Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Deures per fer, de Joanjo Garcia.

Aquest relat curt de Joanjo no sé si és un encàrrec o un tour de force per intentar concentrar en un relat de cinquanta i escaig pàgines la problemàtica de la immigració dels joves talents valencians a l’estranger, les diferències generacionals, una lliçó de lèxic (B2?), i finalment, una reivindicació de les petites rondalles valencianes enfront de estrangeres que ens oferien com a xurros les editorials en la nostra joventut. Potser la seua experiència de lletrista per a cantants com Mireia Vives i Borja Penalba li haja ajudat a concentrar tot açò en poques pàgines.

Siga el que siga, el repte està superat i de llarg. Un bon llibre pels alumnes dels instituts que crec que els pot agradar.

“Dorregarai. La casa torre”,d’Anjel Rekalde.

Al darrer llibre que vaig llegir del periodista Antoni Batista, ETA i nosaltres, parlava d’uns quants llibres d’aquest autor basc contemporani i altres més. Recomanats per intentar entendre el “problema” basc i un poc la seua història.Em vaig decidir per aquest i la tria ha estat encertada, ja que l’exmembre d’ETA on a través d’una saga familiar ens fa una pinzellada a la història del País basc dels dos darrers segles, des de la primera carlinada fins al problema del terrorisme al darrers anys del segle passat.  Els membres de la família van passant de la militància carlina després de la mort de Ferran VII , al republicanisme i nacionalisme de la Segona República, fins a la militància a l’esquerra abertzale. Una història marcada per les guerres contra un govern centralista, sigui del signe que sigui, que molts bascos han vist com a un enemic que ocupa la seua terra i vol destruir la seua cultura i tradicions.

Tyrannosaurus, de Guillem Frontera

Aquesta és la segona novel·la que llegisc de l’escriptor mallorquí. En aquesta retrocedeix en el temps per explicar-nos com era la vida quotidiana en un seminari durant la dictadura franquista, un veritable descens als inferns on les criatures eren tractades de manera brutal, estant aquestes permanentment exposades als atacs de qualsevol pederasta amb sotana.

Aquesta és una reedició d’una novel·la del 1977 que ja va haver de patir la censura franquista com explica l’autor en un epíleg final. Sembla ser que un dels censors es va sentir massa identificat en un dels personatges de la narració, un frare amb males intencions cap al menors que intentaven estudiar per “cantar missa”.

 

Perto do coração selvagem, de Clarice Lispector.

Després de llegir el costumisme de Jorge Amado, l’humor de Boal o la literatura fàcil de Coelho, aquest llibre ha estat un gir de 180 graus. Un llibre gens fàcil de llegir en el que l’autora debuta narrant com una dona va madurant al llarg de la seu vida, des de la infància fins que decideix deixar al marit i començar de nou.  Tot açò narrat d’una manera gens lineal des d’una visió interior on la protagonista reflexa més els seus sentiments i reaccions enfront dels fets que no pas els fets mateixos.

Liberdade é pouco. O que eu desejo ainda não tem nome

Tota la terra és de vidre, de Joanjo Garcia.

Que és més negre? la història d’un crim investigat per un periodista novell i un policia amb passat fosc o la ciutat de València dels darrers anys del PP al poder on es desenvolupa l’acció? Aquesta és la pregunta que l’autor ens deixa al final d’aquesta novel·la que va publicar fa cinc anys just l’any en que començaren a canviar un poc les coses en aquesta ciutat i país que ens ha tocat viure.

Una de les novel·les de Joanjo que potser s’acoste més a la València de Ferran Torrent, però sense el sentit de l’humor del de Sedaví.

València negra:

Torne als teus braços ingrats
i a la teua aspra carícia.
Et mire als ulls gris d’asfalt
i em fa mal tanta injustícia.

En els carrers del teu cor
he vomitat matinades,
m’he begut la nit a glops
i he besat dolces errades.

Sóc bastard del teu amor,
tu madrastra dels teus fills.
Mors malalta de supèrbia,
vius per a fer-nos patir.

