Entre el Túria i el Ridaura

Gràcies al company blocaire de les terres de l’Ebre, l’Emigdi Subirats, vaig descobrint poetes del nostre país. En aquest cas al poeta alguerès Antoni Canu. i aquest petit recull poètic anomenat Ànimes precioses. Uns poemes dedicats a l’amor al camp i a les feines del camp i al país que vivim, que en aquest cas és un part un poc allunyada, que molts no coneixen, la ciutat de l’Alguer, a Sardenya.

JO EM SENTEIX

Jo em senteix

arrelat a la terra

i les seus venes

la sua fald

és una pàgina on escriure versos

i el seu cos

és un temple

de sapiència

i humanitat

que m’apropa

a Déu i a l’home.

Un llastima que tota aquesta estima cap a la terra i les seues feines (dures i poc agraïdes moltes vegades) que professen molts poetes i els hòmens que treballen al camp, no la tinc els “mercats” que fan que moltes vegades els treballadors es pregunte si l’esforç surt a compte, o només estem per enriquir més i més als grans proveïdors?

Fa uns anys la cooperativa Consum amb l’excusa de l’expansió de mercats va deixar d’etiquetar els seus productes de marca blanca en valencià. Es va fer un campanya amb el change.org que va tenir molt d’èxit fins al punt que tv3 va entrevistar a la promotora, la meua dona. Consum va fer donar mil excuses, però no va fer res. La seua revista, que deien que continuaria en català per als que optàvem per aquesta llengua, és un poti-poti de les dues llengües traduït amb màquina. Aquests són els precedents de fa uns cinc anys.

Fa uns dies vaig descobrir que al Consum portaven uns del millors que hi ha actualment al mercat, els iogurts de La Fageda, fets per una cooperativa de La Garrotxa i que comprava quan  vivia a San Feliu de Guíxols. Encara els compre quan vaig cap allà. Aquests iogurts sempre han estat etiquetats en català,, però la meua sorpresa va ser adonar-me’n que els que havia comprat al Consum de Llíria estaven etiquetats en castellà. Evidentment vaig enviar una queixa, tant a La Fageda com al supermercat Consum.

Els de La Fageda no varen trigar a contestar: Volen expandir-se comercialment per poder fer millor al feina social que fan amb la integració social dels treballadors amb discapacitat intel·lectual. Però que ells continuaven etiquetant en català pel Principat i les Illes, en castellà per a Madrid i a València ho  feien depenent del que demanava la cadena que els distribuïa pel País Valencià, com si al  Camp de Túria no parlarem la mateixa llengua que la Garrotxa o a les Illes Balears. Ací és on ja vaig veure que el culpable del fet era el Consum, que demana a La Fageda els seus productes etiquetats en castellà. El francesos de Carrefuor (més xovinistes impossible!) venen els productes de La Fageda etiquetats en català sense cap problema d’expansió de mercats! O al Lidl vaig trobar el gelat de iogurt grec de La Fageda, etiquetat en català.

Avui ha arribat la resposta del Consum: paraules boniques per no dir res. Que el seu mercat és la “Comunitat valenciana” ( un renúncia als inicis de la cooperativa consum) i que els venien en castellà per aquesta raó. No poden demanar-los en castellà per fora de València i en català pels supermercats de València? tant costa l’esforç?  em diuen que ho comentaran al el fabricant! com si jo no haguera parlat amb ells abans! Ens prenen per babaus? Ací teniu la resposta del servei d’atenció del Consum: (amb faltes d’ortografia)

Fa molts anys, crec que encara anava la facultat, Enric Valor va venir a la biblioteca de Llíria a presentar el seu Cicle de Cassana, una trilogia sobre la societat valenciana d’inicis del segle XX. Potser en aquella època encara teníem al cap les seues rondalles o potser anàrem a veure i conèixer al gran home i no vaig fer tant de cas a l’obra com vaig a l’home i a allò que contava. O simplement el nostres  interessos literaris en aquella època eren altres.

