El prisionero de Zenda, d’Anthony Hope
O de com recordar les pel·lícules que feien al cinema o la televisió quan un era adolescent.
O de com recordar les pel·lícules que feien al cinema o la televisió quan un era adolescent.
Una de les primeres novel·les que va escriure l’escriptor francès durant la seua joventut va ser aquest drama entre bèl·lic i romàntic (un estrany trio d’amants) ambientat a la revolta haitiana de finals del segle XVIII. Com sempre aquesta estupidesa de l’honor dels militars acaba en tragèdia.
“Endavant: cal insistir, perquè en la insistència trobarem la victòria.”
Malgrat els polítics actuals que tenim!
O de com els anglesos es pensaven que eren el melic del món i de les coses absurdes que arriben a fer.
De tota manera està ben escrit i manté l’interès per al final amb certa influència de les novel·les de Sherlock Holmes.
“La història va ser, al capdavall, origen i substància de tota consciència col·lectiva.”
Enfront del turisme tots som una mica cambrers. Aquest és el risc que ens amenaça: que se’ns enduresca un hàbit maquinalment “servicial”.
O de com Salgari vol imitar a Miquel Strogoff i cercar altres referents per les seues obres.
Dir-nos “valencians” és la nostra manera de dir-nos “catalans”.
“”Diguem, de moment, que el provincianisme és, essencialment, una mentalitat de sucursal.”
I de la manera que ens han deixat el sistema bancari a València, aquesta dita es més actual que mai.
“L’home és irrepetible: cada un de nosaltres és un exemplar únic.”
Per sort en alguns casos o per desgràcia en altres.
O com inventar-se un conte per adolescents a partir del Tirant lo Blanch i la conversió de nombre escrits en diferents bases, en aquesta de base cinc (la mà) a base 10 (la que utilitzem normalment).
Ricardo Reis, un heterònim o escriptor fictici, inventat pel poeta Fernando Pessoa retorna a Lisboa en plena dictadura Salazarista i dona testimoni del que allà està passat i de l’expansió del feixisme en altres països. El personatge va observant els esdeveniments i sembla que no li afecten, recordant-me el personatge principal de la pel·lícula The Man Who Wasn’t There del germans Coen (L’interrogatori que li fa la policia política i les seus respostes donen a entendre això). Només sembla actiu quan s’ha de relacionar amb les dones, Lídia, la netejadora de l’hotel o Marcenda, una noia que té un braç inútil i tracta de cercar una solució al seu problema o amb les visites del fantasma de Pessoa mort fa poc, mantenint diàlegs prou irònics.
A llarg de la novel·la ens descrivint els fets de l’època: guerra d’Abissínia, triomf de Front Popular a França i Espanya, colp d’Estat de Franco, revolta dels mariner d’un vaixell contra el regim de Salazar, i com la premsa tracta aquests temes i com fa creure a la població que viuen al millor lloc del món i són respectats a tot el món (això no ha canviat molt a l’altre costat de la península). No estalvia les crítiques a l’església catòlica mitjançant el seu paper a l’aixecament feixista a Espanya o amb el negoci que ja tenien muntat en aquella època a Fàtima, o la hipocresia de les de classes altes en la seua relació amb Lídia, o amb els exiliats espanyols que fugen (sense cap motiu justificat) del “terror rojo” després de triomf del Front Popular a les eleccions, abans del cop d’Estat feixista.
Finalment, el fantasma de Pessoa és el que posa final a la vida d’aquest personatge que ell va crear, i que Saramago ha fet viure més enllà de la vida del poeta en aquesta novel·la. Novel·la, per cert, comprat a la llibreria Bertrand de capital lusitana, que és la més antiga del món en funcionament.
“Un sindicat que està en mans dels de dalt -siguen aquests els que siguen- serà sempre un instrument d’opressió classista.”
Això, tret de honroses excepcions, no ha canviat molt des d’aleshores.
“Un dia s’acabarà el món, i la cosa no tindrà la menor importància.”