Al nom del cinema tothom sap que és el neorealisme italià sorgit en acabar la II Guerra Mundial que retratava com era el país transalpí en aquella època. Potser, i no soc el primer que ho diu, caldria aplicar aquest adjectiu a aquest llibre de l’escriptora valenciana Maria Beneyto on es descriu com era aquesta València en blanc i negre, deixada de la ma de Déu per les autoritats feixistes de la dictadura i arrasada per dues riuades del riu Túria entre 1949 i 1957 ( la més coneguda i per desgracia d’actualitat gràcies a la inutilitat de les autoritats actuals). L’autora ens fa una narració coral donant el protagonisme a diferents famílies que sobreviuen de diferents maneres i que les dues riuades els marcarà la vida. La riuada intervé, però no és el tema de la novel·la, sinó la denuncia de la situació de molta gent en aquesta València derrotada en la Guerra Civil a la que les autoritats vencedora poc cas feien, sinó era en benefici propi.

El que no m’ha agradat és la traducció al valencià és l’ús abusiu del valencià col·loquial, massa vegades amb incorreccions o castellanismes (fins i tot noms en castellà) amb l’excusa del realisme i ser més proper al llenguatge que podrien parlar els personatges d’aleshores. A mi aquest excusa em valdria si la nostra llengua estiguera totalment normalitzada a la societat com ho està el castellà que si que es pot permetre aquests luxes (recordeu els còmics de Makinavaja!), però en la situació actual de la nostra llengua crec que és un perill innecessari que pot donar peu a les teories secessionistes de fa anys, que semblaven oblidades i que ara des del govern de la Generalitat intenten recupera alguns ignorants (i altres no tan ignorants però amb males intencions).

El tren de la mort es va fer famós sobretot gràcies a l’èxit de la pel·lícula de David Lean El pont sobre el riu Kwai, però el que es narra en aquesta és un conte de fades comparat amb la realitat que varen patir els presoners aliats i dels països asiàtics ocupats pels japonesos (la immensa majoria del treballadors-esclaus) que varen treballar en la construcció d’aquesta línia ferroviària entre Tailàndia i Birmània a través de la jungla.

En aquest llibre es narra aquest episodi de la II Guerra Mundial al sud d’Àsia narrant les experiències dels presoners australians que varen estar presoners dels japonesos construint aquesta línia ferroviària. Soldats que abans ja havien estat lluitat per als anglesos al pròxim Orient a la campanya de Síria contra la França de Vichy, un altre fet prou desconegut de la II Guerra Mundial.

“Expliqueu-me una cosa, deia en Jimmy Bigelow; per què metrallem tropes de negres africans que lluiten pels francesos i que tenen per objectiu matar-nos a nosaltres, australians que lluiten pels anglesos a l’Orient Mitjà'”

L’autor ens acosta als fets narrant les experiències d’un metge de Tasmània que s’ha de fet càrrec del comandament del regiment de presos australians en morir el seu superior de disenteria. A més amb al tècnica del flashback ens narra els fets anteriors i posteriors a la guerra i de com aquesta experiència marcarà l vida posterior dels protagonistes, tant dels presoners com dels seus vigilants, oficials japonesos i soldats coreans a les seus ordres.

“En privat, feien una pregunta molt senzilla: Si ells i totes les seues accions només eren expressions de la voluntat de l’Emperador, per què l’Emperador encara estava en llibertat? Per què els americans donaven suport a l’Emperador i en canvi a ells els penjaven, ells que només havien estat els instruments de l’Emperador'”.

Val la pena llegir-la i a més vos desmitificarà un poc el paper dels oficials anglesos que surten a la pel·lícula de David Lean i el paper posterior dels americans en l’ocupació del Japó.

“..el coronel Rexroth va morir de disenteria i el van enterrar, com tothom a la jungla. En Dorrigo Evans va assumir el comandament……..en Dorrigo va fixar un impost sobre la paga dels oficials per comprar menjar i medicaments per als malalts. Va persuadir, convèncer i induir els oficials a treballar,……”

Aquest recull de deu contes que l’autor havia publicat en altres mitjans no és del millor que ha escrit l’autor de Llucmajor, però en ells encara es nota el seu estil i peculiar humor que abans podia llegir al diari Ara quan ens arribava a València tots els dies de la setmana. Potser el títol de S’accepten encàrrecs era una premonició o un avís del propi autor?