Anys més tard, creixes i vas descobrint les altres facetes de l’autor a part de la rondallística, i fa poc vaig veure a la biblioteca de l’institut els llibres que formen part d’aquesta trilogia. Ara acaba amb el primer, i puc afegir al que he dit a l’inici que és la gran novel·la valenciana sobre la societat valenciana en aquella època i no té res a envejar als Blasco o altres autors castellans que tant fama tenen en aquest mon tan provincià de la València oficial i que només que sap que ofrenar glòries a Espanya.

La novel·la comença amb la lectura d’un testament d’una fadrina rica a la que assisteixen uns quants dels protagonistes de la narració. Ens descriu les reaccions d’aquests al fet testamentari i després va desenvolupant aquests personatges, les relacions entre ells i altres personatges que van sortint durant els anys en que a la resta d’Europa s’estan matant en la Gran Guerra (1914-1918), retrocedint en el temps (ara diríem flash-back) quan cal per saber més dels personatges i la trama.

Enric Valor inicia la narració amb una cita de l’escriptor escocès Walter Scott: “Acció, to i gest, el somriure de l’amant, la cara ferrenya del tirà, la ganyota del bufó, tot s’ha de contar a la novel·la, puix que res no pot mostrar-se.” I després de llegir-la puc afirmar que Enric Valor compleix al cent per cent el consell de l’autor d’Ivanhoe.

El cicle de Cassana es completa amb dues novel·les més: Temps de batuda i Més enllà de l’horitzó. Les deixaré per més endavant.

Portem quasi 8 anys d’ajuntaments que es diuen “progressistes” i encara no han tingut collons d’obligar a la policia local a usar la llengua del poble. Sis anys d’alcalde socialista i dos de Compromís i encar continuem igual: tot els cartells en castellà! Encara no han tingut temps de fer cartells nou? o adhesius nous en la nostra llengua?

La veritat, és que aquest tema ja cansa. És que no tenen ganes ni de fer-ho en aquest “bilingüisme políticament correcte”?

Hi ha gent a que li agrada les coses que faig i m’ha dedicat un vídeo amb les meues fotografies.

Bon any 2023 a tothom. SALUT, REPÚBLICA I INDEPENDÈNCIA PELS PAÏSOS CATALANS!

Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.

Per una història, una memòria, que molt sovint em fa recordar
unes paraules, una persona, que avui em fa sentir català.

Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.

No hi ha cadenes, ni murs de pedra capaços d’ocultar i silenciar
una riuada de veus i cares que sents que està a punt de desbordar

Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.

Cançó de Josep Romeu

Potser el títol d’aquesta gran novel·la d’Isabel Clara Simó enganya un poc i penses que és alguna història d’alguna joveneta i penses que és un novel·la juvenil més de les que es publicaren en aquella època, però no és així, és més que això. Hi ha una història d’una jove obrera que gràcies a un matrimoni puja  d’escalafó social i que fa valer els seus drets en un món hostil, una història de desamors i de venjança per uns fets ocorreguts en el passat. Però sobretot és una novel·la sobre la ciutat d’Alcoi, la seua revolució del 1873, dita també del petroli, i el anys posteriors. La història de Júlia i els altres personatges (alguns reals) que l’envolten ens mostra la història de la veritable protagonista de la narració: la ciutat d’Alcoi.

Per cert, ix un personatge nascut a Llíria, el lider anarquista Severí Albarracín Broseta.

“Una llengua no mor perquè no tinga nous parlants, mor si els que la parlen deixen de parlar-la.”

Manuel Sanchis Guarner

Fa molts anys l’escriptor libanès Amin Maalouf va escriure “Les croades vistes pels àrabs” on ens narra aquests fets històrics des del punt de vista que no és tant conegut a Europa. Amb aquest precedent i amb amb els llibres sobre Al-Azrak que havia escrit Just I. Sellés, el dibuixant alcoià Daniel Olmo va proposar-li al primer fer una novel·la gràfica sobre aquest personatge tan conegut per les valls properes a la seua ciutat i contar la història amb la mateixa filosofia de l’escriptor libanès, en aquest cas els perdedors de la conquesta d’aquestes terres per Jaume I i, posteriorment, pel seu fill Pere el Gran.

