Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

“La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, de Ferran Zurriaga. Marmalé i els militars.

“Quan encara no havia estat expropiada pels militars i les hortetes hi eren treballades, era un racó tan bonic i pintoresc com Olla.N’hi ha restes medievals, i un conjunt de casetes i corrals ramaders típics de la Calderona, construccions de pedra seca de rodeno de gran valor arquitectònic. En els hortes es collien les famoses pomes de Gàtova, que tenien fama des de temps immemorial, segons ens confirma la toponímia que el document de 1291 ens ha recordat.”

En 1964 es crea la base militar de Marines, i evidentment en plena dictadura feixista fan el que els dona la gana i expropien el que volen destruint part del paisatge de la nostra serra Calderona. Encara són amos de tota una bona part de la muntanya i evidentment el que hi havia allà ho ha deixat perdre amb els seus “jocs bèl·lics”. Com estarà l’aldea de Marmalé? com ens la retornaran si algun dia ho fan? Quan ens lliurarem de l’exercit d’ocupació?

El guardià de les trufes, de Fèlix Edo Tena.

Després d’haver llegir Lluny de qualsevol altre lloc vaig comprar a Morella una novel·la anterior del mateix autor de Vilafranca: El guardià de les trufes. En aquesta novel·la l’autor ens descriu al llarg de sis capítols, un inicial, un de final i quatre més estructurats amb les estacions de l’any, la dura vida als masos del Maestrat i els Ports durant la guerra i la postguerra, ja que si no tenien prou feina en lluitar per sobreviure en un hàbitat prou dur, varen aparèixer els feixistes per posar-ho encara més difícil. Tot plegat va anar condicionant la desaparició d’aquest mode de vida fent que la gent abandonara els masos i anara a viure als pobles i sobretot a les ciutats. Una família masovera és la protagonista, i sobretot el sagal i l’avi, ja que el pare no ha tornat de la guerra. Al llarg dels capítols central veiem les feines al mas de cada estació i els personatges que conviuen entre el mas i els pobles, al mateix temps que veien com la política repressiva de la dictadura va tenint les seus conseqüències sobre la vida dels masovers i fent la seua vida al mas cada dia més dura.

Potser ara quan molta gent va caminant i fent rutes dels senderismes per les comarques de l’Alcalatén, els Ports o el Maestrat i es trobar masos perduts o quasi perduts, s’hauria de plantejar la raó d’aquest abandonament i preguntar-se les causes. Potser si saberen que va fer guàrdia civil i altres repressors per la zona es mirarien l’auge actual de l’extrema dreta d’un altra manera i farien més per aturar aquest bogeria.

O des d’un altre punt de vista, potser ara que es parla tant de productes de proximitat, podrien trobar solucions  a aquest problema del despoblament? O continuarem destruint el planeta important menjar de no sé sap on mentre els nostres productors abandonen els seus camps?

“Josep Lluís Albinyana. Un president sense país”, de Carles X. Senso Vila.

Potser llegir-lo tot de colp no és molt còmode, jo no he pogut, però val la pena llegir la primera part del llibre, la que correspon a la vida i memòries del president del Consell per adonar-se’n del trist paper que va tenir el PSOE en la mal anomenada transició. Una manera de fer que sense la complicitat d’aquest partit ( i del PCE) no s’haguera fet com va acabar produint-se. El MH president Albinyana fa memòria i admet les seues errades i encara crec que va ser l’únic president decent que hem tingut en aquest país.Val al pena llegir-lo per adonar-se’n de com els partits i els polítics més mediocres varen pujar i trair les aspiracions d’un poble al que deixaren de banda, i com amb l’excusa de la por al passat varen assentar un règim que es basava en l’anterior. Un règim que fins ara els únics que han tocat els seus fonaments i li han pogut fer un poc de mal som els independentistes catalans. Per això ara amb l’excusa de la por, ara a VOX o altres, volen desactivar-nos amb la complicitat d’alguns polítics locals.

 

Arquitectes del terror, de Paul Preston.

Això de les notícies falses no és cap cosa moderna o de fa pocs anys. Potser ara està més difós i la gent les pot detectar més ràpidament que abans al tenir accés més ràpids a altres fonts, però als anys 30 la cosa aquesta de poder contrastar la informació no era tan fàcil i això va ser molt ben aprofitat pels feixistes per poder difondre les seues idees i crear l’ambient propici per a les seues intencions.

En aquest llibre, l’historiador de Liverpool ens fa un recorregut pels principal difusors de mentides i falsos mites per acusar al República de tots els mals del món i així tenir una “justificació” per al seus actes posteriors. Dividit en diferents capítols dedicats cadascun a un personatge que des de la seua feina o posició anava difonent aquests missatge enverinats que alguns d’ells se’ls creien també: el policia Carlavilla, el capellà Joan Tusquets, el poeta Peman, el relacions públiques Gonzalo de Aguilera, els generals Mola i Queipo del Llano desfilen per les pàgines d’aquests llibre com una mostra del que es va fer des de cada àmbit de la vida social de l’època. Però al final et preguntes, com la gent o ells mateixos podien arribar a creure’s tanta mentida junta? Però, és clar, l’analfabetisme era el més normal en aquesta país a inicis de segle (i sembla que estava difós a totes les classes socials) i així era molt fàcil la propagació d’aquests fake news, com diuen ara. A més, la poca facilitat per desmentir-les no ajudava molt a aturar aquestes infàmies.

