Entre el Túria i el Ridaura

Aquests dies he anat unes quantes vegades pel voltants del barranc de Carraixet, sobretot a la zona d’Olocau. Al barranc hi han zones amb molt de baladre i aixó m’ha fet recordar una cançò del grup eivissenc Uc, Flors de baladre.

Flors de baladre en un torrent
per on no passa mai sa gent,
amb poca cosa en tenen prou
per treure un altre color nou.

Flors de baladre en un torrent
tenen el cor de sol i vent,
viuen només d’allò que cau:
aigua de núvol i cel blau.

Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.

Creuen que tenen un gran riu
quan fa un ruixim de mig estiu,
i es deixen dur torrent avall
com ses al·lotes cap a un ball.

I ses que queden, quan no plou,
obrin els ulls per veure el sol,
i dos teulats que tenen set
en es cocons fan un glopet.

Un dels llocs que més m’agrada per anar a nadar i fer snorkel és a la platja de Sant Martí d’Empúries (petit poble dalt de l’Escala). He nadat en aquesta platja en diferents èpoques de l’any i val la pena nadar i vore les pedres de l’antic moll grec. Un camí de ronda (mot ben cuidat) comunica la ciutat de l’Escala i la vila de Sant Martí, on m’agraden un parell de restaurants que hi han. Entremig estan les ruïnes gregues i romanes d’Empúries. A l’haver treballat en un institut a Sant Feliu, les he visitades prou vegades, ja que en 2n d’ESO feíem un crèdit de síntesis que contava amb una vísita matinal a aquestes ruïnes i una vespertina al poblat ibèric d’Ullastret (l’autor principal de tota aquesta feina era el gran mestre de Cassà, Joan Pinsach). Més al nord de Sant Martí estan les dunes protegides on vaig dormir una nit al costat de la meva bicicleta de camí cap al Cap de Creus. Amb una mica més de temps es poden visitar els Aiguamolls de l’Empordà, entre els rius Fluvià i la Muga.
Anècdotes: la flama olímpica de jocs de Barcelona 92 desembarca en aquesta platja. El poble de Sant Martí era un illa en l’època del grecs. El riu Fluvià abans desembocava per aquesta zona, ara ho fa més al nord.

El primer que es veu quan s’arriba a Besalú és el pont romànic que feia d’entrada a la ciutat. És un bon reclam per aturar-se i donar un volta pel centre de la ciutat i els seus carrers empedrats. Últimament el pont s’ha fet una mica més conegut degut a la novel·la de Martí Gironell, “El pont dels jueus”. A sota d’aquest pont hi han encara uns banys jueus. Cal també recordar que Besalú va ser un comtat independent fins al 1111.

Avui han publicat un article d’opinió sobre la dèria dels polítics sobre l’omplir les aules d’ordinadors: és com posar el carro davant del bous.

En un del primers posts del meu bloc ja parlava sobre el poc conèixement dels nombres que té la gent. Aquesta vegada torna a passar. A la premsa diuen que a Alberto Contador li han trobat 0,000 000 000 05 grams de clembuterol (pràcticament zero) i han insinuat una acusació de dopatge. Si els periodistes que han publicat açò foren seriosos, no farien gens de cas i advertirien als del control anti-doping que s’ho facen mirar. Que volen filtrant aquests notícia? perjudicar al guanyador del tour per no ser agradable als seus interessos? Ja ho varen intentar amb Indurain, Armstrong i altres, i ara sembla tocar-li al madrileny.

Ens deixà el gran Kubala, després Cesar i ara Manchon.

Avui també ha mort l’actor Tony Curtis. Malgrat la seu fama de galant, el seu paper més famós va ser vestit de dona.

Avui ha arribat la notícia de la mort del directo americà Arhut Penn, Autor de pel·licules com “Bonnie and Clyde”, “The Chase”, “Little big man” o “The left handed man”. Vos deixe amb el final de “The Chase” amb Marlon Brando, Robert Redford i Jane Fonda. 

