Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

L’Imperi, de Ryszard Kapuscinski XI

Sobre Kíiv:

Es tracta de l’única ciutat de les grans ciutats de l’antiga URSS on els carrers no serveixen per tornar ràpidament a casa, sinó per passejar. Només a Sant Petersburg és potser semblant a aquí, però allò molesta el temps, considerablement més frec, ventós i plujós. En canvi, Kíiv és càlida, plàcida i assolellada. A la tarda es veu multitud de gent al centre, i no són masses polítiques, manifestant-se, sinó milers de vianants d’allò  més normals, que han sortit de les seves estretes i asfixiants oficines i pisos a prendre l’aire. A més, Kíiv és una ciutat on s’han conservat rastres dels seus antics cafès. Es pot -després d’estar una bona estona a la cua- prendre un te amb un pastisset, cosa impensable, per exemple, a Moscou.

…………….

La devastació d’aquesta perla arquitectònica va començar després del 1917 i dura pràcticament fins avui dia. Un dia vaig comprar un document excepcional editat fa poc per un grup d’aficionats a la història de Kíiv: un plànol de la ciutat amb un llista d’edificis, esglésies, palaus i cementiris destruïts a propòsit. La llista esmenta 254 objectes arquitectònics dels quals els bolxevics no van deixar ni les fonaments per esborrar qualsevol rastre de la cultura de Kíiv. Dos-cents cinquanta-quatre objectes arquitectònics: però si això és una ciutat sencera! Afortunadament la incompetència i la ineficiència van jugar a favor de l’art. El règim  no estava en condicions d’arrasar-ho tot, encara queden moltes esglésies i edificis que atrauen la nostra atenció i desperten admiració.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia CCIII

Tanquem l’any Fuster des de Palafrugell, a territori Planià.

La casa de Fuster -que tracto de conèixer- té una entrada per als carros que degué utilitzar anys enrere la família, i una gran part de la planta baixa forma una vasta entrada, al centre de la qual s’han de fer dos envans, on Fuster treballa enmig de papers i llibre. Sobre un moble que toca a la pared hi ha un tocadiscos.

Josep Pla (recollit a El  tocadiscos de Fuster, de Pau Alabajos)

L’últim estiu a Roma, de Gianfranco Calligarich.

Com sempre el millor premi de la literatura no defrauda, i malgrat que enguany no ha anat a parar cap autor en llengua catalana continua sent el millor premi literari que es dona al nostre país.  En Joan Daniel i la resta del jurat l’han tornat a encertar, gaudireu molt amb la seua lectura. Hi ha que advertir que el llibre no és actual, sinó un reedició de fa poc, ja que es va escriure en 1973.

El llibre ens conta l’ambient a la ciutat de Roma per aquells anys des de la visió d’un periodista que no passa pel seu millor moment i veiem com no deixa gaire bé a la societat romana d’aleshores, i tot amb un humor mot sarcàstic o pocs ixen ben parats. Personalment en molts moments no sabia si estava llegint un llibre o mirant La dolce Vita de Federico Fellini.

L’Imperi, de Ryszard Kapuscinski, IX

No obstant, un civilització que no fa preguntes, que tira per la borda tota l’esfera -que s’expressa precisament a través de les preguntes- de la inquietud, el criticisme i la curiositat, és un civilització que no es mou de lloc, paralitzada, immòbil. I això era una de les coses que buscava el Kremlin, ja que és més fàcil governar sobre un món immòbil i mut.

Una pregunta inoportuna et podia dur a la presó. Fas massa preguntes!

 

L’Imperi, de Ryszard Kapuscinski, VIII

Desenvolupant aquest amarg pensament, Karl Popper va escriure que (cito de memòria) la ignorància no és simple i passiva manca de coneixements, sinó una postura activa, és negar-se a rebre coneixements, no posseir-los, rebutjar-los. (En una paraula, la ignorància és més aviat un anticoneixement.)

Els mestres i professors, per desgràcia, comprovem aquest fet moltes vegades.