El llibre acaba en un capítol final on descriu que va passa durant la dictadura i acabant en uns fets de fa poc mesos (febrer del 2021) per advertir-nos que anem amb compte que la mentida sobreviu, i ara es difon més ràpidament.

La casa invisible, de Carme Cardona.

Aquesta novel·la és una interessant proposta de Carme Cardona per apropar als joves el món de la màgia i la mitologia celta, i que els adults també puguen gaudir d’una bona història que al no tractar els joves com  nens petit també pot atraure l’atenció d’aquests.  Mons màgics s’entrecreuen al voltant de la protagonista, una nena abandonada en un bosc d’una màgica Irlanda per fer-nos encara venir més ganes de viatjar a aquell país. Personatges gens clars, tots tenen grisos, no tots són o bons o dolents, i això fa que es mantinga l’interès del lector fins al final de la història. L’autora demostra un gran coneixement sobre el tema de la màgia i la bruixeria i ens el transmet amb passió i potser que amb certa influència d’alguna sèrie de televisió que feien ja fa anys.

p

Dos coses que si m’agradaria criticar, però no de la novel·la sinó de l’editorial. Una és el que segons tinc entès no tenen correctors, i això no afavoreix gens al relat. No et pots trobar una expressió com “Quarto de bany” o altres més en un llibre seriosament editat com aquest. No arriba als extrems de l’aberració que era el llibre Sud, l’expedició de l’Endurance , però a mi no m’agrada. Potser ja haurien de plantejar-se aquest tema els editors, o volen continuar maltractant la nostra llengua? L’altra cosa és el preu. Potser aquesta edició val el que marca, però si volen arribar a un públic juvenil i apropar-los  la literatura en valencià, potser haurien de treure al mateix temps alguna edició més econòmica i assequible a les butxaques del nostre jovent.

El Marroc sensual, d’Aurora Bertrana.

L’autora de Paradisos oceànics vol viatjar al Marroc per a conèixer l’anima de les dones musulmanes per després contar-nos les seues impressions en aquest llibre. No sé si ho aconsegueix, ja que el contacte amb les dones és mínim degut a l’estat d’esclavatge legal en que viuen les dones en aquest país i altres de religió islàmica: prostitutes. harems, dones que no poden eixir de casa,….només alguna jove amazic és el seu contacte més proper (ella encara diu berber), potser al no estar tant influenciats per l’islam oficial. I tot això en 1935, sota el protectorat espanyol i francès, però no crec que la cosa haja millorat molt des d’aleshores. Per tant això de treure un dels adjectius que hi havien al títol original, El Marroc sensual i fanàtic, no sé si és molt encertat o és que potser ho han fet amb criteris comercial, o de quedar bé amb els radicals per no quedar com a racistes i tornar a emblanquinar el que és el masclisme de les religions.

Per cert, el protectorats no ixen molt ben parats en aquest llibre, sobretot l’espanyol, i això que en aquella època encara estava la II República.

L’estaca de Lluís Llach, de Jordi Vila Delclòs

Un petit còmic homenatge a la mítica cançó i a la gent que lluita per la llibertat del seu país.

L’avi Siset em parlava
De bon matí al portal,
Mentre el sol esperàvem
I els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l’estaca
A on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
Mai no podrem caminar!
Si estirem tots ella caurà
I molt de temps no pot durar,
Segur que tomba, tomba, tomba,
Ben corcada deu ser ja.
Si tu l’estires fort per aquí
I jo l’estiro fort per allà,
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.
Però Siset, fa molt temps ja
Les mans se’m van escorxant
I quan la força se me’n va
Ella es més ample i més gran.
Ben cert sé que està podrida
Pero és que, Siset, pesa tant
Que a cops la força m’oblida,
Torna’m a dir el teu cant
Si estirem tots ella caurà
I molt de temps no pot durar,
Segur que tomba, tomba, tomba,
Ben corcada deu ser ja.
Si tu l’estires fort per aquí
I jo l’estiro fort per allà,
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.
L’avi Siset ja no diu res,
Mal vent que se’l va emportar,
Ell qui sap cap a quin indret
I jo a sota el portal.
I, passen els nous vailets,
Estiro el coll per cantar
El darrer cant d’en Siset,
El darrer que em va ensenyar.
Si estirem tots ella caurà
I molt de temps no pot durar,
Segur que tomba, tomba, tomba,
Ben corcada deu ser ja.
Si tu l’estires fort per aquí
I jo l’estiro fort per allà,
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.
Si tu l’estires fort per aquí
I jo l’estiro fort per allà,
Segur que tomba, tomba, tomba
I ens podrem alliberar.