El resultat és aquest esplèndid llibre amb unes quatre-centes pàgines on l’autor ha intentar donar-nos la visió dels fets que tenien els habitants de les valls d’aquests moment i buscant el major rigor històric possible tant en els fets com en l’ambientació d’aquests i intentant fugir dels estereotips de bons i dolents tan habituals al món del còmic.

El llibre el vaig comprar a la presentació del mateix que va fer Daniel Olmo al casal Jaume I de Llíria. L’autor està presentat el llibre per diferents ciutats del País Valencià. Vos recomane anar a la presentació si podeu i vos queda prop i, evidentment comprar el llibre.

Tot o res

Unes mas sense cap lliri,

això volem.

Unes mans pel cop de puny

i un bram al cel,

per poder enfilar l’agulla i

no perdre el tren,

oper agafar-nos les bardisses

dels llocs estrets

i obrir dreceres que no

s’han descobert.

Unes mans sense cap lliri,

això volem.

Que les butxaques ens vessen

de tanta fe,

de tant rebuscar els oasis

que ens han promès,

i ara és l’hora de no tèmer

passar el desert,

d’unir mans que empentin fot,

que guanyarem

només si estem convençuts

que és tot o res.

Roc Casagran

La primera notícia que vaig tenir d’aquest llibre fa ser fa poc en un article a Vilaweb de Vicent Partal i vaig decidir que havia de fer-li una ullada. La ullada ha estat ben aprofitada ja que com diu els subtítol del llibre, una arqueologia intel·lectual, l’autor ens mostra d’on ve i com ha evolucionat aquest concepte d’unitat que els espanyols tenen en algun lloc més amunt de Déu. Bàsicament es podria resumir en com els “intel·lectuals” espanyols sempre han donat més importància al valor de la unitat que no pas al de la llibertat, cosa que em recorda la teoria dels valors múltiples i incompatibles d’Isaiah Berlin que vaig llegir fa anys. I per justificar aquest valor de la unitat s’inventen unes teories que no entenc com ells mateixos se les podien creure.

Tot plegat, el llibre està molt bé, però la meua reacció al final és com la de Pepe Rubianes fa molts anys: “A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario. Que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda ya con el país ese y dejen de tocar los cojones.”  I després d’aquest acurat anàlisi d’Antoni Simon, encara més.

Felicitar a l’editorial Afer per haver publicat aquest llibre, que recomane, sobretot als espanyols que encara tinguin un poc de seny democràtic. No cal ser independentista per ser demòcrata.

Fa uns anys, gràcies a Mireia Vives i Borja Penalba vaig redescobrir a l’escriptor de Sabadell, Roc Casagran i la seua novel·la L’amor fora de mapa. Ja el coneixia d’una col·laboració que havia fet en un llibre escrit a quatre mans amb l’ex-jugador del FC Barcelona Oleguer Presas, Camí d’Ítaca. Després he continuat la seua trajectòria amb uns quants llibres i en la meua opinió millora amb els anys fins a aquest recull de poemes que anomena amb aquest estrany títol. Quan el compreu i el llegiu, ja entendreu el perquè.

No sóc molt aficionat a la poesia, ja que moltes vegades em costa entendre que em volen comunicar, però en el cas de Roc, és tot el contrari i després del Direm nosaltres o dels versos de L’amor fora de mapa, de seguida que he vist que ha tret un nou llibre, l’he comprat i el resultat ha estat superior a les meues expectatives, m’ha encantat.  Poemes d’amor, de tendresa cap al fills, dedicats a altres persones, poemes de lluita per la nostra llengua i país,…..Trobareu poemes per a cada gust i potser, com diu en ell en algun lloc, llençareu el mòbil al mar i agafareu un bon llibre.

Per cert, avui eixia a la venda un disc de Cesk Freixas on el cantautor música uns quants poemes de l’anterior llibre, Direm nosaltres.