Mireia, de Frederic Mistral. Cant onzè i final.

Quina llàstima!, una vegada que trobe una història amb un protagonista de nom Vicent, va i acaba malament.  Ni en la ficció que tinc sort!

Al final de l’onzè cant (dels dotze que componen el cant)hi han aquesta versos:

                        “França! Acompanya ta germana
                         i moriré de bona gana!”
digué son últim rei. “De dies i de nits,
                         compliu ensems la tasca honrosa,
                         que, essent tu forta, ella formosa,
                         veure fugir la nit ombrosa
davant la resplendor de vostres fronts units.”

                         Renat, bon rei, tot ho complia.
                         Un horabaixa, quan dormia,
l’endret li férem veure a on se’ns enterrà.
                         Amb dotze bisbe i sos patges
                         sa vella cort, sos equipatges,
                         el rei vingué en aquests ribatges
i sota els salicorns les fosses hi trobá.

Potser ni el rei Renat ni el mateix Mistral, varen preveure que passaria al llarg del segle XX amb la seva estimada llengua provençal. Aquesta “França germana” no ha tractat molt bé a les nacions germanes i a les llengües que es parlaven en elles. No sé que pensaria Mistral en veure en que ha quedat la feina que va desenvolupar fa un segle. Potser, soc jo molt pessimista?

Aquesta entrada ha esta publicada en els veïns del nord. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*