Las tres erres, de Mark Twain.

Al mercat de segona mà o d’intercanvi et trobes petites sorpreses com aquesta recopilació dels pensaments de l’escriptor americà, Mark Twain, ja als darrers anys de la seua vida. Recopilats per Maxwell Geismar i repartits en tres part de nom raça, religió i revolució (d’ací el nom de les tres erres) i una quarta part més variada, l’autor analitza i dóna la seua opinió sobre els temes de moda a la seua època: la recent guerra Cuba, la guerra dels ianquis a Filipines contra els insurgents musulmans (inici de l’imperialisme americà que l’autor critica), la guerra del boers, la revolta boxes, el colonialisme al pacific, les massacres al Congo per part del rei Leopold, el tsarisme i la guerra contra el Japó, el missioners a la Xina, els aborígens australians i els kanacks de Nova Caledònia,….Tot açò narrat amb una ironia brutal i una crítica bestial als que diuen que ells són els civilitzats i els altres els salvatges.
Personalment la part que més m’ha agradat a estat la primera, la reservada a la raça. Potser la segona dedicada ala religió fluixeja més pel meu gust, però després es recupera a les dos darreres parts. M’han entrar ganes de rellegir Un Ianqui a la cort del rei Artur, he he.
Dos perles en versió original:
Our Country, right or wrong! An empty phrase, a silly phrase. It was shouted by every newspaper, it was thundered from the pulpit. …And every man who failed to shout it or who was silent, was proclaimed a traitor. To be a patriot, one had to say, and keep on saying, “Our Country, right or wrong,” and urge on the little war. Have you not perceived that this phrase is an insult to the nation?

The black savage whom the Boer has driven out was brimming over with good nature and comradeship and friendliness, and he was the cheeriest soul, and had the easiest life in the world: and it was always on tap and ready. He went naked; he was dirty; he housed himself like a cow; he was indolent; he worshipped a fetich; he was a savage, and all his customs were savage; but he had a sunny spirit, and at bottom a good disposition.

He was replaced by the Boer, a white savage, who is dirty; houses himself like a cow; is indolent; worships a fetich; is grim, serious, solemn, and is always diligently fitting himself for heaven, probably suspecting that they couldn’t stand him in the other place.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Bandes i bàndols. Les arrels de fenomen musical llirià, d’Elvira Asensi Silvestre.

Fa molts anys vaig escoltar que els negres del sud dels Estats Units varen començar a tocar jazz (l’evolució del seus blues o cants espirituals) gràcies a que varem poder agafar el instruments que les bandes militars dels dos exercits que lluitaren a la guerra civil americana havien anat abandonant. Instruments normalment de vent que després formaren part dels primers grups jazzístics a Nova Orleans i altres ciutats dels estats esclavistes del sud. Llegint aquest llibre que ha escrit Elvira Asensi a partir d’una tesi d’investigació, vaig recordar aquest fet que ens va contar fa anys el saxofonista Ramon Alsina (Selva Big Band), ja que sembla que les bandes militars de l’exercit d’ocupació francès i dels regiments que lluitaren a les guerres carlines varen influenciar i molt en la formació de les bandes civils valencianes al segle XIX.
Aquest reflexió i altres més sobre l’origen de les bandes de música al nostre país i en particular al nostre poble amb la seua dualitat (que sembla que ve de lluny, fins i tot abans de l’existència de les bandes) és el que ens explica l’autora en aquest llibre; i el que és més important, sense caure en la simple anècdota de a vore quina és millor o ha guanyat més, o del ranci patriotisme local del “almenys són de Llíria”.
Felicitar a l’autora per la valentia en escriure aquest llibre i pel tractament fet, malgrat que a vegades repeteix massa algunes coses a l’inici de cada capítol. Però supose que ho fa per recordar els fets tractats anteriorment i introduir el nou capítol d’una manera més clara,ja que no oblidem que el llibre ve d’una tesi doctoral.
I com a “unioner” (ací no puc ser parcial, he he), agrair-li el haver-me aclarit l’origen de la nostra banda.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

La Concòrdia a Meravelles llirianes.

