Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Personatge, de Joan Margarit.

Era un dels catalans que van guanyar al guerra.
Una vegada vaig tenir-lo a prop
i lluïa amb orgull -va ser el setanta-cinc-
l’uniforme feixista:
camisa blava i jaqueta blanca
amb el jou i les fletxes i amb el corretjam negre.
Quan va morir, el Govern
va honorar el seu cadàver
al Palau de la Generalitat.
Ningú del Parlament no va oposar-s’hi.
Recordo Xenofont : La retirada dels Deu Mil.
Abandonats pels qui els guiaven,
sense saber el camí i assetjats.
Hem buscat sobreviure i tornar a casa.

(Publicat al diari ARA, el passat dilluns, 5 de novembre de 2012, com un anunci del nou llibre de Joan Margarit, Es perd el senyal) 

XVIII travessa de la Serra Calderona. “El Moncúdio i el Castell de Serra”

Avui tocava excursió organitzada per l’IEC Camp de Túria. Hem fet un recorregut circular amb parades explicatives, dirigides per Policarp Garay (geòleg i cronista) i Alexandre Navarro (poeta i historiador). L’itinerari, d’uns 12 km, eixia de Nàquera cap a la zona del Salt, on hi han unes velles pedreres de gressos amb un pi molt gran i un salt d’aigua. Allà hem esmorzat i s’han fet dues muixaranges amb la música corresponent. Després hem continuat pel barranc fondo fins arribar al Castell de Serra, on hem dinat. La tornada fins a Nàquera ha estat mullada pel xàfec que ha caigut durant uns minuts. 

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

El convit, de Plató. La beguda.

” I bé,  amics ¿de quina manera beurem que ens faci menys mal? Jo, per la meva part, us dic que, realment, a causa de la beguda d’ahir, no em trobo gaire bé i necessito una pausa per reprendre l’alè; i crec que la majoria de vosaltres us passa el mateix; perquè, ahir, també hi ereu. Així, doncs, penseu quina és la manera més fàcil de poder beure”
Aristòfanes responguè:
“Aquesta és un bona idea, Pausànias; cal, sigui com sigui, posar algun límit en la beguda. Car jo mateix sóc dels que ahir es van negar en vi”
Erixímac, el fill d’Acumen, que els havia escoltat digué:
“Teniu raó, però en manca encara de saber què hi diu un de vosaltres; ¿com estàs de forces per beure, Agató?” “Malament -digué aquest-, tampoc jo no em sento valent”
“…………………… No parlo de Sòcrates, perquè ell es bo en totes dues maneres de beure i li anirà bé qualsevulla que escollim……..”

Rellegint a Plató, després de la lectura d’En Bezsonoff i els seus llibres a Les meues universitats, trobe aquest fragment sobre l’abús del vi en la Grècia clàssica. Sembla que això d’aixecar el braç massa ja ve de lluny i que no estava tan mal vist, i que ja hi havien els superhomes que ho aguantaven tot; en aquest cas, i com no podia ser d’altra manera, Sòcrates. 
Més endavant ja venen les opinions sobre la pederàstia, que no s’adiuen gens amb la moral actual. 

Nota posterior: sembla ser que el Sòcrates brasiler també tenia prou aguant per la beguda.

El cor de les tenebres, de Joseph Conrad.

La conquesta de la terra, que més que res consisteix a sostreure-la a aquells que tenen un color de pell diferent o el nas més pla que nosaltres, no és un fet gaire atractiu quan es coneix de prop”

Potser aquesta frase del principi del llibre revela el que vindrà després, una inmersió en la brutalitat del colonialisme europeu a l’Àfrica, i en particular al Congo belga, i de com afecta a cada persona. Diuen que el personatge de Kurtz està basat en un de real, un oficial belga de nom Léon Rom, que es va distingir pel seu salvatgisme amb els indígenes.
El que ja em costa més de veure és quina relació hi ha amb la “peli” de F.F. Coppola, “Apocalypse now”, més enlllà de remuntar un riu per trobar un altre Kurtz.