Entre el Túria i el Ridaura

La brutalitat dels camp d’internament d’Argelers i el sadisme del gendarmes encarregats de vigilar els refugiats queda més que reflectida en aquest còmic basat en la pel·lícula animada del mateix títol. En ell es narra les experiències de l’il·lustrador barceloní, Josep Bartolí, al camp d’Argelers, on va anar a parar després de passar la frontera fugint dels feixistes de Franco.  Ara em venen ganes de veure la pel·lícula, cosa que veig difícil que siga en un cinema, ja que no crec que a les distribuïdores els interesse molt fer arribar aquest film al cinemes comercials valencians.

Salvant les distàncies, a València, el final del franquisme i l’època en que a al ciutat i al Generalitat manava el Partit Popular sense cap oposició es semblen massa. Jo quan tornava a casa des del nord, ho notava i sobretot els primers anys de tornar a viure al poble, els trobava opressius: poques coses a fer, tret del que al poder agrada i manté a la població idiotitzada.

Amb aquest ambient de fons (no sé si era la seua intenció) Joanjo Garcia en construeix dues històries paral·leles entre dues generacions que viuen en aquestes dues èpoques i que tenen alguns secrets a amagar, que van eixint durant la narració. De tots aquests secrets hi ha un que no té  veure amb la trama, és sobre els personatges i l’autor ho amaga fins a quasi al final del llibre: és la llengua del protagonistes.

Fa anys vaig comprar un regal en una botiga del poble. La dependenta em va fer un descompte del 20% i per calcular el que havia de pagar va agafar una vella calculadora i va fer les operacions que ella sabia: va multiplicar per 20 i dividir entre cent i va calcular el descompte, després va restar l’import inicial, i evidentment li va eixir el que havia de pagar pel regal, però amb signe negatiu. Aleshores, com a mestre de matemàtiques que sóc, li vaig voler ensenyar una manera més fàcil i ràpida: li vaig dir que calculara directament el 80% que era l’import que havia de pagar i aleshores només hauria de fer una multiplicació per 0,8 ( ja que mentalment havia fet la resta fàcil de 100-20). li vaig ensenyar com fer-ho amb la calculadora per a que comprovara que no l’enganyava.  Resulta:això era massa “complicat” per ella i ho faria com sempre ho havia fet!

Si en una cosa tan clara com un petit càlcul ja no ens volen fer cas a la gent que hi entenem o intentem facilitar les coses, com volen que la població o el polític de torn faci cas a científics com l’Oriol Mitjà o altres quan fan les seues recomanacions sobre el tractament de la pandèmia?