Quan al poble se’l deixa treballar i fer coses sense cap lligadura o entrebanc ixen coses tan meravelloses com el projecte “Meravelles llirianes”. Hui hem participat a un acte en suport de la candidatura de La Concòrdia, la zona de muntanya del nostre terme, on pots trobar un bon nombre de rutes i activitats per fer, ja siga a peu o en bicicleta, o pels més forts, corrent pels seus camins.
L’acte ha estat una petita excursió caminant fins al Puntat del Llop, d’on es té un bona vista del camp de Llíria i pobles dels voltant. En un dia clar es veu el mar i al ciutat de València. L’èxit de la convocatòria, ja que després ha pujat un grup de gent en un autobús que s’ha quedat sense places pel que m’han dit, ha fet que la visita a la vil·la ibera del Castellet de Bernabé s’hagi fet en dos torns. Al mateix temps s’han fet altres activitats com l’esmorzar al puntal preparats per la Societat de Caçadors de la Concòrdia, una exhibició de cant d’ocells per uns aficionats del poble i un micro-concert de tabalets i dolçaina per la colla La Pastrana de la Unió Musical. I és ací, on es veu que independentment del pensament polític de cadascú, a vegades es poden fer coses boniques per promocionar el teu poble, que potser donen més fruit que molts viatges de polítics a FITUR.
Ànim als organitzadors i a continuar amb les meravelles següents.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Colonialisme per nens (Cantamapes, Bottego-Mahamed)

“Imagina’t que trobes per terra un boli amb el nom “David” escrit. Si ets amable, busques David i li’l tornes. Si per contra vols quedar-te’l, què fas? Esborres el nom que hi ha escrit i hi escrius damunt el teu. Els exploradors com Bottego feien una cosa semblant amb els noms dels llocs. Així, acabades les seues exploracions, els italians podien mirar el mapa d’Etiòpia i dir: “Veus? Aquí hi ha molts noms italians, és just que a Etiòpia hi manen els italians I si els etíops ni hi estan d’acord, els farem la guerra””.

Algunes de les sorpreses amb que et trobes llegint aquesta llibre, una espècie de guia o atles subversiu dels llocs i curiositats del món adreçats a tots els públics.

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

Per sempre, de Santiago Díaz Cano.

Compartisc l’opinió de Joan Daniel Bezsonoff, com pot ser aquest novel·lista tan desconegut amb la quantitat de fem que es publica per aquest món de Déu? Gràcies a ell el vaig descobrir a Memòries d’un porc, i ara també m’ha fet descobrir la seua segona novel·la, que potser no arriba al nivell de la primera, però que val la pena llegir per gaudir del seu humor negre. Només per les Instruccions d’ús ja la val pena obrir el llibre i llegir les primeres pàgines d’aquesta novel·la negra valenciana. I si voleu un crítica millor que la meua llegiu a Joan Daniel.
Benet torna a casa abans d’hora i es troba amb una situació desagradable, així comença la narració. Després al llarg dels capítols i els apèndixs, l’autor va narrant els fets i les sensacions que té el protagonista després de cometre un crim i com es planteja el seu futur. Al contrari de la gran novel·la de Dostoievski, no hi ha cap policia pel mig que tracte de cercar al culpable, i per tant, en la meua opinió, el final queda un poc obert a dues possibilitats. Cada lector tindrà la seua opinió, potser l’autor ens ho pot aclarir. I una altra diferència amb Crim i càstig és que la narració no és lineal en el temps. Als capítols narra els fets i als apèndixs les possibles raons d’aquests fets. Aquests es poden llegir a bé al final dels capítols, com he fet jo, o intercalats, com també està indicat a les instruccions d’ús. No crec que hi hagi molta diferència entre una manera i l’altra, gaudireu igual d’aquest relat breu de l’escriptor i professor de matemàtiques saforenc.

