marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

15 de maig de 2024
0 comentaris

SURSUM CORDA

I és que vivim sense saber viure, vivim malgrat la vida, que no es ver? Sé que és mal d’entendre, però és així. Almenys jo m’entenc, que és el que importa. Per què et penses que quan un es mor li deim tot consirosos que descansi en pau si el mort ja no és res més que carn en  procés de putrefacció? Perquè ha viscut a la mala, com gairebé tots, per naturalesa o per destí, i si hem pogut li hem donat mala vida, vet-ho aquí. No ens han demanat per néixer i si abans de tastar l’aire sabéssim què ens espera, més de dos farien anques enrere i se n’afluixarien, de viure, jo el primer, i no puc dir que ho hagi passat molt malament, si agafam els anys que tenc i els feim cabre a les mans en conca. He tastat tot el que m’han deixat i he pogut abastar, no he rebut mai de ningú ni he tingut plets. Per ventura en això hi ha contribuït que no pensàrem a posar-me la intrepidesa mínima per poder contar faules agradoses. No m’he esclatat de fer feina i pel que feia m’han pagat la mar de bé, qüestió que encabrita a molta de gent, ja ho sé. Sempre m’ha interessat més mirar que no parlar perquè la mirada mai no ment i a les paraules les forçam constantment perquè diguin el que no volen dir, me comprens? Saps que m’hagués agradat ser? Rovell, hidròxid de ferro per tocar sempre allò que no sona als que es creuen intocables. Res, bestieses, no em facis cas, que mai no aconseguesc dir precisament i exacte el que pens amb una claror que fa mal. Sí, els meus han viscut molt i cap no se n’ha anat d’infant, una crueltat que no es pot consentir. I les malalties també els han respectat fins al seu darrer tram de vida. Sí, i tenc fills i nets que em diuen que ells m’estimen molt més del que jo els pugui estimar i per ventura és veritat, què et penses? I sí, pas un guster d’estar amb ells i fer el borinot, jugar fins a rebentar, i consentir-los tot quant puc i més, i els escolt com si sentís els genis que més admir perquè saben molt més que nosaltres, per molt llegidors que siguem i necessitem la música per encalmar-nos l’ànsia que ens provoca no arribar ni amb el coneixement ni amb el sentiment allà on ens agradaria anar, comprens? Sí, i tot això que enllepoleix, que t’estova com a una coca, que sembla que te troba sentits addicionals als cinc que no atenem com caldria, on quedarà, quan no hi siguem? Sí, ja sé que són preguntes estúpides, però hòstia, deixar de sentir-ho, pensant-hi bé, és una porcada, una esclafada d’ous, no te pareix?  Però bé, tu, què t’he d’anar a emprenyar amb aquestes marranades que pens. De vegades pens que aquests desvaris són el preludi de la pèrdua del seny. I mira què et dic, donaria tot el seny que em queda, que no et pensis que faci llarg, per no perdre mai la mirada. Va, deixem-ho anar. Sursum corda. Amunt els cors, com l’àguila marina d’en Costa. No deus saber què has de contestar. Afortunadament no has conegut el poder dels capellans que tenien dret de cuixa quan començaves a pensar pel teu compte. Idò has de dir de tot cor: Habemus ad Dominum. Tampoc no saps llatí, això sí que és llàstima, veus?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.