Els catalans, Patrick O’Brian (La verema).

….La tia Margot no ho entenia: igual que no entenia la importància primordial de les veremes. No comprenia que la verema era una treva de Déu, o, més ben dit, no coneixia el déu que concedia aquesta treva;……
… Encara els duren els efectes de l’esmorzar, va pensar. Aquell colossal esmorzar que havien pres al costat del petit casot, blanc i quadrat: salsitxes a la graella damunt de les brases d’una foguera feta amb les branques dels ceps que havien tallat l’any anterior, ous durs i anxoves, sardines, pernil, costelles fredes, botifarres i llonganisses, i olives, rocafort a les nou del matí i no podia faltar el benvigut codonyat; pa, pa, més pa, i una dotzena de bótes de vi. Potser aquesta festa de bon matí sobre le terra marró era l’últim tret hel·lènic que perdurava en els catalans.

I continua Pat O’Brian parlant de la resta de la verema, descrivint els diferents tipus de raïm i de les diferents reaccions dels personatges de la la novel·la. L’esforç de veremar a les vinyes que hi ha a la zona, amb grans pendents i aprofitant qualsevol vessant  o petit pla per plantar quatre ceps. Aquests ceps que va descriure també Josep Maria de Segarra i va musicar Lluís Llach i que es poden vore quan vas per la carretera des de Cotlliure fins a Portbou.

Aquesta entrada ha esta publicada en menjar i beure. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*