Brúixola dels dies grisos,
bruixa de contradiccions,
fada de desigs i encisos
d’anys perduts pels teus racons.

A descoberta da América pelos Turcos, de Jorge Amado,

En 1992 l’escriptor Jorge Amado rep un encàrrec d’escriure un relat per commemorar la descoberta del continent Americà pels europeus, que juntament amb altres dos relats més, un en anglès i altre en castellà s’editaria amb tota la pompa que requeria l’esdeveniment. Mai es va fer aquesta edició, i el llibre es va editar anys més tard. Però després de llegir-lo crec que els presumptes editors italians no l’hagueren editat mai. Amado no segueix el que haurien acceptat aquests editors europeus, almenys això crec jo, i ens conta una divertida història sobre com al immigració àrab arriba al Brasil,més concretament a Bahia,  i com s’integra a la nova societat a inicis del segle XX. Per aquesta raó els àrabs emigrats o altres regions del voltant reben allà el nom de turs, ja que en aquella època  pertanyien a l’imperi otomà i portaven aquesta passaport.

Segona novel·la que llisc de l’escriptor brasiler. La primera, Tieta do Agreste, va ser portada al cinema i a la televisió, també ambientada per la mateixa zona, que estava entre la comèdia i el drama,amb uns tocs d’erotisme, coses que també apareixen en aquest relat de menor dimensions.

Josep, d’Aurel-Milesi-Rebmann

La brutalitat dels camp d’internament d’Argelers i el sadisme del gendarmes encarregats de vigilar els refugiats queda més que reflectida en aquest còmic basat en la pel·lícula animada del mateix títol. En ell es narra les experiències de l’il·lustrador barceloní, Josep Bartolí, al camp d’Argelers, on va anar a parar després de passar la frontera fugint dels feixistes de Franco.  Ara em venen ganes de veure la pel·lícula, cosa que veig difícil que siga en un cinema, ja que no crec que a les distribuïdores els interesse molt fer arribar aquest film al cinemes comercials valencians.

 

Quan caminarem la nit, de Joanjo Garcia.

Salvant les distàncies, a València, el final del franquisme i l’època en que a al ciutat i al Generalitat manava el Partit Popular sense cap oposició es semblen massa. Jo quan tornava a casa des del nord, ho notava i sobretot els primers anys de tornar a viure al poble, els trobava opressius: poques coses a fer, tret del que al poder agrada i manté a la població idiotitzada.

Amb aquest ambient de fons (no sé si era la seua intenció) Joanjo Garcia en construeix dues històries paral·leles entre dues generacions que viuen en aquestes dues èpoques i que tenen alguns secrets a amagar, que van eixint durant la narració. De tots aquests secrets hi ha un que no té  veure amb la trama, és sobre els personatges i l’autor ho amaga fins a quasi al final del llibre: és la llengua del protagonistes.

Analfabetisme científic.

Fa anys vaig comprar un regal en una botiga del poble. La dependenta em va fer un descompte del 20% i per calcular el que havia de pagar va agafar una vella calculadora i va fer les operacions que ella sabia: va multiplicar per 20 i dividir entre cent i va calcular el descompte, després va restar l’import inicial, i evidentment li va eixir el que havia de pagar pel regal, però amb signe negatiu. Aleshores, com a mestre de matemàtiques que sóc, li vaig voler ensenyar una manera més fàcil i ràpida: li vaig dir que calculara directament el 80% que era l’import que havia de pagar i aleshores només hauria de fer una multiplicació per 0,8 ( ja que mentalment havia fet la resta fàcil de 100-20). li vaig ensenyar com fer-ho amb la calculadora per a que comprovara que no l’enganyava.  Resulta:això era massa “complicat” per ella i ho faria com sempre ho havia fet!

Si en una cosa tan clara com un petit càlcul ja no ens volen fer cas a la gent que hi entenem o intentem facilitar les coses, com volen que la població o el polític de torn faci cas a científics com l’Oriol Mitjà o altres quan fan les seues recomanacions sobre el tractament de la pandèmia?

