marginàlies

Quan ha sortit gens espantat del somni, una barcassa, que ell veia impertèrrit des de terra, cremava aixecant una columna molt alta de foc. Era net, el foc, vibrant, com si volgués ser més alimara que no tragèdia. Del somni no en recorda res més que la fogatera i la mar emmirallada, sense cap crit ni estridència i en voldria treure el trellat, de tot plegat. Infantilment crida de nou el son amb la intenció de seguir el somni i al punt li compareix amb força l’adagio per a cordes de Samuel Barber. El sent i el viu tan net com al foc de la barcassa. Li costa recordar el primer pic que el va escoltar, no pot fer els comptes de l’eternitat d’anys que fa. Només en recorda la nuesa d’ells dos, les seves llàgrimes incontinents, el desconcert d’ella i un cruixit a l’ull de l’estómac inconsolable. Se sent la memòria emmurallada i torna a veure el foc dansaire  de la barcassa que li recorda quan de nin volia ser milana, planar com elles, veure com elles, tenir la seva fam i la determinació d’assaciar-se. L’adagi el fer i vol tornar al ventre de sa mare per ser immune a les llàgrimes i al mal de la carn que s’obre sense que res la toqui. I espera la mà que el retorni, que el rescati de la desfeta de la pell i del pensament, d’un plor que no ve de cap mal però que se’n va a l’abisme del dolor. I de cop compareix una boca a l’esquena, l’alè florit de qui desitja, l’aire que fa escampar el desassossec i fa ballar amb més decisió el foc de la barcassa.