O ano da morte de Ricardo Reis, de José Saramago.
Ricardo Reis, un heterònim o escriptor fictici, inventat pel poeta Fernando Pessoa retorna a Lisboa en plena dictadura Salazarista i dona testimoni del que allà està passat i de l’expansió del feixisme en altres països. El personatge va observant els esdeveniments i sembla que no li afecten, recordant-me el personatge principal de la pel·lícula The Man Who Wasn’t There del germans Coen (L’interrogatori que li fa la policia política i les seus respostes donen a entendre això). Només sembla actiu quan s’ha de relacionar amb les dones, Lídia, la netejadora de l’hotel o Marcenda, una noia que té un braç inútil i tracta de cercar una solució al seu problema o amb les visites del fantasma de Pessoa mort fa poc, mantenint diàlegs prou irònics.
A llarg de la novel·la ens descrivint els fets de l’època: guerra d’Abissínia, triomf de Front Popular a França i Espanya, colp d’Estat de Franco, revolta dels mariner d’un vaixell contra el regim de Salazar, i com la premsa tracta aquests temes i com fa creure a la població que viuen al millor lloc del món i són respectats a tot el món (això no ha canviat molt a l’altre costat de la península). No estalvia les crítiques a l’església catòlica mitjançant el seu paper a l’aixecament feixista a Espanya o amb el negoci que ja tenien muntat en aquella època a Fàtima, o la hipocresia de les de classes altes en la seua relació amb Lídia, o amb els exiliats espanyols que fugen (sense cap motiu justificat) del “terror rojo” després de triomf del Front Popular a les eleccions, abans del cop d’Estat feixista.
Finalment, el fantasma de Pessoa és el que posa final a la vida d’aquest personatge que ell va crear, i que Saramago ha fet viure més enllà de la vida del poeta en aquesta novel·la. Novel·la, per cert, comprat a la llibreria Bertrand de capital lusitana, que és la més antiga del món en funcionament.
