Yo no voy a olvidar porque otros quieran, d’Alfons Cervera.

La dictadura ens obliga a oblidar i a creure-se’n la seua versió oficial. Amb la transició la cosa no millora i ara sembla que la moda de la “memòria històrica” només val per a que alguns munten un negoci editorial per guanyar diners però sense anar al moll de l’os. Aquesta és la denúncia ( i no l’única) que fa Alfons en aquest recull d’articles i conferències sobre la memòria històrica que ens presenta al seu nou llibre. L’autor denuncia que molts autors actuals suavitzen el bàndol franquista ( amb l’excusa del costat humà del monstre, o de l’equidistància o un falsa neutralitat) per equiparar les dues realitats, rebaixant la culpabilitat d’una i augmentant la dels que varen defensar la democràcia. Autors com Javier Cercas o Muñoz Molina no ixen ben parats en aquest llibre, reivindicant l’autor a altres escriptors menys mediàtics, que no són de l’esquerra “progre” que agrada al diari El País.Ja a la presentació del llibre en va avisar que el perill estava en aquests autors i no els vinculats al PP, ja que aquests ja te’ls veus venir des de la distància i els de l’esquerra “Prisa” es camuflen més.
Una de les coses que sorprèn és la denúncia de l’autor de l’ús del llenguatge i dels eufemismes per edulcorar el que va passa (guerra entre germans, transició pacífica, dos bàndols,…) i així posar al mateix nivell les dues parts de la realitat: la dictadura ens va imposar un llenguatge manipulat del que encara no hem sabut eixir.
La majoria dels articles van sobre el mateix tema, per això recomane no llegir-ho de cop i anar intercalant altres lectures.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga. L’exercici físic.

“El Mens sana i corpore sano és una bona màxima per als homes lliures, però no per a qui ha fet vot de castedat. No manquen autors ascètics que aconsellen el cansament muscular a fi de fer fugir els mals pensaments de la carn Això no és exacte per a totes les naturaleses. Durant molts anys m’ha dedicat intensament a la caça escalant muntanyes sense cap resultat, sinó més bé el contrari. M’atrevesc a dir que l’exercici és el principal enemic de la castedat, ja que, lluny d’adormir-les,excita les funcions vitals. La tendència actual, presa de protestantisme nord-americà que aspira a modernitzar la clerecia, pot donar resultats funestos.”
Així expressa la sue retrograda opinió el rector narrador d’aquesta novel·la sobre l’exercici físic i les seues conseqüències. I això que el seu oncle ( o pare?) el feia practicar al gimnàs malgrat les seues opinions. Sort que no no va conèixer a Jane Russell, he he: ( i açò només és una petita mostra del seus reaccionaris pensaments!)
https://www.youtube.com/watch?v=NjcuGeUb-BY

Publicat dins de cinema, educació, Literatura | Deixa un comentari

El archiélago en llamas, de Jules Verne

Del còmic a la novel·la, és així com vaig descobrir molts autors i en especial a Jules Verne. A la darrera edició de Temps de flors a Girona, en el mercadet que hi ha al pont de Sant Feliu vaig trobar aquesta novel·la de Jules Verne que ja coneixia en la seua versió còmic que va editar Bruguera quan era xiquet. Ara l’he trobada en un col·lecció de novel·la bèl·lica, cosa que no entenc, ja que no considere aquesta narració ambientada a Grècia durant la guerra de la independència respecte a l’imperi otomà, com una novel·la bèl·lica. La trobe una narració d’aventures en la Verne ens vols transmetre els seus coneixements històrics i geogràfics de la zona, i donar la seua opinió política sobre alguns temes com l’esclavatge (com fa també a Nord contra sud, aquesta ambientada a l’estat de Florida durant la guerra de secessió americana), i tot amb una petita història romàntica pel mig.
A la introducció diu que a Grècia no va agradar molt aquesta novel·la per la descripció que fa d’alguns habitants del Peloponès, però si has viatjat per allà, com vaig fer fa anys en una autocaravana, entendreu de seguida que l’opinió de Verne no era molt exagerada, sinó mireu una de les fotos que vaig fer a Vathia, al sud de la península de Mani.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El tren i la torre, d’Alexandre Navarro.

“o que você não sabe nem sequer pressente
é que os desafinados também têm um coração”

Aquests versos de la cançó de João Gilberto és de les primeres coses que m’ha vingut al cap en anar llegint aquest poemari de l’escriptor i mestre de Nàquera, Alexandre Navarro, i molts vos preguntareu la raó. Doncs senzillament perquè els entenc i m’agraden, i crec que estan ben fets. Poetes com ell o com Joan Castellano i Enric Sanç em fan gaudir de la poesia, ja que com a inexpert que soc en aquest tema, a vegades em costa digerir alguns poemes que intente llegir i em quede amb una sensació d’impotència que em fa preguntar-em si soc un ignorant i no arribe a més amb la lectura de poemes. Gràcies Alexandre per reconciliar-me amb aquesta part de la literatura que he tingut abandonada durant períodes massa llargs. Com a mostra, un versets amb un estil marchià (hi hi, l’adjectiu és meu!):
“Si com aquell que afirmà tan segur
que sobre aquesta pedra
edificaré no sé quina cosa,
sobre aquesta la teua pedra
on seus avui a boqueta nit,
jo edificaré el meu amor,
pacient llosa i encesa mirada.”

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El retorn de Voltaire, de Martí Domínguez.

He tardat a llegir alguna novel·la del periodista i columnista de la revista El temps, però ha valgut la pena. Una història diferent a això que el gran mercat de best-sellers anomena novel·la històrica. L’autor ens novel·la els darrers dies de la vida d’escriptor il·lustrat francès, i al mateix temps ens explica els problemes que va tenir amb el poder de l’època, tan civil com religiós, i les seues idees sobre la filosofia, la llengua francesa, el teatre, la política, la religió…. En diferents capítols van apareixent altres filòsofs o científics protagonistes del que ara anomenem període il·lustrat i veiem quina relació tenien amb el dramaturg,i de tots em quede amb l’anècdota de que a D’Alembert, els seus detractors el menyspreaven dient que era pitjor que filòsof, era geòmetra! No sabia que la geometria fora tan dolenta!
Vos deixe amb una frase de les darreres pàgines del llibre:
“Ara mateix acabe de llegir una carta on anima els filòsofs que il·luminen amb la raó fins els mussols, a pesar del seu odi innat per la llum.” Desgraciadament, actualment en ple segle XXI, encara queden molts mussols que no es deixen il·luminar per la raó!

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Els ocells amics, de Josep Maria de Segarra.

Fa molts anys, vaig tenir un parell de còpies d’un llibre-CD que varen donar a la revista El temps titulat “Que diuen els ocells” inspirat en l’obra de Jacint Verdaguer. En aquest llibre es feia incís en el cant de diferents pardals que volen pel nostre país. Ara em sap un poc de greu haver-les regalades.Acabe de llegir un llibre de Josep Maria de Segarra, que també parla dels ocells però en aquest cas fent una defensa de la seua utilitat per a les persones que treballen al camp i per la conservació del boscos i altres ecosistemes; ara diríem un conte ecologista o verd. Els ocells amb la seua gana es mengen insectes i altres animalets que perjudiquen a les collites o la integritat dels boscos, com fa per exemple el cucut amb la processionària. I així van passant al llarg de la narració ocells, com l’oreneta (xirivita al meu poble), el falciot, la puput, el cucut, el picot (o preferiu pica-soques? o pica-pins?), el raspinell, el rossinyol, l’ull-de-bou, la cuereta, la mallerenga, l’òliba, el mussol i el gamarús, que segons l’autor tots són molt útils per la pagès i l’equilibre ecològic (no sé quines paraules utilitzaria l’autor per referir-se a aquest concepte modern).
Bàsicament hi estic d’acord, però potser l’autor oblidava que a d’alguns d’ells també els agrada picar la fruita, o menjar-se les llavors, o potser no recordava haver vist mai espantaocells? Una visió massa romàntica del món dels ocells.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Dune, de Frank Herbert.

Fa molts anys que anava darrere d’aquest llibre, més concretament des de que vaig veure la pel·lícula de David Lynch. Ara l’he trobat en un mercat d’intercanvi i l’he pogut llegir. Però la pregunta que em faig és: “és una novel·la de ciència ficció a l’estil més tradicional del terme?”. Per mi només té de ciència ficció l’ambientació en un imperi galàctic en el futur amb un sistema polític feudal on els feus són planetes sencers. És una història on es plantegen molts problemes que encara tenim actualment a la nostra societat: ecologia, religió, pacifisme, ….i crec que al estar escrita als anys seixanta abunda una gran proliferació de l’ús de drogues degut a que en aquella època ja començaven a fer-se perillosament populars.
No sé si l’autor en prenia o no, però sí puc dir que va tenir una gran imaginació per crear tots aquests mons que descriu a la novel·la, cosa que t’obliga a consultar el petit diccionari que hi ha al final del llibre. En aquest diccionari, que jo vaig mirar al final de la narració, descriu coses que no recorde haver vist al llarg d’ella, potser perquè ja pensava utilitzar-les en les seqüeles que va fer posteriorment?

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

De Berdica a Navayork, de Bernat Capó.

Aquest petit llibre és un exemple de micro-història local o de periodisme local, com vulgueu dir-ho, que amb moltes altres més complementen la nostra història oficial. En aquest cas és la història d’un personatge prou conegut al seu poble, que emigra cap al Estats Units a principis de segle XX, com varem d’haver de fer molts valencians per poder viure i guanyar-se el pa lluny del caciquisme espanyol d’aquella època. El protagonista és un esperit lliure i bohemi que no pot parar quiet al seu petit poble i ha de cercar nous horitzons a l’altra banda de l’Atlàntic. Una vida plena de sucoses anècdotes, de les quals destaque el descobriment de la llengua castellana ben lluny d’Espanya. Preocupat per aprendre la llengua anglesa i per culpa d’un incident bèl·lic amb un submarí alemany, el nostre protagonista, acaba a la recentment independent illa de Cuba, on no parlen ni català, ni anglès, i sí que xerren un espanyol un poc estrany per al nouvingut:
“Del castellà havia sentit una mitja dotzena de paraules més o menys, i aquestes, eixides dels llavis dels meus pares més com a divertiment que com a ensenyament. D’altra banda, a Cuba, i en aquell temps -no sé si ara continua igual- parlaven un castellà que riu-te’n dels andalusos. Allà igual tallaven les paraules que les allargaven extraordinàriament. En conseqüència, i no sabent el temps que havíem de quedar-mos a l’illa, em vaig afanyar a aprendre alguna cosa que més tard i durant la meua estada prolongada a Florida vaig anar perfeccionant fins al límit actual. A conseqüència de tot això estava convençut que mai aprendria una sola paraula d’anglès, i ja ho veus, t’ho dic sincerament, va ser més fàcil dominar la parla americana que l’idioma patri.”
Bé, ja se sap, el castellà va eixir a València de manera espontània, sense cap imposició, he he he

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Las tres erres, de Mark Twain.

Al mercat de segona mà o d’intercanvi et trobes petites sorpreses com aquesta recopilació dels pensaments de l’escriptor americà, Mark Twain, ja als darrers anys de la seua vida. Recopilats per Maxwell Geismar i repartits en tres part de nom raça, religió i revolució (d’ací el nom de les tres erres) i una quarta part més variada, l’autor analitza i dóna la seua opinió sobre els temes de moda a la seua època: la recent guerra Cuba, la guerra dels ianquis a Filipines contra els insurgents musulmans (inici de l’imperialisme americà que l’autor critica), la guerra del boers, la revolta boxes, el colonialisme al pacific, les massacres al Congo per part del rei Leopold, el tsarisme i la guerra contra el Japó, el missioners a la Xina, els aborígens australians i els kanacks de Nova Caledònia,….Tot açò narrat amb una ironia brutal i una crítica bestial als que diuen que ells són els civilitzats i els altres els salvatges.
Personalment la part que més m’ha agradat a estat la primera, la reservada a la raça. Potser la segona dedicada ala religió fluixeja més pel meu gust, però després es recupera a les dos darreres parts. M’han entrar ganes de rellegir Un Ianqui a la cort del rei Artur, he he.
Dos perles en versió original:
Our Country, right or wrong! An empty phrase, a silly phrase. It was shouted by every newspaper, it was thundered from the pulpit. …And every man who failed to shout it or who was silent, was proclaimed a traitor. To be a patriot, one had to say, and keep on saying, “Our Country, right or wrong,” and urge on the little war. Have you not perceived that this phrase is an insult to the nation?

The black savage whom the Boer has driven out was brimming over with good nature and comradeship and friendliness, and he was the cheeriest soul, and had the easiest life in the world: and it was always on tap and ready. He went naked; he was dirty; he housed himself like a cow; he was indolent; he worshipped a fetich; he was a savage, and all his customs were savage; but he had a sunny spirit, and at bottom a good disposition.

He was replaced by the Boer, a white savage, who is dirty; houses himself like a cow; is indolent; worships a fetich; is grim, serious, solemn, and is always diligently fitting himself for heaven, probably suspecting that they couldn’t stand him in the other place.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Bandes i bàndols. Les arrels de fenomen musical llirià, d’Elvira Asensi Silvestre.

Fa molts anys vaig escoltar que els negres del sud dels Estats Units varen començar a tocar jazz (l’evolució del seus blues o cants espirituals) gràcies a que varem poder agafar el instruments que les bandes militars dels dos exercits que lluitaren a la guerra civil americana havien anat abandonant. Instruments normalment de vent que després formaren part dels primers grups jazzístics a Nova Orleans i altres ciutats dels estats esclavistes del sud. Llegint aquest llibre que ha escrit Elvira Asensi a partir d’una tesi d’investigació, vaig recordar aquest fet que ens va contar fa anys el saxofonista Ramon Alsina (Selva Big Band), ja que sembla que les bandes militars de l’exercit d’ocupació francès i dels regiments que lluitaren a les guerres carlines varen influenciar i molt en la formació de les bandes civils valencianes al segle XIX.
Aquest reflexió i altres més sobre l’origen de les bandes de música al nostre país i en particular al nostre poble amb la seua dualitat (que sembla que ve de lluny, fins i tot abans de l’existència de les bandes) és el que ens explica l’autora en aquest llibre; i el que és més important, sense caure en la simple anècdota de a vore quina és millor o ha guanyat més, o del ranci patriotisme local del “almenys són de Llíria”.
Felicitar a l’autora per la valentia en escriure aquest llibre i pel tractament fet, malgrat que a vegades repeteix massa algunes coses a l’inici de cada capítol. Però supose que ho fa per recordar els fets tractats anteriorment i introduir el nou capítol d’una manera més clara,ja que no oblidem que el llibre ve d’una tesi doctoral.
I com a “unioner” (ací no puc ser parcial, he he), agrair-li el haver-me aclarit l’origen de la nostra banda.

Publicat dins de música | Deixa un comentari