Sant Feliu de Guíxols-Pedralta-Sant Feliu de Guíxols.
Publicat el 4 de maig de 2014 per vicent montesinos
Caminant al cap de 10 anys per zones que ja havies trepitjat (no es confonga Sra. Camps) en aquell temps, te n’adones del pas del temps. En aquesta sortida ho vaig comprovar unes quantes vegades. Ja per començar, volia pujar cap a Casa nova des de la vall de Sant Amanç i des d’allà a Pedralta, però no vaig trobar la senda que coneixia i vaig fer la major part de la pujada pel camí asfaltat. El mateix em va passar en el darrer tram per arribar a Pedralta, no vaig trobar la senda que per Santa Escolàstica pujava a Pedralta, i, altra vegada a xafar asfalt. En 10 anys s’obliden els camins.
Una vegada a dalt, a Pedralda, vaig baixar pel GR-92 cap a Santa Cristina d’Aro. El camí fa força pendent descendent. Baixant, vaig recordar que en aquella època havia fet aquest camí de pujada i corrent, darrere del gran Joan Pinsach (el pare del Marc Pinsach). Vaig tenir un pensament, o llavors estava molt fort, o estava boix: “com havia pogut pujar tota aquella pendent! i corrent!. Potser vaig ser un “runner” quan no era moda? Haurè de tornar a còrrer!
Una vegada a la zona del camp de golf, em vaig trobar amb la darrera decepció de la jornada. Com a conseqüència de l’amplicació del camp del golf, un camí que m’encantava fer amb la bicicleta de muntanya, me’l vaig trobar asfaltar i urbanitzat. Tot siga per la merda aquesta de la piloteta al foradet. Peròtambé vaig pensar, que almenys un camp de golf potser un bon tallafoc per evitar incendis. Potser és l’única cosa bona que tenen.
Una vegada a dalt, a Pedralda, vaig baixar pel GR-92 cap a Santa Cristina d’Aro. El camí fa força pendent descendent. Baixant, vaig recordar que en aquella època havia fet aquest camí de pujada i corrent, darrere del gran Joan Pinsach (el pare del Marc Pinsach). Vaig tenir un pensament, o llavors estava molt fort, o estava boix: “com havia pogut pujar tota aquella pendent! i corrent!. Potser vaig ser un “runner” quan no era moda? Haurè de tornar a còrrer!
Una vegada a la zona del camp de golf, em vaig trobar amb la darrera decepció de la jornada. Com a conseqüència de l’amplicació del camp del golf, un camí que m’encantava fer amb la bicicleta de muntanya, me’l vaig trobar asfaltar i urbanitzat. Tot siga per la merda aquesta de la piloteta al foradet. Peròtambé vaig pensar, que almenys un camp de golf potser un bon tallafoc per evitar incendis. Potser és l’única cosa bona que tenen.
Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari