Diez horas de caza, de Jules Verne.
Contràriament al que poden fer pensar la majoria de les seues obres, sembla ser que Verne estava totalment en contra de la caça, i més com a trampolí per pujar socialment. En aquest relat curt, posa a parir als caçadors i les seues costums (evidentment sense arribar a l’extrem Berlangià de La escopeta nacional). Ja comença fort a la primera línia:
“Muchisimas personas siente una verdadera antipatia hacia los cazadores, y no les falta completamente la raxón.”
I continua amb coses com aquestes:
“…se me ocurrió preguntar a la posadera, una vieja desgarbada, si había pulgas en su cuarto.
-No señor;- me respondió- se las comerían las chinches.”
“…però no se puede pedir a un principiante que tenga un vestuario como un cómico antiguo”. (referint-se a la manera de vestir dels caçadors. Aplicable actualment a molts runners o ciclistes)
“….hasta me advirtieron , sobre todo, que, vista la abundancia, no tirase sobre las hembras que fuesen a ser madres.
Com es de suponer, era una advertencia inútil,pues mal podía distinguir eso, yo que no sé diferenciar un conejo de un gato, aun estando guisado.”
I així més anècdotes sobre el món dels caçadors, que no els deixen molt ben parats.