L’Ebre, un riu que fa pujada, d’Arturo Gaya.

Arturo Gaya, més conegut com Quico el Cèlio, ens presenta el seu personal recorregut pel riu que el va vore nèixer a la ciutat de Tortosa. Des de la desembocadura fins a la ciutat de Fontibre, on presumptament naix el riu més cabalós de la península, ens va descobrint els llocs que a ell més li han impactat. Potser cada lector faria una ruta diferent o destacaria altres indrets, però això ja ho recorda l’autor al final del llibre quan diu d’ell que pot ser ampliat amb les suggerències del lector.
Personalment, m’han agradat més les parts on parla de zones que conec o he visitat o de les referències literàries a altres autors ebrencs, com el gran Jesús Moncada o l’autor de Benissanet, Artur Bladé Desumvila, o a les cançons del seu grup musical més conegut, Quico el Cèlia, el noi i el mut de Ferreries. A més, estic totalment d’acord amb ell sobre que la majoria de tradicions pugen riu amunt,ja que la majoria de civilitzacions arribaren a la península per mar, i per tant entraren cap a dins seguint camins i les cursos del rius, i per tant la jota té origen valencià i català, malgrat que altres diguen el contrari. I com diu ell a les primeres pàgines, els aragonesos que entenen del tema, així ho reconeixen.
Que recorda la gent tota
esta és la bonica història
que recorda la gent tota
d’aquell conegut poeta
del qui va nàixer la jota.

Aben Jot era el seu nom,
la seua terra València,
la seua música alegre
tenia molta influència.

Per no amagar la injustícia
i per contar la veritat,
va haver de deixar València
i va marxar desterrat.

I en lo seu llarg caminar
anava de poble en poble
en lo seu llarg caminar
mai va perdre l’alegria
mai va deixar de cantar.

Quan Aben Jot la cantava,
s’omplia la plaça tota.
I la música va ser
coneguda com la Jota.

Per Catalunya i Mallorca
La Jota primer va créixer.
I va arribar a l’Aragó,
què és on més se va conèixer.

Vaja feliç que seria
si ara l’home ho pugués viure
i què feliç que seria…
Tanta gent que canta i balla
en la seua melodia.

Que recorda la gent tota
esta és la bonica història
que recorda la gent tota
d’aquell conegut poeta
del qui va nàixer la jota.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

La lluna per Tots Sants, d’Ivan Carbonell.

A la seua primera novel·la “El món d’Horaci”, l’escriptor empordanès Vicenç Pagès, segons diu ell, utilitza el mètode paranoic-crític que ja era utilitzat pels surrealistes com el pintor Dalí. Una sèrie d’arxius trobats en un PC sense aparent connexió que tots junts formen la narració que ens vol contar. Ivan Carbonell fa el mateix en aquesta darrera novel·la que ha editat Viena edicions. Una sèrie d’escrit trobats de casualitat, de diferents èpoques i altres textos que semblen sense cap relació entre ells, ens narren la història del que jo anomene l’Sleepy Hollow valencià, que enlloc d’espasa, porta corbella. Uns fets que sembla que només passen un determinada nit de l’any si coincideix amb la lluna plena i que sembla que es tornen a repetir com els d’aquella pel·lícula de “El dia del marmota” amb Bill Murray, però de manera més tràgica.
Com la novel·la de Vicenç Pagès, Ivan ha fet una veritable esforç per poder donar consistència a tota aquesta anarquia de capítols per a construir una història ben trenada, però que, en la meua opinió deixa alguna pregunta oberta al lector. Supose que és la intenció de l’autor.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La ballarina de Berlín, de Joan Daniel Bezsonoff.

Joan Daniel creua Europa en l’espai i en el temps a la seua darrera novel·la. Se’n va de Perpinyà cap a l’est i centre d’Europa i ens trasllada al Berlín d’entreguerres, cap a la fi de la república de Weimar i l’ascens de Hitler al poder. Berlín, una illa de modernor al voltant d’un país que comença a sucumbir a la barbàrie nazi, com descriu un dels personatges de l’obra.
La història és un novel·lització d’uns fets reals amb personatges reals, alguns menys coneguts i altres molt més famosos, com Hitler i el seu ministre de propaganda, Goebbles. Una història d’espionatge amb tocs d’erotisme que aprofitat l’autor per explicar com s’estaven vivint aquells anys a Polònia, a Berlín i altres ciutats de l’est. Aprofita per recordar-nos als seus lectors, el seu amor cap a les llengües del món i l’etimologia de les paraules, i per fer-mos veure el seu bon gust per fer una obra molt documentada, per que pugues fer un viatge virtual a aquestes ciutats a l’època de la narració.
A vegades he escoltat dir a Joan Daniel que ja no escriuria més, per favor continua. A més pocs són capaços de dir obvietats com aquesta:
“Fóra un narració a part, inútil i avorrida com les novel·les intercalades del Quixot, llevat de la història de la pastora Marcela.”

