Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Le mari de la coiffeuse.

Una demostració que amb 82 minuts es pot fer  una pel·lícula molt bona, és aquest film de Patrice Leconte, amb Jean Rochefort i Anna Galiena. La varem vore als desapareguts Cinemes Albatros de València. Una mala notícia la desaparició d’aquestes sales.  Aquest post està dedicat a Mar Escamilla, valenciana, seguidora granota que viu a l’Empordà. Fa temps li vaig regalar aquesta pel·lícula en format VHS, però com la vaig comprar a Baiona, tenia problemes per vore-la, ja que els veïns del nord gasten un sistema de tele o vídeo diferent al d’ací.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Cinema a Llíria

Una de les coses que recorde de quan feien cinema al meu poble, era el poder agafar trossets de pel·lícula que queia a terra a la cabina de projeccions, per després mirar-les a la llum i fer volar la imaginació. Aixó passava, sobretot, a les sessions dobles de les tarde d’estiu del “Clarin” i “La Unió”. Anys més tard vaig recordar tot açò al vore a Terrassa el film Cinema Paradiso i sobretot la seva escena final

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

She’s the one

Una pel·lícula que em va agradar molt en el moment de la seva estrena i encara disfrute molt sentint la BSO de mateixa és aquesta segona pel·lícula dirigida i interpretada per Edward Burns (li arribaren a dir el Woody Allen catòlic). No sé com és que aquest director no s’ha prodigat més; però és normal, a la indústria no crec que li agraden el tipus de films que fa o feia, no gaire comercials. Vos deixe amb la cançó Walls, interpretada per Tom Petty and the Heartbreakers, autor de la BSO i dedique aquesta cançó a Montserrat Hervàs de Sabadell.

Some days are diamonds

Some days are rocks

Some doors are open

Some roads are blocked

Sundowns are golden

Then fade away

But if I never do nothing

I’ll get you back some day

Cause you got a heart so big

It could crush this town

And I can’t hold out forever

Even walls fall down

And all around your island

There’s a barricade

It keeps out the danger

It holds in the pain

Sometimes you’re happy

Sometimes you cry

Half of me is ocean

Half of me is sky

But you got a heart so big

It could crush this town

And I can’t hold out forever

Even walls fall down

And some things are over

Some things go on

And part of me you carry

Part of me is gone

But you got a heart so big

It could crush this town

And I can’t hold out forever

Even walls fall down

Baby you got a heart so big

It could crush this town

And I can’t hold out forever

Even walls fall down

They fall down

More lyrics: http://www.lyricsfreak.com/t/tom+petty/#share
Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Jon Mirande i Luís Mariano (Gràcies Bezsonoff)

Mit aquí un text de Jon Mirande, el gran poeta basc PARÍS BEURET

En un carrer de París,
Entaforada entre edificis bruts,
Hi ha una casa encara més bruta,
Que me fa molta tristor
Només de fer-ne esment.
Allí, justament, és on vaig a treballar,
Hi esborroni papers amb el meu llapis.
No en puc sàller fins a les sis
I m’avorreixi com una ostra
En una sòrdida oficina.

Tinc per companys
uns treballadors exemplars;
Cada matí me saluden
En silenci, car m’estimen tant
Com el Diable pot estimar Déu.
Allí estan, com uns corbs
—Coà, coà, coà—
Escorxant el proïsme:
Tenen la llengua lleugera,
Els meus companys exemplars.

M’alci de bon matí
I vaig cap al treball… arrossegant-me…
El cor se’m posa en un puny
Sempre que entri en la sala
I senti les donasses
Posant a parir els proïsmes,
Dones de llengua podrida;
No paren de parlar per res del món,
I això que matinegen…

Les dones de l’oficina,
Les primes i les grosses,
Són totes lletges.
Qualsevol que pogués,
En veure-les, posaria terra pel mig,

Però me toca tenir-les a la vora
—I ausades que me fa mal
això, hores i hores—
A mi, gentilhom basc!
Ai, diables amb pell de dona!