En aquesta novel·la que segons l’autor és la més curta que ha escrit, però la que li ha costat més escriure (és difícil posar-se en la pell d’una orangutan i intentar ser coherent amb el relat des del seu punt de vista), la protagonista animal, una orangutan sembla més civilitzada que alguns dels humans que surten en ella. Almenys fins als darrers capítols, ja que quan l’0rangutan aconsegueix retornar al seu habitat d’on va ser segrestada per uns furtius la reacció d’alguns dels seus ex-companys no s’allunya molt del que fa l’extrema dreta i els racistes actualment.

Abans , i potser ara encara també, els camins de comunicació entre pobles era les rutes marítimes i no es terrestres que eren massa complicades per al mitjans existents o per la la seua perillositat. D’ací la importància per a nosaltres del Mediterrani. Potser per aquest egocentrisme nostre ens oblidem que hi ha altres mars que comuniquen pobles entre ells i un d’aquesta és el Cantàbric i la  part d’oceà que toca que comunicava pobles com els bretons, celtes i altres pobles de les seus costes. Tots tenen costums i tradicions molts semblants: llegendes, música, gastronomia,…

Tot açò és el que he recordat en llegir aquest Història universal de Paniceiros, del difunt Xuan Bello, traduïda de l’astur (fa poc vaig llegir que a ells no els agrada gens el terme bable, el consideren despectiu), i potser aquest nacionalisme espanyol de que tot va començar en Astúries no és gens adient ni per als espanyols ni pels asturians.

Com alguna vegada ha explicat Vicent Partal, l’altiplà castellà és una cosa estranya.

Enguany vaig llegir la biografia del Comte Ramon Berenguer IV que havia escrit l’escriptor Josep-David Garrido i a la visita que vaig fer aquest estiu al monestir de Santes Creus vaig comprar una altra de les seues biografies, la del rei Martí l’humà, el darrer rei del casal de Barcelona abans del Compromís de Casp. Després de llegir-la i haver escoltat a tanta gent parlar d’una sèrie de televisió que fa anys es va fer famosa (i que no he vist mai) que es deia Joc de trons, crec que aquests de la sèrie són un simples aficionats al costat de tot el que es movia al voltant de la Cort del Joan el Caçador, Martí l’humà i les cases nobiliàries d’Aragó, València i Catalunya. Entramats d’interessos que per desgràcia nostra esclataren a Casp, on el “estimadíssim” per alguns Vicent Ferrer (i el Papa de Peníscola) va tenir un galdós paper en la meua opinió, donant la corona als Trastàmara.

L’altre dia a la papereria Miquel de Llíria, com sol passar cada més de setembre, estava inundada de col·leccionables i, entre tanta paperassa, vaig trobar un selecció d’historietes del Makinavaja (El vaig descobrir amb Ferran Rañé al teatre a València, després va ser Andrés Pajares al cinema, i el millor, Pepe Rubianes a la televisió!) i el vaig adquirir per recordar aquells còmics que ara serien políticament incorrectes. Els meus anys de facultat i els primers treballant a Terrassa.

Com pot una dictadura feixista canviar una llengua o almenys intentar-ho? Com utilitzar-la per al seu profit gràcies al sinistre ministre de propaganda Joseph Goebbles? A aquestes preguntes és el que va intentar contestar el filòleg alemany d’origen jueu Victor Klemperer en aquest assaig que va publicar pocs anys després d’acabada al guerra amb totes les  notes i apunts que havia pogut recollir durant els anys de dominació nazi al país.

Potser cal llegir aquest assaig només per evitar que torne a passar el mateix? ja que sembla que l’extrema dreta actual sembla bona deixeble del ministre de propaganda de Hitler i amb el mitjans actuals ho tenen molt més fàcil per difondre el seu missatge d’odi i de mentides per tot arreu, enganyant a massa gent, com varen fer els nazis al seu temps.

Al darrer nostre viatge per les terres de la Conca de Barberà i comarques el voltant em vaig trobar al Monestir de Poblet una guia d’aquest escrita per l’escriptor empordanès en 1980 per encàrrec de l’abat d’aleshores, Maur Esteve. Quan vaig estar l’altra vegada allà la botiga del museu era molt més petita i no el vaig veure i a més, en aquella època, cap al 1995, els meus coneixements sobre Josep Pla eren molt pocs. Evidentment la vaig comprar i com sempre, ha valgut la pena retrobar poques setmanes després el que has vist pels teus propis ulls, ara amb la prosa planiana. Tot això malgrat les diferències que hi ha causades pel pas del temps i les reformes i les diferents opinions ideològiques que tinc amb l’autor.

Al terrat, a l’antic galliner encara conserve aquest pòster de l’altre monestir, Santes Creus, que si que vaig adquirir en aquella època i vaig emmarcar a Sant Feliu de Guíxols cap al 1998.

Possiblement aquest siga un cas en que la versió cinematogràfica dirigida per François Truffaut (assignatura pendent encara per mi) siga molt més coneguda que la novel·la editada en 1953 i sembla que no va tenir gaire èxit fins que es va fer la versió en cinema del director francès. La novel·la més que un trio amorós que diu la ressenya del llibre crec que ja ens avança el que actualment anomenen poliamor, hi ha m mes personatges a més del trio principal (Jules, Jim i Khate) que intervenen a la trama. I tot açò a l’Europa de després de la I Guerra Mundial! Però com crec que reflexa bé aquesta s’ha de tenir prou diners o aquests assegurats d’alguna manera per poder realitzar tot el fan o intenten els protagonistes i donar solta al seu “amor lliure”, potser ara modernament hi ha més possibilitats per realitzar aquestes pràctiques amoroses. Però compte, el final no és feliç! I potser això continue igual si no es prenen les precaucions necessàries, no crec que la natura humana haja canviat molt des d’aleshores.

Ahir vaig veure a la televisió La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock, amb James Stewart i Grace Kelly i vaig recordar aquest relat que vaig escriure fa temps:

Maleit Alfred!

Soc actor, em podeu dir Jimmy i em confessaré: vaig odiar l’Alfred i el volia matar, no vaig perdonar-li mai la jugada que em va fer fa anys.

El meu somni frustrat. Sempre que la veia a la pantalla gran amb altres actors desitjava rodar amb ella i potser fer de la ficció la realitat i, quan el maleit de l’Alfred m’ho proposa em fa passar tot el rodatge amb la cama guixada i sense gaire mobilitat. Vos podeu imaginar el que vaig patir? Veure aquella gran dona acostar-se a mi, actuar amb mi, tindre-la a pocs centímetres del meu cos, besar-la (malgrat que sigui de mentida!), i no poder intentar aproximacions més intimes degut a la maleïda frase: “són exigències de guió!” . Maleit guionista, a tu també et vaig odiar.

En acabar el rodatge diari, mentre jo tornava a poder ser el Jimmy de sempre i havia recuperat el meu atractiu i simpatia, ella ja havia marxat! I mira que diuen que les dones triguen a arreglar-se! Doncs treure’m el maleit guix, encara més!

El dies de rodatge passaven i jo cada vegada maleïa més a l’Alfred. Aquesta finestra indiscreta de mentida per la que em feia mirar vaig acabar odiant-la. Jo volia observar una altra finestra, la que se m’obrís en la direcció del cor d’aquesta dona. La que, si jo en un sentit la veia a ella i la seua bellesa i elegància, en l’altre sentit ella em vera com soc en realitat, i no aquest personatge una mica pocatraça que he hagut de fer en algunes pel·lícules, sobretot al costat d’En John.

Però tot això es va perdre per sempre més. En acabar el rodatge, si recordeu el final d’aquesta maleïda pel·lícula si que vaig patir un veritable accident i la ficció es va tornar realitat. El guix d’attrezzo  es va convertir en un veritable guix que em va tenir en la reserva durant una temporada en la qual no vaig poder veure a la meua adorada que, com en un maleit conte de fades que es torna realitat, coneix al seu príncep blau en la costa blava (maleïda coincidència de colors) . Així que si el seu somni es feu realitat, el meu se’n va anar a fer punyetes!

Vaig planejar la meua venjança. Odiava a l’Alfred i vaig planejar matar-lo. Vaig pensar moltes maneres: acoltellar-lo dins de la dutxa, fotre-li un tret en algun concert de la filharmònica de Londres, llençar-lo de dalt a baix des d’un campanar o des d’un tren en marxa, posar-li el cap dins d’un forn de gas, estrangular-lo mentre parlava per telèfon,… Però el maleit se les sabia totes i en cada pel·lícula que feia i que estrenava amb gran èxit de públic em feia entendre que ja coneixia el meus plans.

Així que no vaig poder ni venjar-me d’aquest anglès obès que tant li agradava fer patir a la gent i a mi em particular. La meua única satisfacció va ser descobrir amb els anys que la tria de la meua adorada no li va anar tan bé amb el seu príncep blau com ella esperava(sí, potser sóc un poc malparit també)  i que jo, deixant d’un costat fantasies irrealitzables em vaig adonar que a casa tenia la veritable felicitat: la meua estimada Glòria, que sense tan glamur valia més que cent dives del setè art. I gràcies a ella vaig oblidar tots aquests pensament de venjança i hem viscut meravellosament fina ara. Encara ho hauré d’agrair al maleit Alfred!

