913, Churchill era un dels ministres del Partit Liberal. 1913 marca també el naixement del temible Ulster Volunteer Force, cent mil homes armats, l’exèrcit dels unionistes protestants que no volen una Irlanda lliure i reunificada. La força militar i repressiva que serà la columna vertebral que mantendrà els sis comtats del nord, el que els colons anomenen l'”Ulster”, fóra del control de Dublín quan més endavant s’aconsegueix la independència del sud.

De cop i volta, mirant les fotografies en blanc i negre i en color d’aquell temps, tot torna a la memòria: les passejades dalt les murades de Derry, acabades de bastir l’any 1618 i que tenen sis metres d’amplària; murades que l’any 1689 protegiren els ocupants protestants de les forces catòliques del rei Jaume II que els encerclà i va estar a punt de vèncer els ocupants; el port de Derry, amb tots els seus vaixells de càrrega atracats en els molls del riu Foyle; la plaça The Diamond abans de les bombes i de les destruccions de l’any 1969; la St. Columbs Cathedral; la torre acabada en punta afiladíssima de St. Eugene Cathedral. Passeigs per Brooke Park… Aleshores encara l’IRA no havia dinamitat l’alta columna aixecada pels colons en honor de George Walker, el governador protestant que resistí al setge irlandès dels anys 1668-69. La impressionant columna era dalt les murades i, amb l’orgullosa prepotència dels vencedors, dominava, implacable, tot el Bogside.