“Hom s’abstindrà d’administrar-lo a pacients amb demostrada al·lèrgia a la lectura i els seus derivats” (Contraindicacions)

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

“El pacto de no intervención. Pobre República.” Memòries del milicià i brigadista internacional, Josep Almudéver..

El passat més d’octubre el brigadista internacional Josep Almudéver va baixar de la tarima on estaven ell i tots els premiats amb els premis 9 d’Octubre de la Generalitat Valenciana. La raó és obvia, comença a sonar l’himne espanyol que ens han imposat, tant la monarquia com la dictadura feixista. Un acte de coherència que els que no ho acaben d’entendre, ho podran acabar d’entendre llegint les seues memòries o assistint a alguna de les conferències que aquest vell lluitador fa per la geografia valenciana. Potser els membres de protocol de la Generalitat haurien d’haver pensat abans de fer sonar aquesta musiqueta que li acabaven de donar un premi a una persona a la que aquests compassos no li porten bon records precisament, i potser, per una vegada, calia fer una excepció a la rígida norma protocol·lària, no?
Acabe de llegir les seues memòries que vaig comprar fa unes setmanes a Riba-roja de Túria, on cal destacar la quantitat d’anècdotes personals que hi ha. Anècdotes, però, que venen a confirmar el que molts historiadors estan explicant darrerament: el paper clau la intervenció alemanya i italiana en el desenvolupament de la guerra, la nefasta “no-intervenció” francesa o anglesa (i ell com a francès està molt dolgut per aquest fet), les intencions criminals del dictador, i col·laboradors, que ens ha tocat patir en aquest país ( o encara continuem patint?), la barbàrie anarquista de la FAI, que no ajuda gens a guanyar la guerra, el paper de certs militars “republicans” en acabar la guerra (darrer llibre de Paul Preston, La fi de la guerra civil), les presons i camps de presoners franquista i els treballadors forçats, el maquis, …….

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Las inquietudes de Shanti Andia, de Pio Baroja.

Això dels mercats de llibres de segona mà va bé per trobar llibres pendents de llegir. Ja fa temps que volia llegir alguna cosa de Pio Baroja i a la parada de llibres que es posa sota les arcades de la Rambla de la Llibertat, a Girona, vaig trobar aquesta novel·la que narra l’experiència vital i marinera d’un jove basc de nom Shanti. Al mateix temps i entrellaçada amb la seua pròpia, el protagonista va contant la vida del seu oncle, un aventurer que es posa en alguns negocis, que a aquella època ja començaven a ser mal vistos (el tràfic d’esclaus) i les seues vicissituds.
Una novel·la que et trallada, no només al País basc, sinó a diferents llocs del món, on els antics navegants bascos havien deixat la seua empremta. Antics, sí, ja que com el mateix protagonista reconeix al final, els seus fill no seguiran, i els joves ja no volen ser marines d’altura, prefereixen altres oficis; i ell es partidari d’això, però li queda la melancolia del passat.
M’ha fet gràcia que el protagonista reconeguera en diferents parts de l’obra, que per ell, el castellà era un llengua estranya i que li costava parlar-la, i que per això, quan era jove, li costava fer-se entendre entre els espanyols, sobretot els andalusos; no ho diu amb gent d’altres nacionalitats. Potser haurem de replantejar aquest patriotisme que ens ensenyaren a l’escola sobre la Generació del 98? o és que a mi m’ho explicaren en un anys equivocats?

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Volta en bicicleta pel terme de Llíria IV. La lloma roja.

Avui he eixit a fer un poc de bicicleta, que feia temps que no la tocava. La intenció era anar a vore un aqüeducte que portava l’aigua a la masia de la Casa de Camp i intentar pujar a la lloma Roja, una muntanya prop del canal del Camp del Túria. En total he fet uns cinquanta quilòmetres, ja que, com sempre, he eixit del maset del riquet i he pujat cap a Casinos, pel camí vell de Xelva i el carril bici paral·lel a l’autovia i he donat la volta a part del terme llirià. Després de travessar el poble de Casinos, he continuat pel camí que ix de la plaça de bous per agafar el camí del Canal del Camp del Túria. Prop d’aquest camí, és on es troba l’aqüeducte, més concretament a la rambla del Frares. M’he quedat amb el dubte si està en terme de Llíria o de Casinos.
Continuant pel camí del Canal, i travessant les Bodegues del Camp,la carretera de Les Alcubles, i el camí de Caicons, arribe a l’encreuament amb la pista del Cabeço Roig, on em desvie cap a l’esquerra per encarar la pujada a la lloma Roja. No he acabat de fer tota la pujada, ja que m’he passat de llarg el camí final de la pujada, ja que he seguit un camí de baixada que passava per la finca del Mas de Moya, i d’allà ja feia tot baixada fins a arribar al parc de Sant Vicent, on a caigut una cerveseta. D’allà ja faltava poc fins a casa.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Promoció turística a Llíria?

Per motius personals he de passar uns dies de Setmana Santa a Sant Feliu de Guíxols. Normalment sol coincidir amb les festes de Divendres Sant i Pasqua, i allà coincideix amb la Fira de Brunyol que se celebra anualment a l’esplanada del Monestir i del Museu d’història de la ciutat. Doncs aquests dies el Museu fa jornada de portes obertes i es pot visitar lliurement i des de fa uns anys, es pot pujar a les parts altes del monestir, com per exemple la torre del fum. Enguany no he anat, però normalment a Girona, el dia de Divendres Sant la catedral sol estar oberta al públic sense haver de pagar entrada, com la resta de l’any.
Tot açò és el que trobes a pobles que tenen experiència turística. Però què passa a Llíria? Què fem ací? Doncs tot el contrari. El dia 12 d’abril, l’ajuntament publica en facebook que l’oficina de turisme i els monuments d’interès romandran tancats en Dijous Sant, Divendres Sant, Diumenge i Dilluns de Pasqua, algú ho entén? Doncs jo no. Quan poden venir els forasters a visitar el nostre poble i admirar les “meravelles llirianes”, que paradoxalment aquests darrers dies estem promocionant, aquestes “meravelles” o part d’elles, estaran tancades al possible visitant.
Si continuem així, cosa que pensava que amb el nou govern canviaria un poc, de res val totes les promocions turístiques que es facen, tant ací com al famós Fitur, o a qualsevol altre lloc. Quan aprendrem d’altres llocs amb més experiència?

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Les Gavarres a Palamós. La vall de Bell-lloc

La vall de Bell-lloc. Les Gavarres a Palamós.
Amb la intenció de pujar al Puig Cargol avui he eixit caminant per la vall de Bell-lloc, prop de Palamós. L’inici del recorregut era al Mas Pere-Tia i transcorria ben marcat i potser aquest excés de marques és el que m’ha fet equivocar-me i continuar per un itinerari diferent, marcat amb conillets verds. Però aquesta errada ha valgut la pena, ja que després de passar pel castell de Vila-romà, he pujat al cim de Montagut on hi ha les restes d’un dolmen, després de fer una volta per diferents llocs de la vall ben marcats al llarg del recorregut. Una vegada he baixat al la font i l’ermita de Bell-lloc, on hi ha una finca agrícola de producció de vi, he pujat al Puig Cargol per on tenia previst baixar, per una ampla pista. Però la veritat, no val la pena pujar només per anar allà. En aquest cim , almenys al lloc on està el punt geodèsic no es tenen bones vistes, al contrari que al Montagut; és un lloc de pas, entre Fitor i els pobles de Calonge i Palamós, dins d’una ruta més recomanable per fer en BTT que no caminant.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari