Entre el Túria i el Ridaura

“La història va ser, al capdavall, origen i substància de tota consciència col·lectiva.”

Enfront del turisme tots som una mica cambrers. Aquest és el risc que ens amenaça: que se’ns enduresca un hàbit maquinalment “servicial”.

O de com Salgari vol imitar a Miquel Strogoff i cercar altres referents per les seues obres.

Dir-nos “valencians” és la nostra manera de dir-nos “catalans”.

“”Diguem, de moment, que el provincianisme és, essencialment, una mentalitat de sucursal.”

I de la manera que ens han deixat el sistema bancari a València, aquesta dita es més actual que mai.

“L’home és irrepetible: cada un de nosaltres és un exemplar únic.”

Per sort en alguns casos o per desgràcia en altres.

O com inventar-se un conte per adolescents a partir del Tirant lo Blanch i la conversió de nombre escrits en diferents bases, en aquesta de base cinc (la mà) a base 10 (la que utilitzem normalment).

Ricardo Reis, un heterònim o escriptor fictici, inventat pel poeta Fernando Pessoa retorna a Lisboa en plena dictadura Salazarista i dona testimoni del que allà està passat i de l’expansió del feixisme en altres països.  El personatge va observant els esdeveniments i sembla que no li afecten, recordant-me el personatge principal de la pel·lícula The Man Who Wasn’t There  del germans Coen (L’interrogatori que li fa la policia política i les seus respostes donen a entendre això). Només sembla actiu quan s’ha de relacionar amb les dones, Lídia, la netejadora de l’hotel o Marcenda, una noia que té un braç inútil i tracta de cercar una solució al seu problema o amb les visites del fantasma de Pessoa mort fa poc, mantenint diàlegs prou irònics.

A llarg de la novel·la ens descrivint els fets de l’època: guerra d’Abissínia, triomf de Front Popular a França i Espanya, colp d’Estat de Franco, revolta dels mariner d’un vaixell contra el regim de Salazar, i com la premsa tracta aquests temes i com fa creure a la població que viuen al millor lloc del món i  són respectats a tot el món (això no ha canviat molt a l’altre costat de la península). No estalvia les crítiques a l’església catòlica mitjançant el seu paper a l’aixecament feixista a Espanya o amb el negoci que ja tenien muntat en aquella època a Fàtima, o la hipocresia de les de classes altes en la seua relació amb Lídia, o amb els exiliats espanyols que fugen (sense cap motiu justificat) del “terror rojo” després de triomf del Front Popular a les eleccions, abans del cop d’Estat feixista.

Finalment, el fantasma de Pessoa és el que posa final a la vida d’aquest personatge que ell va crear, i que Saramago ha fet viure més enllà de la vida del poeta en aquesta novel·la. Novel·la, per cert, comprat a la llibreria Bertrand de capital lusitana, que és la més antiga del món en funcionament.

“Un sindicat que està en mans dels de dalt -siguen aquests els que siguen-  serà sempre un instrument d’opressió classista.”

Això, tret de honroses excepcions, no ha canviat molt des d’aleshores.

Com que els metges no ho prescriuen, el personal no “pensa”.

Oi Lluís! Fa pensar?

“Un dia s’acabarà el món, i la cosa no tindrà la menor importància.”

“Està bé, això de ser estoic.  Però només a estones, i, si és possible, de tard en tard.”

Les ortodòxies, els “sistemes”, tard o d’hora, acaben produint una amarga sensació de claustrofòbia.

Potser per això dins de l’actual sistema de partit que hi ha en aquestes terres, només es queden en ells, els mediocres?

“Ves a saber per què, però els pobres acostumen a votar candidatures de dreta. I els rics, també, és clar.”

“La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!”

Per això des del poder, fins i tot, ens impedeixen aquesta pràctica.