L’Imperi, de Ryszard Kapuscinski, VII

Com es va construir el comunisme? El comunisme el va construir Stalin amb l’ajuda dels bezprizorny. Milions de nens orfes, famolencs i descalços deambulaven pels camins de Rússia. Robaven el que podien. Stalin els va tancar en internats. Allà aprenen a odiar, i quan es feien grans els vestien amb uniformes de l’NKVD. I l’NKVD mantenia la població en un estat de terror animal. Vet aquí el comunisme.

Quin era el tauler d’escacs d’Stalin? Va dispersar les nacions de tal manera, les va barrejar i recol·locar de tal forma, que ara no es pot moure ningú per no moure algú altre, per no perjudicar-lo. Hi ha trenta-sis conflictes frontereres, potser més i tot. Vet aquí el taules d’escacs d’Stalin, la nostra principal desgràcia.

L’inventari clement de Gandia, de Vicent Andrés Estellés.

He patit molts exilis i de moltes maneres.

Només tenia ganes de tornar.

Amb les ganes tenia, també, una incerta por:

la por d’aquell que torna.

Mirava la ciutat, des de l’horta, al crepuscle.

Sorgia una boirina sufocada, rogenca.

Jo veia la ciutat, de de l’horta, com una

galta de novençana,

com un galta de gerani.

 

…………………………………………

el teu cos,escampant, gloriós  com l’Eneida.

més ben fet que l’Eneida.

………………………………..

En Misser Mascó 17. Al costat del Mestall.

Enfront hi ha l’Albereda i, més avant el riu.

Des d’on escric es veuen les palmeres més altes.

Des d’on escric es veuen, primerament, llençols.

Quan es mou un poc d’aire es veuen les palmeres,

verdes, entre un parell de llençols commoguts.

 

 

 

L’Imperi, de Ryszard Kapuscinski V

A vegades aquests arbres genealògics són encara més enrevessats i complicats, de manera que molts no se senten lligats a cap nacionalitat. I aquest és precisament l’Homo sovieticus; no es tracta de la consciència o postura vital, sinó del fet que el seu únic indicador social és la pertinença a l’estat soviètic. Després de la caiguda d’aquest país, aquest gent busca un nova identitat (o almenys aquells que s’ho plantegen).

Aquest Homo sovieticus ètic és producte de la història de la URSS, abundant en migracions, trasllats, deportacions i moviments de població constants, intensiu, massius. Aquest tràfec comença al segle XIX amb les deportacions a Sibèria, així com amb l’expansió colonial per Àsia, però no és fins al 1917 quan cobra força. Milions de persones perden un sostre sobre el cap i omplin els camins………………

L’Imperi, de Ryszard Kapuscinski IV

La segona cosa que crida l’atenció aquí és el caràcter secular dels prejudicis imperants, la tirania dels estereotips. Aquí tot va quedar definit, fixat, sancionat en en temps que es perd a les albors de la Història. Ningú pot realment explicar per què els armenis i els azerbaidjanesos s’odien tant. S’odien i punt! Tothom ho sap, ho han mamat amb la llet de la mare. A aquest impertorbabilitat dels prejudicis l’ha afavorit tant l’aïllament reciproc (les muntanyes!) com el fet que tota la regió del Caucas s’hagi trobat encaixonada entre estats molts endarrerits: l’Iran, Rússia i Turquia. El contacte amb el pensament liberal i democràtic d’Occident no hi era possible i els veïns no fornien d’exemples edificants. No hi havia de qui aprendre.

Afrancesados! liberales! masones!…..

L’Imperi, de Ryszard Kapuscinski III

Les minories ètniques que habiten l’Imperi aprofitaran la més lleugera alenada de democràcia per deslliurar-se, independitzar-se, posar-se dempeus. Per a ells la consigna “democràcia” vol dir només una cosa: “llibertat”. Una llibertat entesa com a separació. I això evidentment desferma l’oposició de la nació dominant, la qual, per conservar la seva posició de privilegi, està disposada a utilitzar la força, les solucions autoritàries.