Somnis de Valparaíso, de Jaume Benavente

Ara que sembla que arriben llibres en català a les papereries del meu poble (sense haver de demanar-los i que no siguen juvenils) he aprofitat i he adquirit la darrera novel·la de Jaume Benavente, del qual ja havia llegit fa molts anys, Nocturn de Portbou.
En aquesta novel·la canvia la costa fronterera de l’Alt Empordà per la ciutat portuària de Valparaíso, a Xile, i a traves de vàries històries que tindran un final conjunt ens fa una descripció de la ciutat i els seus habitants en els darrers temps, des de la dictadura del General Pinochet fins al temps actuals, de manera que la ciutat passa a ser la veritable protagonista de la narració.

Aigua en cistella, de Carme Miquel.

A “La finestra indiscreta”, James Stewart postrat en una cadira de rodes espiava als seus veïns i intentava resoldre un crim amb l’ajuda de Grace Kelly. En aquesta novel·la de Carme Miquel, un escriptor que també va en cadira de rodes espia per la finestra a un dona que viu en una pensió enfront de sa casa. Però enlloc de resoldre cap crim, el que intenta fer és saber, amb l’ajuda del seu editor i amic,que ha portat a aquesta dona a aquella pensió i les raons del seu comportament,a més de les seues intencions d’ajudar-la d’alguna manera.
Al mateix temps que ens descriu aquests fets, la protagonista ens conta en una llarga entrevista feta pels familiars de l’escriptor anys després dels fets,la seua vida marcada per la dictadura franquista, i com des de la seua València natal arriba a la ciutat de Montpeller, on viu l’escriptor.

El llibre el vaig comprar a la papereria Miquel de Llíria, una bona notícia,ja que van arribant al poble llibres en català que no van dirigits al públic juvenil obligats per les lectures dels instituts. I aquesta vegada sense demanar-lo prèviament!

Hotel Fontana, de Pau Alabajos.

No sé si aquesta peça teatral es podrà portar als escenaris (crec que encara no s’ha fet) i si pot tenir èxit, ja que vaig massa personatges i no sé com es vincularien entre si les escenes que la formen part per donar-li un certa continuïtat facilitant la comprensió a l’espectador. Ara, com a reflexió sobre el que va suposar la matança de Srebrenica és tot un encert i crec que molt bé desenvolupat. Un encert del cantant de Torrent.

Ànima de tramuntana, de Núria Esponellà.

Els que hem viscut a l’Empordà no podem ser neutrals. Els que hem visitat moltes vegades Empúries i Ullastret, ja siga per feina o per plaer, encara menys. I si finalment la teua ciutat té un passat iber que sembla poc explotat i poc estudiat en comparació amb el que fa el MAC-Ullastret ja no es pot qualificar el que sents al llegir aquesta darrera novel·la de Núria Esponellà, unes vides paral·leles (Plutarc?) entre una arqueòloga del nostre temps i una dona indiketa del segle III AC.
Potser a Edeta ens cal una novel·la com aquesta per prendre consciència del que tenim i no sabem aprofitar?

Sapiens, una breu història de la humanitat; de Yuval Noah Harari.

Interessant visió general de l’evolució del Homo Sapiens, la seua història i de com afecta a la resta d’éssers vius del planeta. Potser no tots estarem d’acord en algunes de les conclusions final i expectatives per al futur, però almenys ens fa pensar en el que hem fet, el que podem fer i intentar evitar destruir més del que ja hem fet des de que varem eixir de l’Àfrica fa 70 mil anys.
Per cert, és un llibre divulgatiu i per tant, s’han d’utilitzar molts exemples que potser resulten a voltes exagerats. No cerqueu en ell un llenguatge científic molt acurat, ja que no és aquesta la intenció del llibre, si no la de divulgar la ciència, i jo trobe que ho fa prou bé, malgrat alguna discrepància.