Entre el Túria i el Ridaura

Un article escrit fa uns anys que encara és vigent per desgràcia

Ma mare ja no sap dir bresquilla.

Així és, ma mare ja
no diu ni ambresquilla, ni bresquilla, i molt menys préssec. La
castellanització de la societat valenciana ha arribat, fins i tot a la gent
gran, de tal manera que han perdut les paraules pròpies canviant-les per les
que escolten a la televisió (melocotón en almibar) o veuen a les etiquetes del
productes. Ja no diu suc, sinó “sumo”, o es tradueix directament del castellà:
Bons nadals ( en lloc del singular), menjar torró ( tradicionalment en plural,
menjar els torrons), exemples molt adients per a les festes en que estem.
Cantem “villancicos”, evidentment els castellans o andalusos, i s’oblidem de
les nadales, i celebrem la “nit bona”, i s’oblidem de Sant Esteve (o com ara
diuen “san Esteve”), en lloc de la nit de Nadal Llegim el periòdic, quan jo
crec que és més adient dir diari.

Així, es podrien
citar mils d’exemples de la castellanització que està patint la nostra
societat, gràcies als mitjans de comunicació i a la passivitat dels nostres
governants, que sembla més que no els interessa el tema i han decidit no fer
res perquè la nostra llengua desaparegui en unes quantes generacions. Però
també cal fer autocrítica i recordar una 
cita de Abraham Lincoln: “ no et preguntes que pot Amèrica fer per tu,
sinó que pots fer tu per Amèrica” i aplicar-la al nostre cas., que podem fer els
valencians per la nostra llengua? Fàcil, utilitzar-la, no renunciar a ella. En
aquests temps és una tasca difícil, i molta gent no està disposada a fer-la,
però si no la fem nosaltres, ningú ens ajudarà a mantenir la llengua dels
nostres pares i avis ( o “güelos”).

Una vegada, a Prada
del Conflent, vam estar discutint, sobre la definició de qui era català. Moltes
propostes sobre la taula: la pujoliana “qui viu i treballa a Catalunya”, “qui
té els pares catalans”, “qui es considera català” ,posar un DNI català,… però
ens vam quedar amb que és català qui ensenya als fills a parlar català i a
estimar el que és. Crec que és la mes encertada, i més després de comprovar com
gent valenciana de tota la vida, parla al fills en llengua estranya.