Sovint contempli el cel,
Per bé que això encara m’entristeix més,
Perquè m’envisi que
Haig de romandre allí.
Per allunyar aquesta gran tristor, 
Me posi a escriure poemes,
Molts i bells versos bascos,
Dolços els uns, amargs uns altres
—Segons el meu humor—.
Així almenys m’entretinc fins a les sis.

D’aquesta manera, en una oficina
Entre senyorones garleres,
Se succeeixen els meus dies,
Per bé que m’entristeix
Només de fer-ne esment.
Cada vegada més enfollit
Emborronant papers amb el meu llapis
En la benvolguda oficina de Beuret,
En un carrer de París…

 

 

traducció d’Eduard J. Verger que he rossellonejat un bri.

Del bloc de Joan-Daniel Bezssonoff)

Fa quatre anys, vaig entrar a l’ajuntament d’Irun (Irún, en castellà).

Egun on! Buenos días…Quisiera visitar la exposición sobre Luis Mariano…

Señor, era el año pasado.

¿El año pasado? ¡Qué alegría! Así que tengo sólo un año de retraso, yo que habitualmente llevo cincuenta...

Enguany
s’ha celebrat el quarantè aniversari de la desaparició del gran tenor
basc, el pitjor actor del món i el millor cantant del món, a l’encop…A
l’estat espanyol, han sovint considerat Luis Mariano com un dels ‘ cantantes del régimen.
‘ Quin error! Ell i els seus pares van fugir del País Basc a l’estiu
del 1936. El 1967, en ple franquisme, Mariano va gravar un disc de
cançons basques i el seu testament estipulava que dos bascos del nord i
dos del sud portessin el seu taüt ja que, per als bascos, no hi ha
frontera…

Si
bé Luis Mariano era molt conegut al sud del Pirineu, a França va
arribar a la categoria de mite i tothom —tothom dels 7 als 77 anys—
coneix dues o tres cançons com México, Violetas imperiales o Mamá, la más bella del mundo.

En una de les seves últimes entrevistes, Mariano, conscient del caràcter molt particular de la seva veu, declarava: ‘ Mariano restera toujours Mariano. On aime ou on n’aime pas mais quand on aime, c’est pour toujours.

El
problema, amb els grans artistes desapareguts com Luis Mariano, Frank
Sinatra o Nat king Cole, és que les grans companyies de discos sempre
venen les mateixes compilacions amb les mateixes cançons. Fa més de
trenta-cinc anys que escolto les gravacions de Luis Mariano i existeix
un grapat de títols que busco apassionadament. Malgrat les meves
recerques a les botigues especialitzades, a webs hi ha cançons que
encara no he trobat. (Pájaro enjaulado, ¡Cuánta felicidad !, Ah !Quel bonheur, Muriéndome de amor

Tus lágrimas, Puerta de caballos, El sirtaki de Zorba, Ecoute-moi, Adiós, adiós )

S’acaba d’editar una capsa de cedés ‘ Luis Mariano, Le Prince de Lumière, intégrale des chansons de 1951 à 1959
(Marianne Mélodie) amb altres cançons que també cercava des de feia 30
anys…A la gent que no comparteix la meva passió, li aconsello que
escolti sense prejudicis ‘ Valencía mía ‘ on l’art vocal de Mariano és prodigiós i la deliciosa ‘ Separación sentimental ‘ plena de humor. ‘ Pensar que yo fui / hasta que te vi / campeón atlético / Por un poco más / si tú no te vas / me quedo esquelético…’

 

El lector francòfon llegirà amb profit Saint-Luis de Christophe Mirambeau, Flammarion,

 

El lector hispanòfon Luis Mariano, una vida entre el cine y la opereta, Alberto López Echevarrieta, editorial Euskadiko Filmategia, 1995

 

Cim del Canigó (2784 m)

Un dia o dos després de Sant Joan del 2005 vaig fer el cim del Canigó, muntanya emblemàtica al nostre país. Del seu cim ix la flama amb la qual s’encenen la majoria de les fogueres de Sant Joan. Quan vaig arribar al cim encara hi havien restes de la foguera d’aquell any. Vaig pujar per la part de darrere (per la xemeneia), que és una mica més díficil, peró més bònic. Baixar va ser un passeig fàcil on em vaig trobar molta gent pujant al cim amb xiquets xicotets. De tornada al poble, enlloc de tornar per l’autopista, vaig preferir les corbes i la carretera que va per la costa des de Cotlliure a Llançà.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Baladres al Carraixet

Aquests dies he anat unes quantes vegades pel voltants del barranc de Carraixet, sobretot a la zona d’Olocau. Al barranc hi han zones amb molt de baladre i aixó m’ha fet recordar una cançò del grup eivissenc Uc, Flors de baladre.