Aquests estiu em vaig trobar dos llibres a la Biblioteca municipal de Llíria, dues històries de quan era jove. La primera és Los piratas del Halifax que ja havia llegit en la versió en còmic que va fer Bruguera per aquells anys. En aquesta història Verne ens fa un viatge  per les Antilles menors descrivint com eren aquestes a la seua època al mateix temps que ens narra una aventura de pirates protagonitzada per un joves estudiants que tenen en comú haver nascut en aquelles illes. La diferència amb el còmic es la proporció entre els capítols que descriuen el viatge i els capítols que es centren en la detenció i mort dels pirates. Aquesta segona part és molt més ampla al còmic que a la novel·la, ja que la primera part, molt més llarga a la novel·la és molt més descriptiva i no té tanta acció, cosa que en un còmic per joves li haguera fet perdre tensió narrativa.

També en vaig trobar una versió de El mundo perdido d’Arthur Conan Doyle. Ja l’havia llegida, potser en algun llibre de la biblioteca, ja que no el trobe per casa i la recordava molt més llarga. A més en aquell època amb només dos canals de televisió vaig veure una versió cinematogràfica. Vaig comprovar l’edició i a dins deia que era una traducció, cosa que després vaig comprovar que era impossible. Aquesta versió tenia la meitat de pàgines de la que vaig llegir jo en l’edició d’Anaya en aquells anys vuitanta. No sé que treien aquestes editorials d’enganyar al públic, però hauria de quedar ben clar que és un traducció i que una adaptació, que en aquella època es feien moltes per acostar la literatura al públic juvenil.

Després de ser testimoni d’un crim una noia del poble de Bescaran, a l’Alt Urgell, ha de refugiar-se a Andorra fugint de l’assassí que la busca per evitar el seu testimoni. Allà entra en contacte, gracies al seu germà que fa de contrabandista i passador amb la xarxa de passadors dirigida pel solsoní Francesc Viadiu i començar la seua aventura per les muntanyes del Pirineu ajudant a passar fugitius que fugen la barbàrie nazi durant la II Guerra Mundial. La història fictícia però barrejada amb fets i personatges reals es complementa amb la història amorosa de la protagonista amb un estrany jove que troba per les muntanyes andorranes.

Entretinguda de llegir i en alguns capítols se’t fa difícil deixar de continuar llegint, a mi m’ha recordat un altre llibre que vaig llegir ja fa molts anys del qual es va fer una sèrie a TV3, Entre el torb i la Gestapo del solsoní Francesc Viadiu o la recent pel·lícula El fred que crema de Santi Trullenque.

“L’objectiu d’aquest assaig és explicar, amb tanta claredat com pugui, la base d’una opinió que he sostingut des del primer moment en què vaig tenir format algun tipus d’opinió sobre els afers socials o polítics i la qual, en comptes d’afeblir-se o modificar-se, s’ha anat enfortint de manera constant amb el progrés de la reflexió i l’experiència vital: que el principi que regula les relacions socials existents entre tots dos sexes -la subordinació legal d’un sexe a un altre- és erroni en si mateix i resulta avui, un dels impediment més importants per al progrés humà; i que caldria reemplaçar-ho per un principi de perfecta igualtat, que no admetés cap poder o privilegi per una banda, ni incapacitat per l’altra.”

Açò va ser escrit al 1896, fa quasi cent-cinquanta anys i hem avançat molt des d’aleshores amb aquest tema, però hem avançat prou? hem arribat a aquesta igualtat desitjada pel filòsof i polític britànic? La resposta és negativa evidentment, ja que si això fora cert no caldrien totes aquestes polítiques de foment de la igualtat amb quotes de representació que segurament al pensador anglès no li farien cap gràcia, com a bon liberal que era.

Per més informació:

‘La subjugació de les dones’, de John Stuart Mill

Vaig passar l’altre dia per un lloc on no vaig molt, el Carrefour de l’Osito a l’Eliana,vaig veure uns còmics d’Star Wars a bon preu i vaig comprar-ne dos. Més tard he esbrinat que és un acol·lecció de cinc llibre sobre personatges relacionats amb la saga galàctica. Feia molts anys que no comprava cap còmic sobre l’univers creat per George Lucas, però el que m’ha fet  més gràcia es comprovar a casa l’evolució de les editorials i com hem acabat: el primer que tinc és de Bruguera, després dos de Norma edicions i tot per acabar amb els impresentables de Planeta.