Entre el Túria i el Ridaura

Primera eixida de l’any amb un cert nivell. Ascensió al Pic Ropè des de Xera, als Serrans. Vàrem eixir del poble i de seguida férem l’ascensió al cim per no haver de passar calor, cosa que no es va produïr, ja que feia núvol i vent. Al cim esrmoràrem i baixàrem donant una volta que ens va dur a les Coves de la Garita, abans d’entrar a Xera per l’altra part de la població.
Com sempre, la bota darrere. Uns pics més i l’haurè d’emplenar altra vegada.

Hi havia una vegada un fill (o filla) amb una gran consciència ecologista, que practicava el reciclatge a casa seva amb molta cura per no fer les coses malament. El fill (o filla), durant molts anys va inculcar al seus pares aquesta consciència recicladora que hauríem de tenir tots, però ja se sap, a la gent major l’ha ensenyada d’una altra manera. Derprés de molts esforços, ja havia aconseguit que els pares feren a casa un reciclatge mínim del fem.
Un dia el fill (o filla), després de sopar a casa dels pares, es va oferir a baixar el fem al contenidor i va adonar-se’n que a fem normal hi havien dues ampolles de vidre. El fill (o filla) va fer-ho notar a la seva mare i aquesta li va contestar: “mira xiquet (o xiqueta), pels 60 euros que ens fa pagar la Diputació de València per una planta de reciclatge, que ho separen ells”. El fill (o filla) agatxà el cap i llençà tot el fem al mateix contenidor.
Conclusió: Tota una feina educativa de molts anys és pot desfer en un minut gràcies a l’afanys recaptarori dels que ens governen.

Vitróla, prop de Marsella, ciutat que els francesos coneixen com Vitrolles. En aquesta ciutat hi ha una conservera que fa unes anxoves que m’han agradat molt. La casa Micéli fa unes anxoves amb pebre i i herbes provençals que, pel meu gust són molt bones. Les vaig comprar en la meva última visita al nord el meu país, a Cotlliure. Les he menjades amb unes torrades amb pa i oli (el que venia al pot, amb el gust de les herbes provençals). Que aprofite.

Ja fa temps vaig escriure sobre la dèria dels nazis amb tot el que sonarà a jueu. Vaig escriure sobre el cas de Georg Cantor. Ara parlarè d’un altre cas, el de Fèlix Hausdorff (1868-1942)
Quan el nazis d’Adolf Hitler varen arribar al poder varen començar les purgues de tot el que fòra o semblara jueu. Un dels àmbits va ser el de la Universitat. De 200 professors de matemàtiques que hi havia a les universitats alemanyes, dels quals 98 eren catedràtics, varen ser expulsats 30 professors (15 catedràtics). En 1935 el nombre ja ascendia a 60 expulsats, amb les conseqüències que aixó volia dir per les famílies, alumnes i la mateixa universitat.
Més tard alguns es varen poder acollir a unes clàusules d’exempció per haver demostrat ser bons alemanys durant la Gran Guerra del 1914. Fèlix Hausdorff va poder acollir-se a aquesta clàusula. Però de res li valdria com comprovarà més tard. Primer el varen asfixiar econòmicament (sort que tenia estalvis). En 1941 ja els obligaren, a ell i la seva família, a portar l’estrella groga i varen ser deportats a un camp de concentració a Colònia (pas previ dels camps d’extermini). Després passa a un altre camp de concentració a Bonn, on conscient del futur que li esperava, es va suïcidar, juntament amb la seva dona i la seva cunyada amb un sobredosi de veronal.
Aquesta és una història individual, de les moltes que varen patir el terror nazi.  Altres matemàtics, com Richard Courant, Edmund Landau, Emmy Noether o Hermman Wyel, varen ser expulsats de la Universitat de Göttingen amb la consegüent tragèdia personal i el complet desprestigi matemàtic de la Universitat de Göttingen, de la qual David Hilbert era l’ànima. Aquest va poder continuar a Göttingen fins la seva mort en 1943, però ja no va ser el mateix com queda clar amb una anècdota que conten: En un dinar amb el ministre d’educació nazi, aquest li va preguntar a Hilbert “Com va la matemàtica a Göttingen després de ser alliberada de la influència jueva?”, Hilbert va respondre, “Matemàtica a Göttingen? Jo no sé que és aixó”. Sembla recordar a Unamuno  amb els franquistes a Salamanca, “Venceréis, pero no convenceréis”. Al funeral de Hilbert només anaren 12 persones, i només dos eren companys acadèmics.
Font: “La poesia de los números” d’Antonio J. Durán (ed. RBA) i wikipèdia.

Gentleman prefer blondes, però molt més tard, Gentleman marry brunettes. Aquesta tria (però no per casar-se, sinò com a actriu) ja la va fer el magnat i milionari Howard Hughes al fer-la protagonista de la molt escotada pel·lícula The outlaw.
Ací la podeu vore cantant a Macao, fent parella amb Robert Mitchum.