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La flecha negra, de Robert L. Stevenson.

Fa una setmana a la llibreria Tirant lo Blanch vaig vore una oferta de llibres de butxaca, i la nostàlgia dels còmics de l’editorial Bruguera va poder més que la de passar de llarg. Vaig vore aquesta novel·la d’Stevenson, allunyada dels seus pirates i dels mars del sud o del seu Dr. Jekyll. Com he dit havia llegit de jove un còmic basat en la novel·la i recordava vagament alguna adaptació televisiva d’aquesta narració ambientada a la guerra de les dues roses a l’Anglaterra del segle XV, una novel·la en la que es sembla voler acostar al seu paisà Walter Scott, però crec que de manera diferent. Els personatges no són tant perfectes com els d’Ivanhoe o El talismà, tenen més grisos al seu comportament cavalleresc, per dir-ho d’alguna manera, i més en aquesta guerra civil, on les canvis de bàndol estaven a l’ordre del dia. Hi apareixen personatges reals com Richard de Gloucester, el futur Ricard III:
“Richard de Gloucester, els mismo que más tarde sería entregado a al execración de la posteridad con el nombre de Ricardo III”, influència Shakespeariana?

Per cert, l’edició amb moltes errades tipogràfiques. No m’estranya que el veneren a dos euros.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Serra Calderona: Mirador de l’Abella.

Hui hem passat per la part més central de la Serra Calderona, la part que tenia desconeguda. Coneixia la zona de Rebalsadors, Naquera, Serra, Segart i Gilet, per un costat i Olocau, Gatova i Marines per l’altre, però aquesta part entremig de les anteriors no l’havia xafat mai. El recorregut era senzill, tot per pista. Des d’un vell aljub hem pujat cap al mirador de l’Abella, passant per la font del mateix nom. Des d’allà es té un bona vista del Camp del Túria i pots vore, en un dia clar, fins al Montgó de Dénia. Després hem baixat cap a la Font de la Gota, zona que ja coneixia d’una excursió de fa uns anys, però amb eixida a Olocau. Des d’aquesta font la tornada al lloc on estaven els cotxes ja ha estat senzilla. Baixava prou aigua de pel barranc on està la font i he trobat la senda que agafarem fa uns anys per tornar la poble d’Olocau, la senda del maquis.
Gràcies a l’Ateneu de Bétera per l’organització de la sortida.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

València no s’acaba mai, de Vicent Baydal.

El món editorial en català a València sembla reviscolar. Aquesta nova editorial, llibres de la drassana, porta publicats alguns llibres interessants. Aquest llibre, escrit per Vicent Baydal, és un recull de històries vinculades amb la ciutat de València en diferents èpoques de las seua història, des de la conquesta de Jaume I (Yaqmú al-Barsaluní) fins a l’actualitat. Històries d’altres temps, però sempre vinculades d’alguna manera al present, perquè com diuen, qui no sap la seua història està condemnat a repetir-la, sobretot el dolent. Més de vint històries de les que destacaria la de les falles a Tarragona, durant la II República o la que ens parla del monuments i noms de carrers ignominiosos que havem de patir els valencians, mentre altres personatges mig oblidats, que protagonitzen altes narracions del llibre no han rebut cap homenatge ni recordatori per part de la ciutat que hauria de ser la capital de tot un país al que sempre li ha donat l’esquena.
Bufen vents nous, com demostra la publicació d’aquest llibre o altres semblants. Ara falta arribar a més públic i potser podrem capgirar la situació i recobrar la capital per al país, com diu una cançó d’Obrint pas. Ara notícies doma la d’avui, que un comissió fallera vol fer un homenatge a la Fundació del dictador, (quin país ens ha tocat!) no ajuden si son passos endarrere que cal evitar.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Das Brennglas (Un gitano en Auschwitz), d’Otto Rosenberg.

L’holocaust oblidat contat en primera persona per un sobrevivent dels camps de concentració nazis. Només ja de major l’autor es va atrevir a contar les seues experiències en aquest llibre amb anotacions que van molt bé per explicar el context històric de cada capítol i situació narrada. L’auto descriu la situació abans de l’extermini, durant i després. La situació dels gitanos abans de l’arribada dels nazis al poder no era molt agradable, però amb l’arribada d’aquests al poder i sobretot a partir del 1936 quan varen voler donar una imatge “neta” de Berlín, aquesta va anar empitjorant fins a la deportació definitiva als camps d’extermini en 1942, per donar a l’ètnia gitana el mateix tractament que als jueus. L’autor narra el seu pas per diferents camps i com amb sort diversa es va salvant de morir amb la resta de la seua família. Quan es alliberat, durant un temps també ho passa malament fins a instal·lar-se definitivament a Berlín o va morir a l’any 2001. Recordem que només fins al 1982 el govern federal alemany va reconèixer aquest extermini, i molt més tard la resta d’Alemanya amb la reunificació després de caure el mur de Berlín.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Alpont-La Iessa, GR-37

Ahir férem un tros de GR-37 entre els pobles d’Alpont i La Iessa, a la comarca dels Serrans. Començarem al poble d’Alpont baixant cap a l’aldea abandonada de La Hortichuela. D’allà, i sempre seguint les marques de GR pujarem cap a la zona de la Font del Cabezo o es té una esplèndida vista del poble d’Alpont i la muntanya on aquest està enclavat. Després de reagrupar caminàrem un poc més i esmorzarem en una esplanada on ja es veia el poble La Iessa. Aquesta part del camí, ja és més lletja. Les mines a l’aire lliure de la zona han deixat un paisatge molt dantesc, i algunes recuperacions que he vist, deixen molt que desitjar. Arribàrem fins a l’ermita i pou de Sant Joan, ja prop del poble de La Iessa. La tornada va ser un una variant diferent, passat per dins del barranc de “La Hoz”, la part més bonica i espectacular de l’excursió i més després de les recents pluges, entrant al poble pel museu d’etnologia. Si teniu temps feu una visita al poble, val la pena.
El dinar el férem al poble de La Iessa, al restaurant El bosque animado: bon menjar, però el tracte al client no és el que t’esperes.
A la tornada en cotxe, per la carretera que porta per Higueruelas cap al Villar, el paisatge de mines i destrucció de la muntanya encara és pitjor. Cal fer tota aquesta desfeta en nom del progrés? o potser tenim massa capritxos?

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Viaje alrededor de la Luna, Jules Verne.

Aquesta novel·la és la segona part d’una anterior titulada “De la terra a la lluna”. Crec que és de les narracions menys assequibles al públic juvenil. L’autor, cercant al versemblança, utilitza tots els coneixements científics de l’època per contar les aventures d’aquests tres aventureres que viatge dins d’una bala de canó cap al nostre satèl·lit, i això fa que la narració perda fluïdesa, però per altra part, enganxe al que busca la part més científica de l’obra, sobretot per la part històrica: que se sabia o es pensava en aquella època?
Aquesta narració ja la coneixia en format de còmic editat per Bruguera quan jo era adolescent, però unint les dues novel·les en una historieta d’unes 30 pàgines.
El llibre es completa amb el conte curt Una hivernada al gels, on conta com un pare va a cercar al seu fill perdut al mar àrtic i descrivint les penalitats de navegar per aquestes altes latituds durant el segle XIX, i com han d’afrontar els perills del gel i el fred amb eines de fa dos segles.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Viaje alrededor de la luna, de Jules Verne. Àlgebra.

A la novel·la Viatge al voltant de la lluna, la segona part de De la terra a la lluna, els viatger del projectil tenen aquesta conversa sobre la utilitat de l’àlgebra abans de calcular la velocitat d’escapament que necessitava agafar el projectil per poder eixir de l’atmosfera terrestre i poder arribar a la lluna. Potser i els nostre joves llegiren més els clàssics ja no en preguntarien tant la típica pregunta de “i això per a que val?”

-Porque no sabes álgebra -replicó tranquilamente Barbicane.
-Ah! Ya os conozco, devoradores de x, siempre sois los mismos; todos lo queréis componer con el álgebra.
-Pero dime, Michel – replico Barbicane-, ¿crees que se puede forjar sin martillo o labrar sin arado?
-No es fácil.
Pues bien, el álgebra es una herramienta como el arado o el martillo, y una buena herramienta para el que sabe hacer uso de ella.

Més endavant apareixen les formules:

Publicat dins de matemàtiques | Deixa un comentari