Al festival de cinema de Sitges d’enguany es presenta la pel·licula: Rites of love and math, una producció franco-americana.

En altres llocs també tenen el seu Sant Miquel.

El grup eivissenc UC canta: Anirem a Sant Miquel

Sense oblidar la ciutat de Lleida on es celebra la fira agrícola de Sant Miquel i festa major de tardor, on per cert també fan Moros i Cristians per les festes de Sant Miquel de Maig

Avui les ciutadans de Llíria hem pogut comprovar en que consisteix el “liberalisme” del PP, que tant predicava José Maria Aznar fa uns anys. Al monestir de Sant Miquel l’any passat podies esmorzar en tres llocs diferents, ara per treure-li la competència (no trobe altra explicació) al bar nou que han obert dins dels jardins, han tancat l’altra paradeta que hi havia en els jardins i no hi ha cap parada de menjar en l’esplanada del monestir. I diuen que són liberals i fomenten la llibertat de mercat i la lliure  competència. Com a conseqüència d’aquest fet al gent li ha tocat fer més cua que altres anys i ha més la qualitat de l’entrepà deixava molt que desitjar. El proper any el portarem fet de casa i tornarem a omplir la bota de vi pel beure.

Un excursió molt senzilla que fèiem a Sant Feliu era pujar els Carcaixells i si la volies fer més llarga anaves fins al Montclar (417 m) o podies anar al poblat ibèric de Plana Basarda. Es pot anar amb xiquets, ja que al llocs més “difícils” hi ha unes cadenes que ajuden a pujar i també el pont que podeu vore a la foto. He vist pujar a un home vell amb crosses, així que si hi ha voluntat es pot fer. També he anat amb gossos, però  el problema és que tenen por a travessar el pont i han de tornar enrere, o intentar passar per sota i els animalets no saben grimpar.

L’haver viscut a l’Empordà té l’avantatge de poder haver recorregut la part del nostre país venuda als francesos pels castellans. Ací una imatge del castellet de Perpinyà. Esportívament seria l’equivalent rossellonès a la rambla de Canaletes, ací celebra l’USAP els seus títols. Es pot també visitar el Palau del Reis de Mallorca. Llàstima que els voltants de la ciutat estiguen molt degradats degut a la proliferació de centres comercials (Auchamp, Decathlon, …..). Però podeu fer una escapada cap al Pirineu o cap a la costa: Cotlliure, Argelers, Portvendrés, Banyuls, Cervera i entrar a l’Empordà per Portbou, Colera i Llançà.

Un estiu, un grup de companys de la facultat, anàrem a Dénia a un curs d’estiu de matemàtiques sobre geometria no euclidiana. Al matí fèiem el curs i  a la tarda a la platja o a conèixer la ciutat (a la nit festa, no cal dir-ho). Una visita va ser el castell de la ciutat on vaig fer aquesta foto. El Montgó sembla amenaçat pel canó, però aquesta muntanya té perills més greus: l’urbanisme salvatge que afecta a tota la comarca de La Marina. La foto és del 1992 (com deu d’estar ara?). Dénia ja va haver de patir al primer Borbó de manera especial, ja que fou la primera ciutat en reconèixer a Carles III com a rei de València i aixó al futur Felip IV no li faria cap gràcia.

Era molt jove i vaig passar un cap setmana a Viena (Wien). Eren les possibilitats que teníem amb l’Interrail. L’únic lloc de la ciutat que volia vore per davant d’altres, era la nòria del Prater i la raó era Orson Welles. La càmera que tenia llavors era la típica que et regalaven quan feies la comunió i eixien unes fotos quadrades i xicotetes, a més que en aquella època no tenia ni idea de fotografia (ara un poc més, però seguisc cagant-la moltes vegades). Evidentment vaig pujar a la nòria, amb una mica de por donades les seves dimensions. Però no em vaig penedir d’haver-hi pujat: vaig vore tota la ciutat des de dalt, els palaus, el Danubi (Donau) i vaig sentir-me Joseph Cotten per un moment.