Desenvolupant aquest amarg pensament, Karl Popper va escriure que (cito de memòria) la ignorància no és simple i passiva manca de coneixements, sinó una postura activa, és negar-se a rebre coneixements, no posseir-los, rebutjar-los. (En una paraula, la ignorància és més aviat un anticoneixement.)
Els mestres i professors, per desgràcia, comprovem aquest fet moltes vegades.
Com es va construir el comunisme? El comunisme el va construir Stalin amb l’ajuda dels bezprizorny. Milions de nens orfes, famolencs i descalços deambulaven pels camins de Rússia. Robaven el que podien. Stalin els va tancar en internats. Allà aprenen a odiar, i quan es feien grans els vestien amb uniformes de l’NKVD. I l’NKVD mantenia la població en un estat de terror animal. Vet aquí el comunisme.
Quin era el tauler d’escacs d’Stalin? Va dispersar les nacions de tal manera, les va barrejar i recol·locar de tal forma, que ara no es pot moure ningú per no moure algú altre, per no perjudicar-lo. Hi ha trenta-sis conflictes frontereres, potser més i tot. Vet aquí el taules d’escacs d’Stalin, la nostra principal desgràcia.
Les destrosses més grans, diu Mamédov, el comunisme les va fer en la consciència de la gent. Les persones no volen treballar bé i viure bé. Volen treballar malament i viure malament. Vet aquí tota la veritat.
He patit molts exilis i de moltes maneres.
Només tenia ganes de tornar.
Amb les ganes tenia, també, una incerta por:
la por d’aquell que torna.
Mirava la ciutat, des de l’horta, al crepuscle.
Sorgia una boirina sufocada, rogenca.
Jo veia la ciutat, de de l’horta, com una
galta de novençana,
com un galta de gerani.
…………………………………………
el teu cos,escampant, gloriós com l’Eneida.
més ben fet que l’Eneida.
………………………………..
En Misser Mascó 17. Al costat del Mestall.
Enfront hi ha l’Albereda i, més avant el riu.
Des d’on escric es veuen les palmeres més altes.
Des d’on escric es veuen, primerament, llençols.
Quan es mou un poc d’aire es veuen les palmeres,
verdes, entre un parell de llençols commoguts.
A vegades aquests arbres genealògics són encara més enrevessats i complicats, de manera que molts no se senten lligats a cap nacionalitat. I aquest és precisament l’Homo sovieticus; no es tracta de la consciència o postura vital, sinó del fet que el seu únic indicador social és la pertinença a l’estat soviètic. Després de la caiguda d’aquest país, aquest gent busca un nova identitat (o almenys aquells que s’ho plantegen).
Aquest Homo sovieticus ètic és producte de la història de la URSS, abundant en migracions, trasllats, deportacions i moviments de població constants, intensiu, massius. Aquest tràfec comença al segle XIX amb les deportacions a Sibèria, així com amb l’expansió colonial per Àsia, però no és fins al 1917 quan cobra força. Milions de persones perden un sostre sobre el cap i omplin els camins………………
La segona cosa que crida l’atenció aquí és el caràcter secular dels prejudicis imperants, la tirania dels estereotips. Aquí tot va quedar definit, fixat, sancionat en en temps que es perd a les albors de la Història. Ningú pot realment explicar per què els armenis i els azerbaidjanesos s’odien tant. S’odien i punt! Tothom ho sap, ho han mamat amb la llet de la mare. A aquest impertorbabilitat dels prejudicis l’ha afavorit tant l’aïllament reciproc (les muntanyes!) com el fet que tota la regió del Caucas s’hagi trobat encaixonada entre estats molts endarrerits: l’Iran, Rússia i Turquia. El contacte amb el pensament liberal i democràtic d’Occident no hi era possible i els veïns no fornien d’exemples edificants. No hi havia de qui aprendre.
Afrancesados! liberales! masones!…..
Les minories ètniques que habiten l’Imperi aprofitaran la més lleugera alenada de democràcia per deslliurar-se, independitzar-se, posar-se dempeus. Per a ells la consigna “democràcia” vol dir només una cosa: “llibertat”. Una llibertat entesa com a separació. I això evidentment desferma l’oposició de la nació dominant, la qual, per conservar la seva posició de privilegi, està disposada a utilitzar la força, les solucions autoritàries.
Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.
Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.
No gosava tocar-te, et mirava només
amb un amor tan gran com la seu de Mallorca,
Vicent Andrés Estellés (Pau Alabajos – Ciutat a cau d’orella)
La superfícies de l’imperi supera els 22 milions de kilòmetres quadrats i la seua frontera terrestre és més llarga que l’equador i s’estén al llarg de 42.000 kilòmetres.
Si tenim en compte que, allà on motius tècnics ho impedeixen, aquestes fronteres estan encerclades per denses tanques de filferro d’arç…..i que el filferro es fa malbé de seguida a causa de les terribles condicions climàtiques, i que, cal canviar-lo sovint a centenars, bé, a milers de kilòmetres, podem arribar a la conclusió que una part significativa de la indústria metal·lúrgica soviètica es dedica a produir ferro espinós.
Perquè és ben clar que la cosa no s’acaba amb enfilara les fronteres! Quants milers de kilòmetres de filferro es vant utilitzar per encerclar l’arxipèlag gular?….I quants milers de kilòmetres més s’han gastat en les tanques de polígons dedicats a l’artilleria, els tancs o l’energia atòmica?I a les filferrades de les casernes? …
Si tot si això ho multipliquem per anys d’existència del poder soviètic, resulta fàcil respondre a la pregunta de per què a les botigues de Smolensk o Omsk no es podia comprar una aixada ni un martell, per no parlar d’un ganivet o una cullera……..Però això o és tot! Després totes les tones d’aquest filferro les havien de fer arribar en vaixell, tren, helicòpter, en camell o en trineus estirats per gossos als racons més llunyans, més inaccessibles de l’Imperi…………..I així , la gent, en lloc de construir cases o hospitals, en lloc de reparat canalitzacions i fils d’electricitat …es passaven anys ocupats (per sort, no tothom) a cobrir l’Imperi de filferro, per dins i per fora, a escala local i nacional.
Tot un desgavell.
Durant els darrers anys Tbilisi ha canviat molt. Geòrgia, igual que la resta de regions meridionals de l’Imperi, ha adoptat un model de desenvolupament propi del tercer món. Consisteix en un creixement accelerat, antinatural, de la capital, a expenses de la descurança i el progressiu empobriment de les províncies. Entre la capital i la resta del país s’obren en tots els camps uns abismes monstruosos.
Madrid, Madrid, Madrid,…….
Tots els dictadors, independentment de l’època i del país, tenen un tret en comú: tot ho saben, de tot hi entenen.
Ryszard Kapuscinski
Un tret de somrient comprensió, per cert, em valgué una sentència condemnatòria, d’un jutjat de primera instància de Barcelona, pel mer fet d’emprar la paraula “fornicar”. Aquest és, com tot el món sap, un verb d’extracció eclesiàstica, i pertany, si no hi ha rectificacions postconciliars massa últimes, al mateix enunciat dels Deu Manaments de la Llei de Déu. Però la “jurisprudència” menor, pel que sembl, havia decidit ignorar aquests precedents augusts, i vaig carregar una multa -suau, ho reconec- que el Codi Penal tenia previst per a…Per a què? Per a l’ús -vel·leïtós- del verb “fornicar”? Un dia o altre, algú haurà de muntar una “sociologia de la magistratura”, que, si s’estipula com cal, prou que farà pensar…
Contra Unamuno i tots els altres.
Esta quintilla sols és
per a fer vore a vostés
la manera tan senzilla
com s’escriu una quintilla
sense dir en ella res.
Quintilla recollida per Joan Fuster d’un concurs de quintets convocat per l’Ajuntament de València
De com Isabel Clara Simó fa novel·la negra i tracta de ser Ferran Torrent, canviant els barris baixos de València pels de Barcelona, i a més el supera i de llar. Genial!
Novel·la curta, de serie negra i de gran intensitat, sobretot cap al final.