Flors de baladre en un torrent
per on no passa mai sa gent,
amb poca cosa en tenen prou
per treure un altre color nou.

Flors de baladre en un torrent
tenen el cor de sol i vent,
viuen només d’allò que cau:
aigua de núvol i cel blau.

Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.

Creuen que tenen un gran riu
quan fa un ruixim de mig estiu,
i es deixen dur torrent avall
com ses al·lotes cap a un ball.

I ses que queden, quan no plou,
obrin els ulls per veure el sol,
i dos teulats que tenen set
en es cocons fan un glopet.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Moll grec d’Empúries (Alt Empordà)

Un dels llocs que més m’agrada per anar a nadar i fer snorkel és a la platja de Sant Martí d’Empúries (petit poble dalt de l’Escala). He nadat en aquesta platja en diferents èpoques de l’any i val la pena nadar i vore les pedres de l’antic moll grec. Un camí de ronda (mot ben cuidat) comunica la ciutat de l’Escala i la vila de Sant Martí, on m’agraden un parell de restaurants que hi han. Entremig estan les ruïnes gregues i romanes d’Empúries. A l’haver treballat en un institut a Sant Feliu, les he visitades prou vegades, ja que en 2n d’ESO feíem un crèdit de síntesis que contava amb una vísita matinal a aquestes ruïnes i una vespertina al poblat ibèric d’Ullastret (l’autor principal de tota aquesta feina era el gran mestre de Cassà, Joan Pinsach). Més al nord de Sant Martí estan les dunes protegides on vaig dormir una nit al costat de la meva bicicleta de camí cap al Cap de Creus. Amb una mica més de temps es poden visitar els Aiguamolls de l’Empordà, entre els rius Fluvià i la Muga.
Anècdotes: la flama olímpica de jocs de Barcelona 92 desembarca en aquesta platja. El poble de Sant Martí era un illa en l’època del grecs. El riu Fluvià abans desembocava per aquesta zona, ara ho fa més al nord.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Pont de Besalú (La Garrotxa)

El primer que es veu quan s’arriba a Besalú és el pont romànic que feia d’entrada a la ciutat. És un bon reclam per aturar-se i donar un volta pel centre de la ciutat i els seus carrers empedrats. Últimament el pont s’ha fet una mica més conegut degut a la novel·la de Martí Gironell, “El pont dels jueus”. A sota d’aquest pont hi han encara uns banys jueus. Cal també recordar que Besalú va ser un comtat independent fins al 1111.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Contador, el dopatge i les matemàtiques

En un del primers posts del meu bloc ja parlava sobre el poc conèixement dels nombres que té la gent. Aquesta vegada torna a passar. A la premsa diuen que a Alberto Contador li han trobat 0,000 000 000 05 grams de clembuterol (pràcticament zero) i han insinuat una acusació de dopatge. Si els periodistes que han publicat açò foren seriosos, no farien gens de cas i advertirien als del control anti-doping que s’ho facen mirar. Que volen filtrant aquests notícia? perjudicar al guanyador del tour per no ser agradable als seus interessos? Ja ho varen intentar amb Indurain, Armstrong i altres, i ara sembla tocar-li al madrileny.

Arthur Penn

Avui ha arribat la notícia de la mort del directo americà Arhut Penn, Autor de pel·licules com “Bonnie and Clyde”, “The Chase”, “Little big man” o “The left handed man”. Vos deixe amb el final de “The Chase” amb Marlon Brando, Robert Redford i Jane Fonda. 

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari